Nomenclatura IUPAC
La nomenclatura química dels composts inorgànics o nomenclatura IUPAC (per International Union of Pure and Applied Chemistry en anglés, i en espanyol Unió Internacional de Química Pura i Aplicada) és un sistema de nomenclatura de composts químics i de descripció de la ciència i de la química en general. La nomenclatura IUPAC és solament un atre método de calcular composts químics.
Les regles per a nomenar composts orgànics i inorgànics estan contingudes en dos publicacions, conegudes com el Llibre Blau i el Llibre Rojo, respectivament. Una tercera publicació, coneguda com el Llibre Vert, descriu les recomanacions per a l'us de símbols per a cantitats físiques (en associació en l'IUPAP), mentres que el quarto, el Llibre Dorat, conté les definicions d'un gran número de térmens tècnics usats en química. Una compilació similar existix per a la bioquímica (en associació en l'IUBMB), l'anàlisis químic i la química macromolecular. Estos llibres estan complementats per unes curtes recomanacions per a circumstàncies específiques les quals són publicades de tant en tant en la Revista de Química Pura i Aplicada.
Objectius de la nomenclatura química
La funció principal de la nomenclatura química és assegurar que la persona que senta o lligga un nom químic no albergue cap dubte sobre el compost químic en qüestió, és dir, cada nom deuria referir-se a una sola substància. Es considera menys important assegurar que cada substància tinga un sol nom, encara que el número de noms acceptables és llimitat.
És també preferible que un nom duga una miqueta d'informació sobre l'estructura o la química d'un component. Els números CAS formen un eixemple extrem de nom que no prenen en conte estes recomanacions: cada u es referix a un component en particular pero no conté informació de l'estructura.
Història
La nomenclatura va escomençar provablement validades fins a cert punt, és notable que el primer sistema “modern” de la nomenclatura química haja aparegut al mateix temps que la distinció de Lavoisier entre elements químics i composts químics, a principis de el XVIII, en la seua obra Tractat elemental de química.
El químic francés Louis-Bernard Guyton de Morveau va publicar les seues recomanacions en 1782,[1] esperant que el seu “método constant de denominació” “ajudaria a l'inteligència i rellevaria la memòria”. El sistema va ser refinat en colaboració en Berthollet, Antoine François de Fourcroy i Lavoisier, i promogut per l'últim en un llibre de texts que sobreviuria de llarc despuix de la seua mort.
La nomenclatura orgànica
Este procediment es va estendre a la química orgànica gràcies al desenroll del concepte de grup funcional. Per a caracterisar cada u d'estos grups funcionals, es va triar a sovint una substància particular com a prototip, com l'alcohol. És aixina com este nom es va convertir en el genèric per a un grup de substàncies i, unit a un adjectiu o a un complement, va permetre l'obtenció de noms específics, sense ambigüitat, per a totes aquelles substàncies que posseïen la mateixa funció (alcohol etílico, alcohol propílico, àcit valérico, àcit caprílico, etc.). Posteriorment, quan l'estructura dels radicals va ser millor coneguda, es va poder formar noms funcionals verdaderament sistemàtics, lo que va donar lloc a l'anomenada nomenclatura radique-funcional, empleada encara hui (etanol, propanol, àcit pentanoico, àcit octanoico, etc.). El desenroll experimentat per la química orgànica durant tot el xix, que va comportar un gran aument del número de composts coneguts, i les llimitacions inherents al sistema de nomenclatura radique-funcional, sobretot pel que fa al denominar substàncies en més d'una funció química revela la necessitat de desenrollar un tipo de nomenclatura d'alcanç més general. Esta tasca va ser iniciada en 1892 en el Congrés de la Comissió Internacional de Químics, celebrat en Ginebra,[2] a on es va propondre una nomenclatura substitutiva que dona prioritat a l'esquelet carbonat, la nomenclatura del qual queda definitivament establida, i considera les funcions com sustituyentes de l'esquelet.[3]
Les Regles de Ginebra de química orgànica varen ser revisades i ampliades en la reunió de l'Unió Internacional de Química celebrada en Lieja en 1930, en la que es va introduir el concepte de funció principal per a resoldre el problema de la nomenclatura dels composts polifuncionales. Les Regles de Lieja han sofrit diverses revisions i ampliacions per part de la IUPAC i han donat lloc a la publicació, en 1971, de les Regles Definitives de Nomenclatura de Química Orgànica.[3]
La nomenclatura inorgànica
En el moment d'aprovar-se les Regles de Ginebra no hi havia res comparable a la nomenclatura inorgànica. Aixina, molts sistemes ad hoc s'havien desenrollat per a fins particulars més que generals, i a sovint es desenrollaven dos o més métodos per a nomenar un compost determinat que pertanyia a una classe determinada. Cada nom podia tindre valor en una situació específica o ser preferit per alguns usuaris, pero llavors existia la possibilitat de confusió.[4]
La necessitat d'una pràctica uniforme entre els químics es va reconéixer ya en 1886 i va resultar en acorts d'us per part de la Royal Society of Chemistry i la Societat Química Americana. En 1913, el Consell de l'Associació Internacional de Societats Químiques va nomenar una comissió de nomenclatura inorgànica i orgànica, pero la Primera Guerra Mundial va paralisar les seues activitats. El treball va continuar en 1921 quan la IUPAC, en la seua segona conferència, va nomenar comissions sobre la nomenclatura de la química inorgànica, orgànica i biològica.[4]
El primer informe exhaustiu de la comissió inorgànica, en 1940, va tindre un impacte important en la sistematisació de la nomenclatura inorgànica i molts químics varen prendre consciència de la necessitat de desenrollar una nomenclatura més plenament sistemàtica. Entre les característiques significatives d'este informe inicial es va adoptar el sistema propost pel químic alemà Alfred Estoc (1876-1946) per a indicar els estats d'oxidació en números romans (clorur de coure(II), òxit de ferro(III), sulfat de cobalt(II), etc.), es varen establir órdens per a citar els constituents dels composts binaris en fòrmules i noms, es va desaconsellar l'us de bicarbonat, etc. en els noms de sals àcides, i es varen desenrollar pràctiques uniformes per a nomenar composts d'adició.[4]
Estes recomanacions de la IUPAC es varen revisar i es varen publicar en 1959, seguit d'una segona revisió en 1971. En 1990, les recomanacions de la IUPAC es varen revisar de nou per a incorporar els molts i variats canvis que havien ocorregut en els vint anys anteriors. També s'han considerat àrees més especialisades, com polianiones, complexos metàlics de tetrapirrolas, composts inorgànics de cadena i anell, i composts d'intercalació de grafit. Estos temes, junt en versions revisades d'artículs sobre composts inorgànics modificats isotópicament, híbrits de nitrogen i cationes, aniones i ligandos derivats, i polímer inorgànics i de coordinació de cadena simple i casi simple, formen els sèt capítuls de la Nomenclatura de la Química Inorgànica II, Recomanacions IUPAC 2000.[4]
Referències
- ↑ Guyton de Morveau, L. B. (1782). J. Phys. 19, 310.
- ↑ Plantilla:Citar publicació
- ↑ 3,0 3,1 IUPAC (2017). Guia de la IUPAC per a la nomenclatura de compostos orgànics: recomanacions de 1993 (incloent-hi els revisions, tant publicades com no publicades fins llaura, de l'edició del 1979 de la Nomenclature of organic chemistry). doi:10.2436/10.2000.20.1.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 (2005) IUPAC (ed.). Nomenclature of inorganic chemistry: IUPAC recommendations 2005. ISBN 978-0-85404-438-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nomenclatura IUPAC» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.