Posició alfa
En química orgànica, la posició alfa es referix al primer àtom (principalment carbono) unit al grup funcional. Per extensió, el segon àtom està en la posició beta, i aixina consecutivament. Esta nomenclatura també pot ser aplicada als àtoms (principalment hidrogen) units a dita posició. Per eixemple, un àtom d'hidrogen unit a un carbono alfa és denominat un "hidrogen alfa" (hidrogen α), un hidrogen en el carbono beta és un hidrogen beta, i aixina.
Esta forma estàndar de nomenar és considerada com no coherent en la nomenclatura IUPAC (que encoraja l'identificació dels àtoms per número, no per lletra grega); pero de totes formes és molt popular, particularment degut a que és molt útil en identificar les posicions relatives dels àtoms de carbono a atres grups funcionals (freqüentment un carbonilo).
En el diagrama anterior estan marcats els carbono alfa i beta a l'esquerra del grup carbonilo.
Eixemples
Proteïnes i aminoàcits
El terme carbono α és també un terme que s'aplica a les proteïnas i aminoàcits. És el carbono esqueletal següent al carbono carbonílico. En conseqüència, la llectura de l'esquelet de carbono d'una proteïna típica donaria una seqüència de C carbonilo, C-α, N, C carbonilo, C-α, N, i aixina consecutivament (quan es llig en la direcció de C a N). El carbono α és a on s'unixen els diferents sustituyentes de cada aminoàcit diferent. Açò és, els grups que "pengen" del carbono α són els que li donen als aminoàcits la seua diversitat. Estos grups li donen al carbono α les seues propietats estereogénicas per a cada aminoàcit, llevat para la glicina. En conseqüència, el carbono α és un estereocentro per a cada aminoàcit, llevat para la glicina. El carbono α d'un aminoàcit és important en el plegament de proteïnes. Quan es descriu una proteïna (que és una cadena d'aminoàcits), freqüentment s'aproxima l'ubicació de cada aminoàcit com l'ubicació del seu carbono α. En general, els carbono α d'aminoàcits adjacents en una proteïna disten 3,8 ángstroms (380 picómetros)..
Enoles i enolatos
El carbono α és important per als enoles i la química de carbonilos basada en enolatos. Les transformacions químiques efecutadas per la conversió de enoles o enolatos conduïxen generalment a que el carbono α actue com un nucleófilo, per eixemple, llogant-se en presència d'un haloalcano primari. Una excepció és en la reacció en clorur, bromur i yodur de silici, a on l'oxigen actua com el nucleófilo, per a produir silil enol éter. En les cetonas (un tipo de carbonilo) en àtoms de hidrogen α àcit a qualsevol costat del carbono carbonílico, la selectivitat de la deprotonació pot conseguir-se baix condicions seleccionades. A temperatures baixes (-78 °C, en bany de gèl sec), en solvents apróticos, i en bases voluminoses no equilibrantes (per eixemple, LDA), el protó "cinètic" pot ser eliminat. Baix condicions més termodinàmiques (temperatura més moderada, base dèbil, i solvent prótico) l'equilibri s'establix entre la cetona i els dos enolatos possibles, el enolato favorit és el enolato "termodinàmic", i és favorit pel seu menor nivell d'energia comparat en l'atre enolato possible. Llavors, per mig d'una elecció adequada de les condicions "correctes" pot generar-se el rendiment d'un enolato del producte desijat, i minimisar la formació del producte indeseado.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Posición alfa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
