Pla Nacional Espacial
El Pla Nacional Espacial és un programa argentí que té com els seus principals objectius l'exploració de l'espai i la creació dels seus propis mijos per a llançar satèlits fabricats en el país.
Història
l'Argentina va començar a demostrar la seua vocació espacial a partir de 1960 quan s'establix la Comissió Nacional d'Investigacions Espacials (CNIE) baix l'administració de la Força Aérea Argentina. Este organisme va realisar una série d'activitats relacionades en el desenroll d'eixides sondes, l'instalació de l'antena al costat de l'albúfera bonaerense de Mar Chiquita per a rebre al satèlit Landsat i l'intent d'instaurar en el país l'us d'imàgens satelitales. Va ser una de les primeres institucions en Llatinoamèrica en iniciar este tipo d'activitats. En la mateixa época, una série de emprendimientos d'investigació i sensado remot varen permetre posar en òrbita espacial al Lusat 1. Este primer objecte, d'orige argentí, va ser obra de radioaficionados. En 1965 Argentina va ser un país pioner en l'investigació espacial des dels cels de l'Antàrtida, més exactament des de l'Antàrtida Argentina en l'Operació Matienzo que va donar per inaugurat al CELPAC.
La CNIE va finalisar les seues activitats en 1991 quan el govern nacional va decidir crear un organisme civil, descentralisat i especialisat dedicat a l'us pacífic de l'espai: la CONAE, tenint una de les seues principals bases en Falda del Carmen (Província de Còrdova Argentina).[1]
La CONAE és l'únic organisme competent de l'Argentina per a promoure el desenroll de les activitats relacionades en l'utilisació civil de l'espai en tot l'àmbit de la República. Dins de les seues activitats més importants va estar la de propondre el Pla Nacional Espacial de l'Argentina, la qual definix a l'Argentina com un "país espacial" entés com l'expressió d'un poble pacífic que vol retrobar-se en les seues tradicions científiques. Açò implica l'us intensiu dels productes de la ciència i tecnologia espacial en el principal objectiu de generar cicles d'informació que consistixen en el sensado, generació, transmissió, processament, almagasenament, disseminació i utilisació de l'informació espacial en benefici de tots per a l'utilisació i aprofitament de la ciència i tecnologia en fins pacífics. En 1994, sorgix el proyecte "Argentina en l'espai 1995-2006" en el que es varen establir una série d'accions destinades al compliment de tals objectius. El Pla Espacial "Argentina en l'Espai 1995-2006" es va aprovar per mig de decret 2076/94. Es va establir que devia ser actualisat periòdicament.
En la década del 1990 i despuix dels començos de l'activitat de la CONAE, va haver varis proyectes molt diferents entre sí, tots de caràcter privat. Despuix del llançament del Lusat 1, va aplegar el Víctor-1[2]
El Lusat-1 va ser posat en òrbita per l'empresa Arianespace en una eixida Ariane 4 llançat des del Port espacial de Kourou, Guyana Francesa, el 22 de giner de 1990. Tant el Lusat-1, el Victor-1 com el Nahuel 1-A varen ser experiments destinats a demostrar que els seus autors eren capaços de construir un vehícul espacial.
La série SAC
A mitan dels 1990, i en el marc dels objectius de la CONAE, es va llançar la primera série professional de satèlits, destinada a complir funcions reals per mig de la transmissió de senyes, imàgens i atres registres físics durant llarcs periodos.
De la série SAC s'han llançat els satèlits SAC-A, SAC-B, SAC-C, SAC-D i està sent construït al 4 d'octubre de 2014 el SAC-E. Tots ells tenen per objectiu principal obtindre informació referida al territori argentí i de el MERCOSUR sobre activitats productives de la mar, sol, hidrologia, geologia, clima, vigilància del mig ambient, recursos naturals i cartografia. Més de 80 universitats, ents, organismes i empreses nacionals participen en estos proyectes. Les imàgens dels satèlits oferixen informació a més de 200 proyectes d'universitats i centres d'investigació, ademés d'aplegar a coleges secundaris que les utilisen en lloc dels mapes tradicionals. El satèlit argentí SAC B va contar en una càrrega útil que comprenia un espectómetro de rajos X durs, una combinació de detectors per a medir les emissions de rajos X blans i un instrument italià per a medir l'energia dels àtoms neutres junt a panels solars construïts en eixe país. Es prevea una vida útil de 3 anys i el seu pes era de 181 kg. Va ser llançat junt en el satèlit HETE de l'Institut Tecnològic de Massachusetts per una eixida Pegasus XL des d'un avió Lookheed 1011, el 4 de novembre de 1996 i lloc en òrbita inclinada 38° respecte del pla de l'Equador i a 550 km d'altura.[3]
El primer en llançar-se va ser el SAC-B. Havia segut dissenyat per a proveir informació per a estudis alvançats de física i astrofísica solar a través de l'observació de fulguracions solars, emissió explosiva de rajos gamma, radiació còsmica difusa de rajos X i la medició d'àtoms neutres energètics en la magnetosfera terrestre. Es va tractar d'un emprendimiento conjunt entre la CONAE i la NASA. La primera va tindre al seu càrrec el disseny, construcció, integració del satèlit i la seua plataforma. La segona, es va fer càrrec del llançador, les operacions de llançament i el seguiment durant la fase inicial de la missió.
