Pinguicula moranensis

Pinguicula moranensis (Pinguicula moranensis)

Pinguicula moranensis, coneguda com violeta de barranca, és una espècie de planta pertanyent a la família de les lentibulariáceas, nativa de Norteamérica.

Descripció, distribució i hàbitat

Pinguicula moranensis és una planta insectívora, perenne i herbàcea, que en estiu forma una roseta basal de fulls crasas de fins a 10 centímetros de llongitut, les quals estan cobertes per glándulas mucilaginosas pegajosas que atrauen, atrapen i digerixen als seus assuts, en la seua majoria artròpodes. Els nutrients extrets dels seus assuts són usats per a suplementar el pobre contingut de nutrients existent en el substrat a on la planta creix.

Durant l'hivern esta planta adopta la forma d'una menuda roseta no-carnívora, ya que en els seus fulls carnosas conserven energia durant el periodo en que els insectes i la humitat són escassos. Les seues flors solen ser de color rosa, púrpura, o violeta i apareixen dos voltes a l'any desenrollades sobre tallos verticals de fins a 25 cm de llarc.

Fulls carnívors

Les làmines foliares de la roseta d'estiu de la violeta de barranca són suaus, rígides i carnosas, en variacions en la seua coloració que van des d'un vert groguenc lluent fins al marró. Les seues fulles generalment són ovales o orbiculares, medixen entre 5,5 i 13 cm de llarc i estan sostingudes per un peciol d'1 a 3,5 centímetros de llongitut.

Com tots els membres del seu gènero, estes làmines foliares estan densament cobertes per glándulas pediceladas mucilaginosas i en glándulas digestives sésilés i planes. Les glándulas pediceladas estan constituïdes per un grup de cèlules secretoras en la part superior d'un peu unicelular i produïxen una secreció mucilaginosa en la qual formen gotes visibles en la superfície del full. Esta apariència humida provablement ajude a atraure als seus assuts en busca d'aigua, un fenomen similar s'observa també en les droseras. Estes gotes secretadas tenen com a funció principal atrapar als insectes, que en fer contacte, induïxen la lliberació d'una cantitat adicional de mucílac. L'insecte baralla, tocant i activant més glándulas i atrapant-se encara més a sí mateixa en el mucílac. Per una atra part la violeta de barranca pot doblar la vora dels seus fulls llaugerament gràcies al seu tigmotropismo, fent que una major cantitat de glándulas entre en contacte en l'insecte atrapat. Després, per mig de la lliberació del contingut dels seus glándulas sésiles, les quals es troben sobre la superfície del full, digerix a l'insecte per acció de diverses enzimes. Estes enzimes, entre les quals s'inclouen la amilasa, la esterasa, la fosfatasa, la peptidasa i la ribonucleasa digerixen la major part dels components del cos de l'insecte. Estos decorreguts posteriorment són absorbits dins de la planta a través dels poros en la cutícula dels seus fulls, deixant solament en la superfície el exoesquelet de quitina dels insectes més grans.

Els buits o poros en la cutícula dels fulls, per mig dels quals treballen els distints mecanismes digestius, signifiquen un desafiu adicional per a la planta degut a que ells poden aplegar a trencar la capa cerosa que protegix la cutícula de la planta que evita la seua deshidratació. Com a resultat d'açò la violeta de barranca generalment és més freqüent trobar-la en ambients humits. La producció de les glándulas pegajosas i de les glándulas digestives sésiles també resulta molt costosa. Estudis recents han demostrat que la densitat d'estes glándulas pot vore's influenciada segons determinats gradient ambientals. Per eixemple, les glándulas pegajosas "atrapamoscas" solen ser produïdes en major densitat en aquelles àrees a on els insectes són menys abundants, aixina mateix la densitat de les glándulas digestives mostren una associació directa en la disponibilitat d'assuts. Estos resultats sugerixen que l'esforç d'inversió de la planta en les característiques carnívores es modifica adaptativamente segons els #gradient ambientals a on es trobe.

Roseta d'hivern

En la seua forma de "roseta d'hivern o repòs" la violeta de barranca medix entre 3 i 5 centímetros de diàmetro i consistix de 60 o 100 fulls carnosas i sense glándulas. Cada full medix entre 10 i 30 milímetros de llongitut i entre 3 i 8 milímetros d'ample, són generalment espatuladas o oblongo-espatuladas i es troba densament coberta per fins tricomas. Les rosetes poden ser obertes o compactes segons la varietat botànica, com es descriu més avall.

