Postisme

El postismo és un moviment marginal —que no grup—, el nom del qual és la contracció de postsurrealismo (com pot llegir-se en el Segon manifest, aparegut en L'Estafeta Lliterària, número especial de 1946 i firmat per Eduardo Chicharro Briones, Carlos Edmundo de Ory i Silvano Sernesi), pero que en un principi va voler significar "el ismo que ve despuix de tots els ismos", com pot vore's més avall. En esta denominació volien significar que este moviment venia a ser la síntesis de totes les vanguardes lliteràries precedents.

Nòmina

En Espanya, junt al català Dau al set i l'aragonés Pòrtic, va anar l'únic moviment que va assumir les vanguardes europees despuix de la Guerra Civil. Va ser impulsat sobretot per Carlos Edmundo de Ory (1923-2010) i Eduardo Chicharro Briones (1905-1964), i en ell varen figurar durant algun temps escritors com Francisco Neva (1924-2016), Ángel Crespo (1926-1995), Glòria Fortes (1917-1998), Antonio Fernández Molina (1927-2005), Fernando Arraval (1932- ), Antonio Beneyto (1934-2020), Gabino-Alejandro Carriedo (1923-1981), José Fernández-Riera (1928- 2019), Félix Casanova d'Ayala (1915-1990), Federico Molgues (1910-1974), Jesús Juan Garcés (1917-1983) o Carlos de la Rica (1929-1997).

Orígens

El Postismo naix en Madrit en 1945 i prolonga la seua activitat fins a 1950. La publicació del Tercer Manifest del Postismo (1947) marca provablement l'inici d'un decliu sazonado per l'incomprensió lliterària i la cerrazón ideològica. Les influències més clares vénen de les vanguardes lliteràries franceses: el dadaísmo, del com s'escindiria el surrealisme; Silvano Sernesi va rebre en Roma una forta influència del futurisme de Marinetti. El cubisme lliterari no els era desconegut: els postistas partixen d'ell com d'un punt superat: volen aplegar a on es varen agotar els tres citats, i la poesia social. El moviment va ser calificat pel propi Carlos Edmundo de Ory com "la locada controlada" front a la "escritura automàtica" surrealista.

La tradició en que beu el Postismo és profunda; la seua posició anticanónica i contrafactual paradòxicament tira raïls en l'ingeniositat verbal del barroc i els pastiches gozosos de les sàtiras dieciochescas, i passa pel talant estrambótico, festiu i jangló, d'escritors decimonónicos com Ros d'Olano i Miguel dels Sants Álvarez, per a enllaçar en l'esperpento de Valle Inclán, la factoria gregueresca de Ramón Gómez de la Serna i, ya des de les vanguardes, en l'absurt i l'humor surreal dels seus discípuls To, Miguel Mihura, Carlos Arniches, Enrique Jardiel Poncela i els aledaño de revistes com Bertoldo, L'Ametralladora i La Guala. Paraula inventada, puix, front a paraula inventariada i l'alvertent lúdic que apareix en llibres de ludolingüística com a Esforços de l'ingeni lliterari (Madrit: Sucs. De Rivadeneyra, 1890) del no en va manchec León Carbonero i Sol o l'antologia Rarea lliteràries. Florilegio de composicions curioses i extravagants d'autors antics i moderns (Càdis, sense any) realisada per Eduardo de Ory inspirant-se en l'anterior, pare del postista Carlos Edmundo de Ory i poeta moderniste ell mateixa.