Durant el llançament i en la tercera etapa de l'eixida Pegasus, es va produir un curtcircuit que va impedir el funcionament del mecanisme de separació dels satèlits. No obstant, es va poder entaular un contacte inicial en el SAC-B, es va rebre excelent telemetría i es va demostrar el bon funcionament de tots els seus sistemes, pero mai va poder orientar els seus panels cap al sol, per lo que despuix d'agotar les seues bateries, va deixar d'operar.
El SAC-A va ser llançat en posterioritat al SAC-B. En sí, va constituir una missió de demostració tecnològica en el marc de la missió SAC-C per a calibrar els seus instruments. De la mateixa manera que el seu antecessor, va anar un emprendimiento conjunt entre la CONAE i la NASA en el que no només el disseny i implementació varen recaure sobre la primera sino que també la coordinació global va quedar baix la seua responsabilitat. El llançament i posada en òrbita del satèlit va estar a càrrec de la Missió STS-88 del Space Shuttle Endeavour. El llançament va tindre lloc des del Centre Espacial Kennedy en Cap Canyaveral, Estats Units el 14 de decembre de 1998.
Després va ser la tanda del SAC-C llançat el 21 de novembre de 2000, actualment en operació, lo que permet a través del seu us disseminar l'informació arreplegada. El seu objectiu principal és el de la medició precisa del camp magnètic terrestre i la determinació de perfils de temperatura i capes de l'atmòsfera. Es tracta d'una missió d'observació terrestre en colaboració en la NASA, Brasil, Dinamarca, França i Itàlia
El SAC-C és del tipo llauger i conta en una Cambra Multiespectral de Resolució Mija, una Pancromàtica d'Alta Resolució i una Cambra d'Alta Sensibilitat. La primera és una cambra espectral en 5 bandes en el visible i infrarroig en dos modos d'operació. un modo de resolució intermija (175 m) i un atre de menys resolució (350m). La faixa de l'agranada té un ample de 360 km i pot almagasenar fins a 12.000 km de llongitut de dita faixa. La visita del satèlit és de 9 dies en subciclos de 2 i 7 dies i descriu una òrbita polar a 702 km d'altura. El seu pes és de 325 km. Usa banda "S" per a T, T i C i "X" per a la transmissió de les imàgens.[4]
En 2003 en colaboració en la NASA, Itàlia, França, Canadà i Brasil es comença el desenroll del SAC-D / Aquarius l'objectiu del qual és la determinació de la salinitat de la mar, la seua temperatura superficial, la presència de gèls i el contingut de humitat de l'atmòsfera. Estos elements permeten millorar el coneiximent de la circulació oceànica i la seua influència en el clima del planeta. Aixina mateix, possibilita recaptar senyes sobre l'humitat del sol i detectar focs d'alta temperatura que servixen per a la detecció primerenca d'incendis i inundacions. Va ser llançat en èxit el 10 de juny de 2011, des de la Base Vandenberg, Estats Units.
Vore també
Referències
- ↑ La CONAE va ser creada per mig de decret 995/91, ratificat per l'artícul 32 de la Llei 11.672 (T.O. Decret 689/99). Inicialment depenia de la Presidència de la Nació, pero a mitan de 1996, en la cridada "Segona Reforma de l'Estat" va passar a dependre del Ministeri de Relacions Exteriors, Comerç Internacional i Cult. En la pràctica, la representació del mencionat ministeri recau en la Direcció de Seguritat Internacional, Assunts Nuclears i Espacials (DIGAN). Posseïx una estació terrena de control satelital i recepció de senyes anomenada "Teófilo Tabanera" en Falda del Carmen, Província de Còrdova. Des d'allí, rep les senyals corresponents a satèlits d'orige argentí com als pertanyents a atres nacions
- ↑ El Víctor 1 va ser llançat el 29 d'agost de 1996 en l'eixida russa Molnya Després va ser la tanda de Nahuel 1-A que va ser construït per mig de l'Unió Transitòria d'empreses (UTE) i l'objectiu de la qual va ser les telecomunicacions.
- ↑ DOMINGUEZ, N. (1997) El Pla espacial nacional argentí i el seu aprofitament polític-estratègic. En el Bolletí del Centre Naval, Num. 786, Vol. 115.
- ↑ Ibídem, Pág. 269.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plan Nacional Espacial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.