Flor

La violeta de barranca produïx entre una i sèt flors durant cada periodo de floració, les quals es desenrollen individualment sobre un pedicel erecto de color vert o marró verdoso i usualment, de la mateixa manera que el fes dels fulls carnívors, estan densament coberts per pèls glandulares, els quals també són utilisats per la planta per a atrapar insectes. Estos pedúnculs medixen entre 10 i 25 centímetros de llarc i de dos o tres milímetros en la base afinándose fins a solament un milímetro de diàmetro en el seu extrem.

Les flors en sí mateixes estan compostes per cinc pétals els quals es fusionen en la seua base en una sola corola. 

Des de la gola en forma d'embut, que és la part de la flor més propenca a la base a on es troben els òrguens reproductius, els cinc pétals se separen en forma de lòbul armant entre sí una corola actinomorfa de 30 a 50 mm de llarc. Per baix del punt d'unió a la gola a on els pétals s'unixen en un solament, descolla cap a arrere un espolón que medix aproximadament de 15 a 30 mm de llarc, dispost de forma perpendicular al restant de la flor.

L'ovari, junt en el seu pistil associat, descolla de la part superior del tubo floral, prop de la seua obertura, en la superfície de l'estigma receptiu cap al front i posseïx dos estams d'1 milímetro d'a on pengen dos filaments recurvados de 2 milímetros de llongitut darrere de cada pistil. Els insectes polinisadors que ixen des de l'interior del espolón, després de recolectar el seu néctar, es rocen contra les anteras de la flor, transferint aixina el polen del estigma cap a atres flors que visitaran posteriorment. Les flors tenen una vida d'uns dèu dies encara que es marchitan immediatament despuix de ser polinizadas. Els ovaris polinizados maduren dins d'unes càpsules dehiscentes de 5 mm, a on es troben vàries llavors de 1 milímetro de llongitut cada una. El número de cromosomes per a esta espècie és 2n=44.

El color i la morfologia de les flors d'esta espècie és extremadament variable i són un recurs molt apreciat per a la delectació dels horticultores; pero un mal de cap per als taxónomo, encara que és possible considerar algunes característiques generals al respecte.

La corola s'obri en un grup de cinc pétals lobulados, en dos lòbuls cap a dalt i tres cap a avall. Els lòbuls superiors medixen entre 7 i 16 mm de llarc per uns 4 a 9 mm d'ample i generalment són apaisados, ovados i cuneïformes. Els lòbuls inferiors són de forma similar i medixen de 7 a 20 milímetros de llarc per uns 4 a 18 mm d'ample. El pétal inferior del mig és usualment significativament més llarc que els seus parells i tots els pétals són ovales i en les seues puntes redonejades. El tubo florar que alberga els òrguens reproductius i que ademés és visible en la base de la corola dels pétals és de color blanc o liláceo i medix de 4 a 6 mm de llongitut. El color blanc del tubo floral pot estendre's cap als pétals des de la base de la corola a distintes distàncies i forma casi sempre una ralla blanca a lo llarc del lòbul inferior central. El color dels lòbuls de la corola generalment varia des del rosa al púrpura, pero també han segut descrits per coleccionistes distints eixemplars de color "púrpura, escarlata, rosat-lila a blava-púrpura, de rosa obscur a lavanda, rosat i morat, violeta obscur i púrpura, morat obscur, de color malva rosa lluenta , o púrpura-rosa magenta lluent, en ulls blancs i de color rosat pàlit en el centre blanc". També és coneguda una rara varietat a on la flor és blanca.

