Plasmopara viticola

Plasmopara viticola és un oomiceto de la família dels peronosporáceos, responsable del mildio o mildiú de la vinya. És un paràsit en sentit estricte, per lo que no és possible cultivar-ho en laboratori en mijos sintètics.

Erro al crear miniatura:

Plasmopara viticola

El cicle de vida d'este protista és tremendament complex. Durant el hivern sobreviu en una estructura coneguda en el nom d'oospora o be si el hivern és suau en forma de micelio dins dels ulls o en els fulls persistents de la vinya (Vitis vinifera). Quan s'alcança una temperatura ambiental que ronda els 12 °C, l'oospora germina i forma un esporangi, que pot ser dispersat a través del vent. Per a que un esporangi germine és necessari la presència de pluja, ya que són zoosporas les resultants d'esta germinació.

Per la movilitat de les zoosporas, est és el periodo de més perill per al cultiu. Si les condicions són les adequades —pluja i una temperatura mija de 12 °C— les zoosporas es disponen prop dels estomas de la planta, es enquistan i formen un tubo germinal que s'introduïx a través de l'estoma. Este tubo germinal es desenrolla en la cavitat subestomática donant lloc a les primeres hifas que continuaran en l'invasió del hoste. cal mencionar que estes hifes no estan tabicadas, per lo que dita hifa és un sincitio i per lo que se li considera un organisme unicelular.

P. viticola presenta una gran especificidad pel seu hoste, de tal forma que és imprescindible per a este que siga vinya i no un atre tipo de planta, per a que es desenrolle l'infecció. Una volta dins de la vinya, este protista s'alimenta d'esta per mig de la formació d'Haustoris.Despuix del desenroll del micelio i quan les condicions són les adequades, el protista torna a formar zoosporangios, molt ramificats, que ixen a través de les estomes. Els esporangis es desprenen sancers en les zoósporas en el seu interior. Quan estan madures ixen a l'exterior causant un espargiment de zoosporas en la vinya. Quan les condicions climàtiques empijoren per al protista, es formen els gametangios a partir del micelio: es diferencien l'oogonio femení i l'anteridio masculí, produint-se per tant la fase de reproducció sexual. Un núcleu meiòtic de l'anteridio fecundará a una ovocélula dins de l'oogonio i resultarà una oospora d'estructura resistent, en paret grossa, que passa el hivern en el sol o dins del hoste.

Del cicle de vida d'este protista es deduïx que és molt depenent de les condicions climàtiques i en general necessita primaveres humides i templades, aixina com estius càlits i en freqüents tormentes.

Sobre la classificació taxonòmica d'este grup dir que és complexa posat que fins fa poc li'ls ha classificat en el Regne Fungi. Una característica fonamental d'este grup d'organisme és que contenen molt poca quitina en la paret celular(a voltes no posseïxen), dit grup es denomina Oomycota.

Sintomatologia del mildiú en la vinya

Este patógeno produïx una sintomatologia molt determinada. Este protista és un endoparásito, per lo que no es veuen estructures visibles fins que l'infecció ha danyat de forma greu a l'hoste, pero no de forma irreparable. P. viticola és un patógeno que afecta a la part aérea de la vinya, pero lo més característic és un atac al full. En el full apareixen regions d'aspecte groguenc que es coneixen en el nom de "taques d'oli" (este estadi és el que es pot observar en l'image). Estes taques d'oli són típiques del fes del full, en el envés s'observa, si el temps és humit, el típic "pols de sucre", que correspon en la reproducció asexual, és dir, en els zoosporangios que ixen a través de les estomes. En esta fase es pot confondre l'atac de P. viticola en l'atac de [Uncinula necator], responsable del oídio. La diferència radica que si es raspa la pols de sucre apareixen les taques d'oli, mentres que en el oidio açò no ocorre. Si l'atac de P. viticola és fort, es produïx una dessecació parcial del full que pot dur a la seua caiguda prematura, lo que afecta a la producció. Conforme entra l'autumne la taca d'oli es torna en tonalitats mosaic (de groc a marró). En regions propenques a la floració apareix una curvatura en forma de 'S' i el raquis de l'arracada s'enfosquix. Si el temps és humit es recobrix d'una "pelusilla blanca". Si l'atac ocorre en els periodos de floració-quallat pot produir-se la pèrdua total de l'arracada, mentres que si l'atac és més tardà, l'atac només afectarà a una part de l'arracada. Mai es veu atac despuix del envero de l'arracada.

En l'arracada es manifesta de varis modos, els grans perden força i cauen, de forma pareguda a l'atac de l'arna d'arracada (lobesia botrana), un atre modo és el "asocarramiento" de la punta de l'arracada, els grans de la punta de l'arracada, incloent el raspall, queden secs, com cremats, estant tota l'arracada completament sà. Quant més desenrollada està el raïm menys vulnerable és a esta malaltia.

• Tractaments preventius: Oxicloruro de coure, cimoxalino, folpet.
• Curativos: Cimoxalino+folpet+fosetil

Història del patógeno en Europa

P. viticola és originària del continent americà, en a on s'ha donat una coevolució hoste-patógeno que ha permés que les varietats de vinya d'este continent siguen més resistents a l'infecció d'este patógeno. No obstant les varietats europees de vinya no varen tindre contacte en dit patógeno per lo que no tenien sistemes de protecció contra est. En el XIX els anglesos i francesos importen un terrible patógeno de la vinya que arrasa en els cultius de vinya europeus en menys de trenta anys. L'organisme responsable d'este desastre se li coneix en el nom de filoxera (Dactylosphaera vitifoliae), un hemíptero que ataca a la raïl.

En 1878, els francesos ideen una forma d'evitar la filoxera que consistix en l'importació de brots de vinyes americanes sobre les quals es realisen esgalls de Vitis vinifera. Per l'evolució hoste-patógeno, les varietats americanes són més resistents a l'atac de filoxera i es va recuperar la producció europea de raïm. No obstant, açò va provocar l'importació de P. viticola lo que va dur al consegüent desastre, ya que els esgalls de V. vinifera eren molt sensibles a este patógeno. La solució a este mal va aplegar més ràpit que el de la filoxera. En 1885, un científic francés cridat Alexis Millardet passejava per la campiña francesa quan va observar vinyes molt afectades per mildiú, no obstant varis rencs pròxims a la sendera no ho estaven. Estes files estaven empapades d'una substància de color blau i li va preguntar a l'agricultor per la substància. L'agricultor estava cansat de que li furtaren els raïms i les va rosar en esta substància que dona un mal sabor als raïms. Millardet va experimentar en la substància - constituïda per sulfat de coure i calç viva- i va demostrar que es tractava d'un excelent fungicida. A esta mescla li la coneix en el nom de mescla bordelesa o caldo bordelés. L'us de fungicides químics derivats d'est estan molt difosos com a agents que prevenen l'infecció, ya que este caldo no té propietats curativas

Bibliografia

• Agres "Fitopatologia". 2ªEdició. Editorial Noriega. Limusa, Mèxic, 1991.

• Arias, A et al. "Els paràsits de la vinya, estratègies de protecció raonada". Editor: Ministeri d'Agricultura, peixca i alimentació. Editorial: Mundi-prensa, Madrit 1992.

• Bovey et a el "La defensa de les plantes cultivades". Editorial Omega, Barcelona 1984.

• Person R.C i Goheen A.C (1996) "Plagues i malalties de la vinya". Editorial Mundi-prensa, Madrit.