Anar al contingut

Placa anecoica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Tarnung U-480.jpg
Placa anecoica

Les plaques anecoicas són un recobriment per a absorbir i atenuar el sò,[1] fet a pur de materials fonoabsorbentes, com a caucho o bromera flexible de poliuretano polieter.[2]

Campos d'aplicació

[editar | editar còdic]

Existixen dos grans àmbits d'aplicació que condiciona la seua fisionomia i materials.

Archiu:Anechoic chamber.jpg
Vista de les plaques anecoicas

S'utilisa com a revestiment a la vista en parets o sostres per al tractament d'ambients sorollosos en general, com a recints industrials en molta maquinària, sales de màquines de barcos, sales d'ensaig i gravació de música, restaurants, sales de locució en estacions de radi, etc. O en (cámara anecoica, ací existix una variant que absorbix les ones electromagnètiques.

Funcionament

[editar | editar còdic]

La terminació superficial d'estes plaques és en forma de falques i ànguls en el propòsit d'aumentar la superfície efectiva d'absorció. Evita la reflexió dels sòs (reverberació) que s'origina per les superfícies dures de parets o sostres i atenua el nivell sonor general. Es basa en principis molt senzills: Les falques i ànguls que s'entrecreuen en la seua superfície proporcionen una major àrea de dispersió dels sons que incidixen sobre el material, al mateix temps que, pels ànguls que formen el sò reflectit choca contra una atra superfície absorbent, impedixen l'ocurrència de resonàncies o ecos indeseados.

Archiu:Anechoic chamber.jpg
Plaques anecoicas en el caixco del HMS Triumph. Dos pegats de plaques que falta són visibles cap a la vora davantera de la vela.

Les plaques anecoicas militars són de goma o de taulells d'polímero sintètics que contenen mils de diminuts buits, aplicades als caixcos exteriors de bucs militars i submarins. La seua funció és doble:

  • Absorbir les ones sonores de sonar actiu, reduint i distorsionant la senyal de tornada, reduint d'esta manera el seu alcanç efectiu.
  • Atenuar els sons emesos des del caixco, típicament els motors, per a reduir la distància a la que es pot detectar per un sonar passiu.

Desenroll

[editar | editar còdic]
Archiu:Anechoic chamber.jpg
Un primer pla d'una placa de Alberich, observe's el patró de forats

La tecnologia de les plaques anecoicas les desenrolle la Kriegsmarine en la Segona Guerra Mundial. En nom en còdic Alberich, el nom d'un bruix invisible de la mitologia germànica. El revestiment estava format per fulls d'aproximadament 1 m de costat i 4 mm de gruixa, en rencs de forats en dos tamanys, de 4 mm i 2 mm de diàmetro.[3] [4]

[5] Va ser fabricat per IG Farben en un material conegut com Oppanol.[3][4] El material no era homogéneu, contenia cavitats d'aire. Estes cavitats degradava el reflex de ASDIC.[6] El recobriment treballat en el ranc de 10 a 18 kHz, reduint la tornada ASDIC en aproximadament 15%.[3] Este ranc de freqüència coincidix en la gama de funcionament inicial del sonar actiu ASDIC utilisat pels aliats. Els tipos ASDIC 123, 123A, 144 i 145 tots operats en el ranc de 14 kHz a 22.[7][8] No obstant, esta degradació en la reflexió d'eco no era uniforme en tota la profunditat de bucege pels buits que eren comprimits per la pressió de l'aigua.[9] Un benefici adicional del recobriment es va actuar com un esmortidor de sò, que conté els sorolls propis del motor del submarí.[3]


El revestiment va realisar les seues primeres proves de mar en 1940, en el U-11, un Tipo IIb.[3][6] l'U-67, un tipo IX, va anar el primer submarí operacional en este recobriment.[4] Despuix de la seua primera patrulla de la guerra, es va posar en Wilhelmshaven provablement en algun moment en abril de 1941 a on se li va donar la capa, va cobrir la torre de mando i els costats, pero no la coberta. El 15 de maig de 1941, U-67 estava en Kiel realisar proves en el mar Bàltica. Durant juliol, el recobriment va ser retirat de totes les parts del barco, llevat la torre de mando i l'arc. Atres experiments i proves de sò es varen fer en el Menut Belt, pero provablement varen ser poc satisfactori, ya que tot el revestiment va ser eliminat posteriorment.[10] Es varen trobar problemes des del primer moment, puix l'adhesiu no era lo suficientment fort com per a pegar el caucho sintètic al caixco de pressió i la carcassa del submarí.[5][6] Açò va donar lloc als fulls de aflojamiento i la creació de turbulència en l'aigua, fent més fàcil detectar el submarí.[11] Ademés, el recobriment disminuïa considerablement la velocitat de l'embarcació.[4][12]


Fins a finals de 1944 no es varen resoldre la majoria dels problemes en l'adhesiu. El recobriment requeria un adhesiu especial i una aplicació cuidadosa. Es necessitaven varis mils d'hores de pegat i reblonat en un O-boat[13] El primer submarí per a posar a prova el nou adhesiu va ser de U-480 un Tipo VIIC.[3][6] Els bons resultats en el nou adhesiu, va animar al Oberkommando der Marine a utilisar-ho en els nous submarins, tipos XXI i XXIII. No obstant, la guerra va terminar ans que poguera amprar-se a gran escala.[6] En última instància, només un operatiu Tipo XXIII, U-4709, va ser recobert en les plaques anecoicas.[3] Submarins en recobriment de plaques anecoicas inclouen: U-11, U-480, U-485 U-486, U-1105, U-1106, U-1107, U-1304, U-1306, U-1308, U-4704, U-4708 i U-4709.[14][15]

El supersubmarino japonés I-400 també va utilisar la tecnologia de plaques anecoicas suministrada per Alemània.