Hàbitat

La violeta de barranca és estacionalmente dimorfa, degut a que exhibix dos hàbits de creiximent distints durant l'any. Aixina, durant l'estiu, quan l'aigua i els insectes són més abundants, la planta adopta la forma d'una roseta terrestre generalment composta de 6 a 8 fulls aovadas en forma de llàgrima, de fins a 95 milímetros de llarc cada una. Estos fulls són carnosas i posseïxen una gran part de la seua superfície cobertes per amenaçants glándulas mucilaginosas en les quals atrau, atrapa i digerix artròpodes, més comunament mosques. Estos fulls, també cridades "fulls d'estiu", són reemplaçades en començar la temporada seca en octubre per una roseta d'hivern formada per menuts fulls suculents pero sense glándulas. Esta forma protectora de roseta d'hivern permet a la planta sortejar les inclemències de l'hivern gràcies al seu dormancia, fins a l'arribada de les primeres pluges en maig. Les seues flors creixen solitàries sobre pedúnculs verticals de 10 a 25 centímetros de llongitut que emergixen dos voltes a l'any, un en la roseta d'estiu i un atre en la roseta d'hivern; esta característica és infreqüent entre les espècies mexicanes. Durant l'estiu estes apareixen en juny, en el seu pico en agost i setembre i desapareixen en la tornada de la roseta d'hivern en octubre o novembre.

P. moranensis és un membre pertanyent a la secció Orcheosanthus que més àmpliament s'ha distribuït. Del seu gènero, és també l'espècie en la major distribució en Mèxic ya que és freqüent trobar-la en casi la majoria de les zones montanyoses, llevat en la Serra Mare Occidental i en Baixa Califòrnia. Se sap que el seu locación comprén els estats mexicans de Tamaulipas, Guanajuato, Nou #León, Campeche, Chiapas, Oaxaca, Pobla, Ciutat de Mèxic i el seu Districte Federal, Veracruz, Estat de Mèxic, Querétaro, Sant Luis Potosí, Morelos, Hidalgo, Guerrero, Zacatecas, Tlaxcala, Quintana Rosegue i Michoacán. En Guatemala es troba en els estats d'Huehuetenango, Quiché, Sant Marcos, Quetzaltenango, Totonicapán, Sololá, Chimaltenango, Baixa Verapaz, en el Departament de Guatemala i El Progrés. Ací creix en les regions montanyoses entre els 800 i 3200 metros d'altitut.

P. moranensis es desenrolla preferentment sobre afloraments de roques sedimentarias del periodo cretácico. La variant neovolcanica, no obstant, tendix a desenrollar-se sobre les roques ígneas provinents del Eix Volcànic Travesser. P. moranensis generalment sol créixer en roures, en els boscs de Serra Mare, o en els boscs templats de les montanyes. No obstant, la seua distribució sol penetrar en regions de la selva tropical i en xares de plantes xerófitas en ambients molt més secs, aixina com en les parets de goles i canons en alta humitat ambiental. La violeta de barranca preferix ambients baix l'ombra i en alts nivells d'humitat, tals com les ales dels rius, barrancs, o entre la #fulleram en els sols arenencs rics en matèria orgànica. La seua capacitat per a conseguir els nutrients necessaris a partir dels assuts d'artròpodes capturats en els seus fulls, li permet créixer en ambients en baixes cantitats de nutrients, en llocs a on per lo general a atres plantes els és impossible desenrollar-se. Com a resultat d'açò, sol créixer a sovint en zones geogràficament accidentades com en penya-segats o ales. Ya que les seues raïls fan poc més que un anclaje, esta planta requerix poc o casi res de sol i solen formar denses arracades totes aferrades a les roques, o sobre verdets o en peñascos rocosos, o inclusivament epifitandose sobre els troncs dels arbres. Entre les plantes que solen acompanyar a esta espècie es troben els verdets, les Selaginellas, falagueres i atres plantes herbàcees. I solen desenrollar-se adossades als troncs dels arbres, principalment en pins i roures.

Història botànica

Esta espècie va ser recolectada per primera volta en Mèxic per l'explorador prusiano Alexander von Humboldt i el botànic francés Aimé Bonpland en els seus expedicions per Amèrica realisades entre els anys 1799 i 1804, prop de la població de Real del Mont en la Serra de Pachuca en el Estat d'Hidalgo. Basats en estes coleccions, Humboldt, Bonpland i el botànic alemà Carl Sigismund Kunth varen descriure estes espècies en la seua obra Nova Genera et Species Plantarum de 1817. Degut a que esta espècie és extremadament variable, va tindre que ser redefinida a lo manco dos voltes, i ademés vàries espècies noves varen ser separades d'esta, basant-se en les diferències geogràfiques i morfològiques, si be la llegitimitat d'algunes d'elles encara seguix sent debatuda hui en dia. La violeta de barranca és el membre més comú i més àmpliament distribuït de la secció Orcheosanthus del gènero Pinguicula. Des d'antany ha segut àmpliament cultivada per la seua naturalea carnívora i per les seues atractives flors i és una de les pinguiculas més comunes en els cultivares actuals.

