Poblat ibèric de Sant Antonio
El poblat ibèric de Sant Antonio és un jaciment arqueològic pertanyent a la cultura ibèrica situat en el cim sur de l'allargat cerro de Sant Cristóbal, a un quilómetro de la localitat de Calaceite, en la comarca turolense de Matarraña.
Va ser excavat per l'arqueòlec calaceitano Juan Cabré i per Pedro Bosch Gimpera (del Institut d'Estudis Catalans) entre els anys 1903 i 1919, i bona part dels materials que es varen recuperar es localisen en l'actualitat en el Museu Arqueològic de Barcelona.
El poblat es troba excavat en la seua totalitat, i poden apreciar-se dos fases d'ocupació: una primera fase que comprén entre els sigles V i IV a. C., que mostra una ocupació principalment sobre la part més elevada del cerro; i una segona fase ocorre en el III, durant la qual es va ampliar el núcleu principal ales avall, aprofitant aterrazamientos per a construir noves vivendes, i rodejant el conjunt en una muralla i varis torreones. Esta etapa d'esplendor aplegaria al seu fi possiblement en la conquista romana.
L'urbanisme del poblat es caracterisa per un eix central que articula el conjunt de vivendes, de planta rectangular i de fins a dos altures, dispostes en aterrazamientos a lo llarc de l'ala occidental, comunicats per mig de carrers empedradas. Al nort del recint amurallado es localisa l'entrada principal, junt a una bassa que arreplegava l'aigua de pluja.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Poblado ibérico de San Antonio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.