Pleonexía
La pleonexía (en grec antic: πλεονεξία) és un concepte filosòfic que es correspon aproximadament en la codicia o l'avarícia, i pot definir-se com el desig insaciable de tindre lo que llegítimament pertany a uns atres o el desig de tindre més que uns atres en tot. Es traduïx en la pràctica en prendre sempre més de lo que és llegítimament nostre, o menys, quan alguna cosa resulta ser ingrato.
Conceptes grecs de pleonexía
Els filòsofs grecs clàssics com Platón varen relacionar la pleonexía en la justícia.
Trasímaco, en el Llibre I de la República, presenta la pleonexía com un estat natural, sobre el que la justícia és una restricció antinatural.[1]
Per a Nemrod Carrasco, la pleonexía és un estat constant d'insatisfacció que espenta al desig a traspassar lo immediat, a desijar permanentment alguna cosa més, i és capaç de fer actuar tant al just com a l'injust, cada u en el seu desig d'alcançar el seu ideal de justícia en un cas i d'injustícia en l'atre.[2]
Platón va tindre l'intuïció de que “la renúncia a la pleonexía era sol aparent, afectava solament a la superfície social i havia ajudat a persuadir a la població de la bondat dels proyectes polítics. En realitat, baix d'esta superfície, l'instint depredador del home permaneixia intacte, en la conseqüència de que la busca de la realisació d'interessos particulars a través de l'opressió d'uns atres s'eixercia, darrere de la pantalla aparent de l'exhibició de les virtuts cíviques, en entorns de subgrups secrets (la sinusia o societat secreta)."[3]
En discutir la filosofia d'Aristóteles, que va insistir en la seua ___protected_title_3___ que totes les accions específicament injustes estan motivades per la pleonexía. Kraut[4] analisa la pleonexía i l'equipara en la ___protected_title_4___, la versió grega del ___protected_title_5___, afirmant que inherent a la pleonexía està l'atractiu d'actuar injustament a costa dels demés. Young,[5] no obstant, sosté que la simple implicació de l'injustícia en el desig de guanyar cada volta més és lo que definix la pleonexía, més que el desig en sí mateixa de guanyar cada volta més d'una manera específicament injusta.
Thomas Hobbes la va incloure com un concepte de llei natural en la seua Leviatán:
Conceptes cristians de la pleonexía
El terme pleonexía, que és mencionat en el Nou Testament en la Epístola als colosenses 3, versículs 1 a l'11 i en l'Evangeli de Lucas 12, versículs 13 al 21, ha segut objecte de diversos comentaris entre els teòlecs cristians.
William Barclay[7] descriu la pleonexía com un 'amor malaït de tindre', que 'perseguirà els seus propis interessos en complet despreci pels drets dels demés, i inclús per les consideracions de l'humanitat'. L'etiqueta com un vici agressiu que opera en tres esferes de la vida. En l'esfera material implica 'aferrar-se als diners i als bens, independentment del honor i el honestitat'. En l'esfera ètica és 'l'ambició que calciga als demés per a obtindre alguna cosa que no li correspon'. En l'esfera moral, és 'la luxúria desenfrenada la que es complau en lo que no té dret a prendre'.
Ritenbaugh la descriu com 'l'egoisme desmesurat i la presunció arrogant de que els demés i les coses existixen per al benefici d'un mateixa'.[8] La fe cristiana equipara la pleonexía en l'idolatría, perque reemplaça a Deu per l'interés per sí mateix i l'interés material per les coses.[8]
Referències
- ↑ «Important terms: pleonexia». SparkNotes: The Republic. Barnes & Noble.
- ↑ Nemrod Carrasco(2008).«Pleonexía: el centre absent de la república de Platón».Daímon. Revista de Filosofia.45: 73.ISSN 1130-0507.
- ↑ Filippo Aragona(26 d'abril de 2019).«'L’International Criminal Court i l’ipocrisia della comunità internazionale».Questione giustizia.
- ↑ Richard Kraut (2002). Aristotle: Political Philosophy, Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-878200-4., citat per David Keyt (7 de febrer de 2003). «Review». Bryn Mawr Classical Review.
- ↑ Charles Young(1989).«Aristotle on Justice».The Southern Journal of Philosophy.27 (Sup.), també citat per Keyt.
- ↑ Hobbes, Thomas: Leviathan, Capítul XV. "D'atres lleis de la naturalea".
- ↑ William Barclay. The Daily study Bible séries, Rev. ed., Philadelphia: The Westminster Press.
- ↑ 8,0 8,1 John W. Ritenbaugh (giner de 1998). «Forerunner». The Tenth Commandment.
Bibliografia
- Dany-Robert Dufour (2015). Pléonexie, "Vouloir posséder toujours plus" (en fr), Lormont: Li Bord de l'eau. ISBN 978-2-35687-412-2.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pleonexía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.