Anteriorment a les expedicions per Amèrica d'Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland realisades durant el periodo entre 1799 i 1804, solament huit #espècimen de Pinguicula eren conegudes per la ciència, cinc en Europa, dos en Norteamérica i una Pinguicula involuta catalogada en Perú. Entre 1803 i 1805, es varen descriure tres eixemplars més, provinents d'Europa i Norteamérica, fent d'un total d'onze #espècimen reconeguts. En 1817 Alexander von Humboldt, Aimé Bonpland i Carl Sigismund Kunth durant les seues expedicions en Llatinoamèrica varen descriure tres noves espècies conegudes com: la peruana Pinguicula calyptrata i els dos primers #espècimen reconegut en Mèxic, una anomenada P. macrophylla i l'atra P. moranensis. Fins a eixe moment encara no s'havia sugerit una classificació genèrica inferior per a estes subespecies.

En 1844 el botànic franc-suís Alphonse Pyrame de Candolle (qui va crear el primer "Còdic de Nomenclatura Botànica") va propondre una divisió del gènero en tres seccions botàniques, basades en la morfologia floral. Va colocar dins de la secció Orcheosanthus a aquelles espècies de color púrpura, que la seua corola estiguera profundament dividida en cinc pétals de similar tamany, en un tubo floral curt i un espolón llarc pero que no aplega a sobrepassar al tubo florar.Esta secció cobria 4 espècies, totes elles natives de Mèxic: P. oblongiloba, P. orchidioides, P. caudata i P. moranensis; va excloure a P. macrophylla H.B.K. argumentant que es tractava d'una "espècie dubtosa".

La secció Orcheosanthus, tal com ho descriu Charles Jacques Édouard Morren en 1872, incloïa en principi solament a les espècies P. flos-mulionis. Posteriorment, en 1873 Eugene Fournier va sumar a este grup P. sodalium i Sander va propondre sumar a P. bakeriana en 1881. No obstant entre 1879 i 1888 un botànic cridat William Hemsley, despuix d'estudiar vàries mostres en els herbarios i en la cultura local, va aplegar a la conclusió de que tots els tàxons inclosos fins a eixe moment dins de la secció Orcheosanthus, en realitat es tractaven d'una sola espècie. Pels dubtes sobre l'identitat de les dos espècies originalment descrites per Alexander von Humboldt, Aimé Bonpland i Carl Sigismund Kunth, Hemsley va decidir donar-los a este conglomerat d'espècies el nom de P. caudata Schltdl. i des de llavors este nom ha segut aplicat "indiscriminadament" a molts membres de diferents espècies complexes de definir.

Sergio Zamudio, en la seua revisió de la secció Orcheosanthus, comenta que l'identitat i la delimitació exacta de P. moranensis "és potser el problema més difícil de resoldre dins d'este gènero". Esta dificultat es deu principalment a l'alta variabilitat i a l'extensa distribució geogràfica de l'espècie, que ha donat lloc a la descripció de molts sinònims des de que l'espècie va ser catalogada per primera volta fa casi 200 anys. Els botànics han tractat de delimitar l'espècie a través de diversos métodos morfològics, ecològics i genètics, encara que fins a la data seguix existint cert debat sobre l'ubicació i la descripció de P. moranensis i la seua relació en les espècies a la que està estretament relacionada.

Classificació en el XX

En 1916 John Hendley Barnhart va revisar a la família de les Lentibulariaceae i va reconéixer 6 subespecies de la secció "Orcheosanthus", admetent no obstant que este número provablement podria ser modificat per atres estudis posteriors sobre esta secció. En 1928 el botànic anglés Thomas Archibald Sprague va propondre que les espècies reunides per Hemsley provablement anaren distintes, pero que segurament estaven relacionades entre sí de modo que la distinció entre elles requeriria l'observació de les característiques que generalment sempre varen ser confuses en les mostres disecadas. Sprague va reconéixer huit espècies pertanyents a esta secció llistades com: P. moranensis H.B.K, P. caudata Schltdl., P. oblongiloba, P. flos-mulionis, P. bakeriana, P. moranensis coneguda com a P. rosei la qual va ser descrita primerament per Watson en 1911 i la més diferent de totes coneguda com Pinguicula gypsicola.

