Anar al contingut

Política d'Aristóteles

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Para Aristóteles, la Política no era un estudi dels estats ideals en forma abstracta, sino més be d'un examen del modo en que els ideals, les lleis, les costums i les propietats es interrelacionan en els casos reals, no obstant, la Política és la principal obra en la que es troben les seues doctrines polítiques. La biblioteca del Liceu contenia una colecció de 158 constitucions, tant d'estats grecs com a estrangers. El propi Aristóteles va escriure la Constitució d'Atenes com a part de la colecció, obra que va estar perduda fins a 1890, any en que va ser recuperada. Els historiadors han trobat

Segons Fred Miller, la filosofia política d'Aristóteles es basa en cinc principis:[1]

  1. El principi de la teleologia: la naturalea té un fi, els sers humans, per tant, tenen una funció (una tasca) que assumir.
  2. El principi de perfecció: "el ben últim o la felicitat (eudaimonia) del ser humà consistix en la perfecció, en la plena realisació de la seua funció natural, que ell veu com el moviment de l'ànima concedit a la raó".
  3. El principi de comunitat: la comunitat més perfecta és la Ciutat-Estat. En efecte, al no ser ni massa gran ni massa menut, correspon a la naturalea del home i permet alcançar la bona vida.
  4. El principi de govern: "l'existència i el benestar de qualsevol sistema requerix la presència d'un element gobernant".
  5. El principi de la regla de la raó: com Platón, Aristóteles pensa que la part no racional del home deu regir-se per la part racional.

Naturalisme polític

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Zoon politikón.
Archiu:Bienenkoenigin9478-1200.jpg
Aristóteles va considerar a les abelles i formigues com "animals polítics".[2]

Aristóteles combina les seues observacions naturalistes en el seu pensament polític, precedint a l'etologia i sociobiología.[2] Per a Aristóteles, el home és un "animal polític", és dir, un ser que viu en una ciutat (del grec ___protected_title_2___). Ell veu evidència en que la naturalea no fa res en va, nos ha dotat de la capacitat de parlar, fent-nos capaces de compartir conceptes morals com la justícia.[3] En el Llibre I del seu ___protected_title_3___, Aristóteles diu que ___protected_title_4___ i que ___protected_title_5___.[4][5]



Ademés, Aristóteles considera que la ciutat i les lleis són "naturals". Segons ell, els sers humans primer es varen unir per a reproduir-se, després varen crear llogarets en "mestres naturals", capaços de governar, i "esclaus naturals", utilisats per la seua força de treball. Finalment, varis llogarets s'han unit per a formar una ciutat-estat.

Jerarquia social

[editar | editar còdic]

Aristóteles té una visió jeràrquica de la societat. Classifica a el home lliure per damunt d'atres sers humans. Per a Aristóteles, el mascle és per naturalea superior a la femella, davant la qual cosa se li ha acusat de misogínia i sexisme.[6][7] També va excloure de la ciutadania als artesans, llauros i mercaders, perque tal vida és innoble i enemiga de la virtut.[8]

La naturalea ha creat en ella dos parts distintes: l'una destinada a manar, l'atra a obedir, sent les seues qualitats ben diverses, puix que l'una està dotada de raó i privada d'ella l'atra. Esta relació s'estén evidentment als atres sers, i respecte dels més d'ells la naturalea ha establit el mando i l'obediència. Aixina, el home lliure mana a l'esclau de molt distinta manera que el marit mana a la dòna i que el pare al fill.
Política, I 5., 1260a 6-8

Esclavitut

[editar | editar còdic]

Plantilla:Vore també

Archiu:The Greek Slave by Hiram Powers at Yale crop.jpg
L'esclava grega, escultura de marbre d'Hiram Powers (1844).

Els antics grecs varen basar la seua geografia en la teoria dels quatre elements, a on el clima dels llocs són humits o secs i calents o fredor. Aristóteles la teoria a regions geogràfiques i va argumentar que la geografia determina la capacitat de governar.[9] Són els grecs els qui tenen un balanç en els seus elements i un bon caràcter polític a el hora de governar en conseqüència.