Us en la posguerra

[editar | editar còdic]

Use per l'Unió Soviètica

[editar | editar còdic]
Archiu:Submarine Oscar class.jpg
Submarí soviètic classe Oscar I a on s'aprecia la falta de vàries plaques.

Despuix de la guerra mundial, la tecnologia no es va utilisar de nou fins a la década de 1970, quan l'Unió Soviètica va començar a revestir els seus submarins en plaques de goma. Estes varen anar inicialment propens a caure, pero quan la tecnologia va madurar, era evident que les plaques estaven tenint un efecte dramàtic en la reducció de les firmes acústiques dels submarins. Les moderns plaques russes medixen aproximadament de 100 mm de gruixa, i aparentment reduïx la característica acústica dels submarins classe Akula por entre 10 i 20 decibelis (és dir, 33% a 10% del seu valor original).

Marines occidentals

[editar | editar còdic]

Els materials moderns consistixen en un número de capes i molts buits de diferents tamanys, cada u dirigit a un ranc de sò de freqüència específica a diferents profunditats. Diversos materials s'utilisen a voltes en diferents àrees del submarí per a absorbir millor les freqüències específiques associades en la maquinària en eixe lloc en l'interior del caixco.

La Royal Navy va començar a usar plaques anecoicas en 1980, quan el HMS Churchill va ser equipat en ells durant la seua segona modernisació.[16]

l'Armada dels Estats Units va començar a usar plaques anecoicas a mitan de 1980, en el submarí de la Classe 688 millorada l'USS Sant Joan.[17] Casi tots els submarins moderns estan dissenyats en ells.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Acústica». Archivat des d'el original, el 15 de febrer de 2009. Consultat el 13 de decembre de 2008.
  2. Poliuretano Poliéter
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 «Anti Sonar Coating». www.uboataces.com. Consultat el 17 de decembre de 2010.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «C.B. 04051 (76); O 135;Interrogation of Survivors; November, 1943». uboatarchive.net. Archivat des d'el original, el 1 de juliol de 2009. Consultat el 17 de decembre de 2010.
  5. 5,0 5,1 [enllaç trencat]
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Zimmerman, Stan. Submarine Technology for the 21st Century (2nd ed.). Victoria, British Columbia: Trafford Publishing. ISBN 1-55212-330-8.
  7. «ASDIC Equipment Types - Section A». Jerry Proc. Archivat des d'el original, el 17 de decembre de 2010. Consultat el 17 de decembre de 2010.
  8. «ASDIC Equipment Types - Section B». Jerry Proc. Archivat des d'el original, el 17 de decembre de 2010. Consultat el 17 de decembre de 2010.
  9. Eberhard Rossler. The U-Boat: The Evolution and Technical History of German Submarines. Cassell. ISBN 0-304-36120-8
  10. «O.N.I. 250 – G/Serial 16; Report on the interrogation of survivors from U-67 sunk on 16 July 1943». uboatarchive.net. Archivat des d'el original, el 19 de decembre de 2010. Consultat el 17 de decembre de 2010.
  11. Williamson, Gordon. Wolf Pack: The Story of the U-Boat in World War II. Osprey Publishing; First Edition edition (February 5, 2005). ISBN 1-84176-872-3.
  12. «Report of interrogation of survivors of O 574, a 500-ton O-boat, sunk at about 0425 on 19th December, 1941, in position 38° 15' N. and 17° 16' W.». uboatarchive.net. Archivat des d'el original, el 18 de decembre de 2010. Consultat el 17 de decembre de 2010.
  13. McCartney, Innes.Lost Patrols: Submarine Wrecks of the English Channel. Periscope Publishing Ltd (28 Dec 2002). ISBN 1-904381-04-9.
  14. Wynn, Kenneth G. U-Boat Operations of the Second World War: Career Histories, U1-U510. Naval Institute Press (March 1998). ISBN 1-55750-860-7.
  15. Rèossler, Eberhard. Die Sonaranlagen Der Deutschen Unterseeboote: Entwicklung, Erprobung, Einsatz Und Wirkung Akustischer Ortungs- Und Tauschungseinrichtungen Der Deutschen Unterseeboote. Bernard & Graefe. ISBN 3-7637-6272-8
  16. «Nuclear Submarine Refitting 1970-1983 (continued)». Archivat des d'el original, el 19 de juliol de 2011. Consultat el 22 d'octubre de 2010.
  17. Zimmerman (2000) p.108


Referències

[editar | editar còdic]