En 1966 Siegfried Jost Casper publica la seua primera monografia sobre este gènero. Ell clarament va definir la seua organisació taxonómica d'acort a un ampli ranc de característiques morfològiques i fenotípicas. Casper va considerar a P. caudata, aixina com a atres tàxons diferents, com si tots foren un sinònim de P. moranensis. Ell d'esta manera reconeix solament sis espècies per a la secció Orcheosanthus, les quals són : P. moranensis, P. gypsicola, P. macrophylla H.B.K., P. oblongiloba i les dos espècies conegudes com Pinguicula colimensis i P. cyclosecta recentment descobertes. Des d'eixe llavors 14 espècies adicionals han segut descobertes i assignades a esta secció. No obstant quan Zamudio redefinix novament esta secció en 1999, preferix incloure solament dotze espècies, entre les quals estan les 6 espècies seleccionades per Casper. D'esta manera, P. moranensis continua sent catalogada dins de la secció Orcheosanthus, junt en més d'una dotzena de sinònims que ha heretat en els seus 200 anys d'història taxonómica.

Filogenia

L'importància que els autors han posat en els diferents factors a l'hora de determinar la taxonomia del gènero ha fet que la subsegüent divisió del gènero haja generat molta controvèrsia. Zamudio sosté la seua revisió de la secció Orcheosanthus realisada en el 2001, per mig de l'anàlisis filogenético, usant per a això vint característiques morfològiques i fenológicas distintes. En el 2005, Cieslak i atres colegues varen conduir el primer anàlisis filogenético comprehensivo de tot el gènero biològic de Pinguicula. Usant senyes moleculars de les mostres, varen ser capaces d'aïllar les característiques morfològiques a partir de les sinapomorfias dels diversos grups, proporcionant evidència d'una estructura taxonómica en base genètica. Els seus resultats en general no varen conseguir assegurar la pertinença de P. moranensis dins de la secció Orcheosanthus, pel contrari, estos estudis indicaven que li la planta es devia colocar en la secció Longitubus junt en P. laueana.

Per a aumentar encara més el desacort en la revisió de la secció Orcheosanthus del 2001 realisada per Zamudio, les senyes filogenético obtingudes per Cieslak indiquen que P. rectifolia junt en atres varis tàxons encara sense nomenar havien segut erròneament identificats com a sinònims de la violeta de barranca, quan realitat tenen un complex distint. Els investigadors varen aïllar vàries característiques morfològiques que podrien utilisar-se per a diferenciar estos complexos, en particular la llongitut del espolón floral (més llarc en la violeta de barranca), o el color de la flor (que mai té tons blaus en P. moranensis) i l'aspecte lateral del lòbul de la corola (que té una contorsión en P. rectifolia). Encara que queda clar que és necessari realisar un estudi més profunt i analisar un número major d'eixemplars de violetas de barranca dins de la població, aixina com atres membres estretament relacionats per a resoldre este complex dilema de classificació.

Varietats

Després d'estudiar extensament a P. moranensis en el seu hàbitat, Zamudio en 1999 va aplegar a la conclusió de que l'espècie pot ser dividida en dos varietats biològiques distintes, basant-se principalment en la forma dels fulls que componen la roseta d'hivern durant el periodo de descans de la planta:

• Pinguicula moranensis var. moranensis

Esta varietat desenrolla la seua roseta d'hivern de forma oberta, composta per fulls lanceoladas i en les seues puntes obtuses o redonejades. Tendix a créixer en substrats basats principalment per pedra calcàrea.

• Pinguicula moranensis var. neovolcanica

Esta varietat desenrolla la seua roseta d'hivern de forma tancada, conformant un bulbo en fulls aciculares i terminacions puntagudes. Tendix a créixer en substrats ígneos.

