Potència negrera

Els térmens «Potencia negrera» (Slave Power) i «esclavocracia» (slaveocracy) varen ser utilisats pels activistes contra l'esclavitut en els EE. UU. durant les décades de 1840 i 1850, referint-se al poder polític desproporcionado que ostentaven els propietaris d'esclaus dins del govern federal. L'argument era que este chicotet grup de rics propietaris d'esclaus s'havia fet en el control polític dels seus propis estats i estaven tractant d'apoderar-se del govern federal en forma ilícita en la finalitat d'ampliar i protegir l'esclavitut. L'argument va ser àmpliament utilisat pel Partit Republicà fundat en 1854-1855 per a opondre's a l'expansió de l'esclavitut.

El principal significat expressat per la frase era la desconfiança en el poder polític de la classe esclavista. Tal desconfiança era compartida per molts que no eren abolicionistes; els preocupava més motivats una possible amenaça per a l'equilibri polític o l'impossibilitat de competir en la mà d'obra esclava —no remunerada—, que el tracte donat als esclaus. Encara que podien diferir en molts atres temes (com amar/odiar als negres, la denúncia de l'esclavitut com un pecat o la promesa de garantisar la seua protecció en el Sur profunt) podien unir-se per a atacar la «esclavocracia» (slaveocracy). El Partit del Sol Lliure (Free Soil Party) postulava i feya recalcament en que els rics propietaris d'esclaus es mudarien a un nou territori, usarien els seus diners per a comprar totes les terres bones, i a continuació, utilisarien els seus esclaus per a treballar les terres, deixant poc espai als agricultors lliures. En 1854 el Partit del Sol Lliure s'havia fusionat en gran mida en el nou Partit Republicà

El terme va ser popularisat pels escritors antiesclavitud com John Gorham Palfrey, Josiah Quincy III, Horace Bushnell, James Shepherd Pike, i Horace Greeley. Els polítics que varen fer recalcament en el tema incloïen a John Quincy Adams, Henry Wilson i William Pitt Fessenden. Abraham Lincoln va utilisar el concepte despuix de 1854 pero no el terme. Es mostrava a través d'una combinació d'argument emotiu i dures senyes estadístiques que el Sur havia mantingut durant molt temps un nivell desproporcionado de poder en els Estats Units. L'historiador Allan Nevins sostenia que “casi tots els grups... constantment substituïxen l'emoció a la raó... La por alimenta a l'odi, i l'odi alimenta la por”.

L'existència d'una «potència negrera» va ser rebujada pels sureño del moment, i considerada com a falsa per molts historiadors de les décades de 1920 i 1930, que varen destacar les divisions internes en el Sur abans de 1850. L'idea de que el «poder negrero» existia en part, ha tornat a estar en boca dels historiadors neoabolicionistas a partir de 1970; no cap dubte de que va ser un factor poderós en el sistema de creències antiesclavista del Nort. Era una retòrica estàndar per a totes les faccions del Partit Republicà.

Antecedents

Erro al crear miniatura:

Massachusetts, republicà Wooster, 2 de febrer de 1859 (Reproducció)

El problema plantejat per l'esclavitut, d'acort en molts polítics del Nort, no era tant el maltracte dels esclaus (un tema que els abolicionistes varen emfatisar), sino més be l'amenaça política per al republicanisme nortamericà, especialment com ho entenien els estats lliures del nort. El Partit del Sol Lliure va plantejar per primera volta esta advertència en 1848, en l'argument de que l'anexió de Texas com a estat esclaviste era un terrible error. La retòrica dels Sol lliure va ser presa pel partit republicà, tal com va sorgir en l'any 1854.

Els republicans també argumentaven que l'esclavitut era econòmicament ineficiente, en comparació al treball lliure, i era un obstàcul per a la modernisació d'Amèrica a llarc determini. Lo que és pijor, dien els republicans, el poder negrero, profundament arraïlat en el Sur, era confiscar sistemàticament el control de la Casa Blanca, el Congrés i el Tribunal Suprem. El senador i governador Salmon P. Chase, d'Ohio era un enemic acérrimo del poder negrero, de la mateixa manera que el senador Charles Sumner, de Massachusetts.

Poder sudista

El poder sudista derivava d'una combinació de factors. La "clàusula de les tres quintes parts" (contant a 100 esclaus com 60 persones per a escans en la Cambra i per lo tant per als vots electorals) va donar la representació adicional del Sur a nivell nacional. L'igualtat en el Senat era crítica, per lo que un nou estat d'esclaus va ser admés en tàndem en un nou estat lliure. L'unitat regional de tots els partits era essencial en votacions clau. En el partit demòcrata, el candidat presidencial tenia que dur a la convenció nacional el vot de dos terços per a ser nominat. També era essencial per a alguns norterños- "Cara de póker", per a colaborar en el Sur, com en els debats entorn a la clàusula de tres quints en sí en 1787, al Compromís de Misuri de 1820, la llei mordaça en la Cambra (1836-1844), i el tema més ampli de l'Esmena Wilmot i l'expansió esclavitut en el suroest despuix de la guerra mexicana de 1846-48. No obstant, en el Nort estava aumentant la població -i per tant els escans en la Cambra- més ràpidament que en el Sur, era un fet real. En els implacables republicans que guanyaven tots els anys, l'opció de la secessió es feya cada volta més atractiva per al Sur. La Secessió era suïcida, com alguns líders varen fer notar, i com John Quincy Adams havien largamente profetizado. La Secessió, argumentava James Henry Hammond, de Carolina del Sur, li va recordar a "els redactors quan esgarraven les seues pròpies entranyes." I no obstant, quan va aplegar la secessió en 1860 Hammond la va seguir. L'historiador Leonard Richards conclou: "Varen ser els hòmens com Hammond, que finalment varen destruir el poder negrero. Gràcies a dur al sur fòra de l'Unió, setenta y dos anys de domini esclavitsta va aplegar al seu fi."