Les nacions que habiten els llocs frets i les d'Europa estan plenes d'esperit pero alguna cosa deficients en inteligència i habilitat, de modo que continuen relativament lliures, pero carents d'organisació política i capacitat per a governar als seus veïns. Els pobles d'Àsia en canvi són inteligents i destres de temperament, pero els falta esperit, de modo que estan en contínua subjecció i servitut. Pero la raça grega participa d'abdós caràcters, aixina com ocupa la posició intermija geogràficament, perque és al mateix temps vivaz i inteligent; per lo que seguix sent lliure i tenint molt bones institucions polítiques, i sent capaç de governar a tota l'humanitat si conseguix l'unitat constitucional. La mateixa diversitat existix també entre les races gregues comparades entre sí: algunes tenen una naturalea unilateral, unes atres estan feliçment mesclades sobre estes dos capacitats.
Política, VII. 1327b 20


Aristóteles va justificar l'institució econòmica de l'esclavitut i va comparar a l'esclau en un ben material. No obstant Aristóteles no es va basar marcadors "racials" que es varen usar en la modernitat. Per a ell, les diferències físiques "tenien poc o res a vore en la determinació de l'estat servil; això estava determinat per la capacitat de participar en l'autogovern". Segons Aristóteles, "un esclau era una mera extensió de la voluntat del seu amo".[10] Per una part hi ha hòmens que perden la seua llibertat quan són capturats per aquells que, en raó de la força, els dominen; estos són els esclaus per convenció. Per una atra part, Aristóteles constata que hi ha hòmens incapaços de prendre decisions certeres sobre l'orientació de la seua vida; a estos els crida esclaus per naturalea. La naturalea ha fet dels cossos de hòmens lliures i els cossos dels esclaus siga diferents puix que l'esclau té un cos fort per a les activitats de servir al seu amo.[11]

Visió de la dòna

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Aristotle's Political Theory > Presuppositions of Aristotle's Politics (Stanford Encyclopedia of Philosophy/Fall 2018 Edition)». stanford.library.usyd.edu.au. Consultat el 2021-08-01.
  2. ↑ 2,0 2,1 Mosterín, Jesús. (2006). Aristóteles : història del pensament, Aliança Editorial, p. 279. OCLC 434349812. ISBN 8420658367.
  3. ↑ Miller (2017). Aristotle’s Political Theory, Winter 2017 edició, Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  4. ↑ «Aristotle, Politics, Book 1, section 1252b». www.perseus.tufts.edu. Consultat el 2021-04-12.
  5. ↑ «Aristotle, Politics, Book 1, section 1253a». www.perseus.tufts.edu. Consultat el 2021-04-12.
  6. ↑ Freeland, Cynthia A. (1998). Feminist Interpretations of Aristotle, Penn State University Press. ISBN 978-0-271-01730-3.
  7. ↑ Morsink, Johannes. “Was Aristotle's Biology Sexist?”. Journal of the History of Biology 12 (1): 83–112. doi:10.1007/bf00128136. PMID 11615776.
  8. ↑ Política, VII, 9, 1329,a 20
  9. ↑ Neyrey, Jerome H. (2009-11-10). The Gospel of John in Cultural and Rhetorical Perspective (en en), Wm. B. Eerdmans Publishing, p. 8. ISBN 978-0-8028-4866-6.
  10. ↑ Jackson, John P.; Weidman, {{{nom2}}} (2006). Race, Racism, and Science: Social Impact and Interaction (en en), Rutgers University Press, p. 1-4. ISBN 978-0-8135-3736-8.
  11. ↑ Idees i Valores.65(162)
    161–187.ISSN 2011-3668.doi:10.15446/ideasyvalores.v65n162.47676.Consultat el 24 de maig de 2019.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Política_d%27Aristóteles&oldid=884494»