Zamudio també va observar que estes dos subespecies diferixen en la preferència del substrat de sol. Primerament va notar açò mentres intentava trobar les poblacions de plantes des d'a on Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland havien recolectat antigament els seus primers #espècimen en la seua expedició de 1803. Encara que Zamudio va ser capaç de trobar moltes poblacions de les espècies que creixen en la zona i sabent que Humboldt i Bonpland havien estat recolectant en les afores de la Mina de Morán, solament una població, l'única que creix sobre pedra calcàrea, coincidia en la descripció dels tipos i isotipos dels #espècimen d'H.B.K. que ara es troben en el herbario del Museu Nacional d'Història Natural de França. L'atra població en l'àrea creix sobre un substrat d'orige ígneo i és més perida a la descripció de P. orchidioides de William Jackson Hooker que va realisar en 1846. Finalment esta última espècie passe a formar una nova varietat coneguda com a P. moranensis subespecie neovolcanica.

Importància econòmica i cultural

La violeta de barranca és una de les més populars i més comunament cultivades dins de la varietat Pinguicula, en part degut a que són les de major tamany, en flors molt vistoses i més grans que la del restant i per la facilitat en que poden ser cultivades com una planta de maseta. La majoria dels productors utilisen una mescla de terra solta integrada per una combinació d'arena llavada, perlita, vermiculita, verdets de turbera, pedra d'algeps i granit mòlt. El sol deu mantindre's ben drenado, pero durant l'estiu deu ser regat freqüentment en aigua destilada, no aixina en hivern, a on una volta que la planta adopta la seua forma de roseta d'hivern, deu ser regada molt rara volta. Esta espècie creix fàcilment en les finestres ben allumenades, o baixe la llum fluorescent, o en l'ambient càlit dels hivernàculs calefaccionados.

Cultivares i hibridació

Encara que no existixen reportes d'eixemplars híbrits naturals relacionats en la violeta de barranca, esta espècie és coneguda per la seua fàcil hibridació en els cultius. Com un resultat d'açò, varis cultivares que produïxen esta espècie han segut registrats i reconeguts per la Societat internacional de plantes carnívores, entre ells:

Cultivares que produïxen híbrits de Pinguicula moranensis

Nom del cultivar	família	descripció
Pinguicula 'George Sargent' Hort. Slack	P. moranensis × gypsicola	Flors liles, fulls en forma de cintes, rosetes d'hivern grans.
Pinguicula 'Hameln' Hort. Studnicka	P. gypsicola × moranensis	Grans, P. moranensis utilisades com a fullage.
Pinguicula 'John Rizzi' Hort. D'Amato	P. moranensis × ?	De gran tamany, en grans flors; ovales, en fulls ondulats.
Pinguicula 'L'Hautil' Hort. L.Legendre & S.Lavayssiere	(P. ehlersiae × moranensis) × moranensis	De dos formes ("Grans" i "Petite"). P. 'Sethos' × P. 'Huahuapan'
Pinguicula 'Mitla' Hort. Studnicka	P. gypsicola × moranensis	Àmplia, P. moranensis utilisada com a fullage.
Pinguicula 'Pirouette' Hort. J.Brittnacher, B.Meyers-Rice & L.Song	P. agnata × (moranensis × ehlersiae)	Principalment clonada, forma rosetes de fulls d'un atractiu color rosat.
Pinguicula 'Sethos' Hort. Slack	P. ehlersiae × moranensis	De grans flors en una espècie d'estrela blanca en el centre.
Pinguicula 'Weser' Hort. Slack	P. moranensis × ehlersiae	De flors grans en una ralla blanca en el lòbul inferior central i venes obscures.

Adicionalment varen ser registrats en els cultivares especialisats tres espècies clonades de P. moranensis:

Cultivares de Pinguicula moranensis

Nom del cultivar	Orige	Descripció
Pinguicula 'Huahuapan' Hort. Slack	Huajuapan de #León, Oaxaca, Mèxic	Flores de color rosa i lila, en tocs de color carmesí en la seua base.
Pinguicula 'Libelulita' Hort. Rice & Sàlvia	Al sur de Mèxic	En la punta dels pétals rectes, de color púrpura pàlit i en les vores més enfosquides en tons de vellut roig, flor tancada i molt veteada en el seu centre de color blanc.
Pinguicula 'Vora Cruz' Hort. Slack	Veracruz, Mèxic	De color rosa obscur en taques blanques.

Taxonomia

Pinguicula moranensis va ser descrita en 1818 per Carl Sigismund Kunth en Nova Genera et Species Plantarum 2: 226.

Etimologia

Pinguicula: nom genèric del llatí pinguis 'gros', 'gros', 'grasoso' + -icula diminutivo; "gordita" o "grasosita", donat pels fulls carnosas i la seua sensació pegajosa.

moranensis: epítet geogràfic que es referix a la Mina de Morán, en Mineral del Mont, prop d'a on Humboldt i Bonpland varen realisar la colecta d'esta i atres espècies.

Sinonímia

Segons Zamudio (2001) llevat que s'aclarixca una atra nota.
P. moranensis var. moranensis:

• Pinguicula bakeriana Sander
• Pinguicula caudata Schltdl.
• Pinguicula elliptica
  Sessé i Moc. ex Casper
• Pinguicula flos-mulionis I. Morr.
• Pinguicula kewensis Lavender
• Pinguicula macrophylla
  auct. senar H.B.K.: McVaugh i Mickel
• Pinguicula mexicana Bonpl. ex Casper
• Pinguicula purpusii Brandegee ex Purpus
• Pinguicula rectifolia Speta i Fuchs, Phyton
• Pinguicula rosei W.Watson

P. moranensis var. neovolcanica:

• Pinguicula orchidioides
  auct. senar A.DC.: Hook.

• Pinguicula sodalium Fourn.

Bibliografia

• Alcala, R.I. & Domínguez, C.A. 2005 ^{[enllaç trencat]}; Ecology journal, pag. 86(10), 2005, pp. 2652–2660
• Siegfried Jost Casper (1966). Monographie der Gattung Pinguicula L. Heft 127/128, Vol 31. Stuttgart: Biblioteca Botànica
• Cieslak, T., Polepalli, J.S., White, A., Müller, K., Borsch, T., Barthlott, W., Steiger, J., Marchant, A. & Legendre, L. 2005. Phylogenetic analysis of Pinguicula (Lentibulariaceae): chloroplast DNA sequences and morphology support several geographically distinct radiations [2] archivat en Wayback Machine.. American Journal of Botany 92: 1723–1736.
• Candonelle, A.P. De. 1844. Prodromus systematis naturalis regni vegetabilis; Tom VIII. Paris. pp. 26–32.
• D'Amato, P. 1998. The Savage Garden — Cultivating Carnivorous Plants. Berkley, Califòrnia: Tingues Speed Press. ISBN 0-89815-915-6
• Ernst, A. 1961 Revision der Gattung Pinguicula Bot. Jahrb. Syst. 80(2): 145–194
• Hemsley, W.B. 1879–1888. Botany. In: Godwin, F.D. & O. Salvin, Biologia Centrali-Americana. R.H.Porter, London. 5 vol.
• Hooker, J.D. 1846 P. orchidioides. Botanical Magazine. 72: tab. 4231
• Humboldt, A., A. Bonpland & C.S. Kunth. 1817. Nova genera et species plantarum. II: pp. 225–226
• Legendre L (2000). "The genus Pinguicula L. (Lentibulariaceae): an overview". Acta Botanica Gallica 141 (1): 77–95.
• Mc Vaugh, R. & J.T.Mickel 1963. Notes on Pinguicula, sec. Orcheosanthus. Brittonia, Vol. 15, Issue 2 (apr. 15, 1963), p. 134–140
• Morren, I. 1872. Notice sure li Pinguicula flos-Mulionis Ed. Mn. ou Grassette Fleur de Muletier, Fig. Pl. XXVII. Belgique Hort. 22:371–374
• Plantilla:Cita tesis
• Sessé, M. & J. M. Mociño. 1893. Plantae Novae Hispaniae. 2a. Ed. Mèxic. Oficina Tipogràfica de la Secretària de Foment, Mèxic, D.F. 175 pp.
• Speta, F. & F. Fuchs 1989 Drei neue Pinguicula-Arten der Sektion Orcheosanthus DC. aus Mexiko; Phyton (Àustria), vol. 29, fasc. 1, pp. 93–103
• Sprague, T.A. 1928. The orchid-flowered butterworts. Kew Bull. 6: 230–234
• Watson, W. 1911. Pinguicula rosei. Gard. Chron. ser. 3, 29: 82.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pinguicula moranensis.
• Wikispecies té un artícul sobre Pinguicula moranensis.
• A World of Pinguicula — Articles, photos, taxonomic and horticultural information
• Carnivorous Plant Photo Finder: Pinguicula
• International Carnivorous Plant Society
• Pinguicula Discussion Forum