L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Pinça de la roba

Una pinça de roba és un anclaje utilisat per a penjar roba per a secar, normalment en un estenedor. Les pinces vénen en dissenys variats. És un cas típic de tancament de forma.

Pinça de la roba
Pinces de plàstic en un estenedor

També li'l coneix en atres noms d'acort al país, per eixemple fermalls (en Argentina), gossos (en Chile), palillos (en Uruguai) o simplement ganchos (en Veneçuela).

Disseny

 
Pinces d'una sola peça, de fusta i fetes a mà.
 
Pinça d'una sola peça, produïda en massa.

Durant el XVIII, la roba recent llavada es penjava en arbusts, branques o estenedors per a secar-la pero cap pinça es pot trobar en cap pintura o gravat de l'era. Les pinces per a penjar la roba bruta mullada només apareixen als inicis de el XIX patentat per Jérémie Victor Opdebec.[1] Este disseny no utilisa resorts, pero es fabrica en una peça, en dos puntes sent part del chassis en una distància chicoteta entre elles—esta forma de pinça facilita l'acció de subjecció degut a que les dos puntes es calcen a banda i aixina, apreten d'alguna manera que fa que les dos puntes retornen al seu estat de repòs. Esta forma de pinça se solia fabricar a pur de plàstic, o originalment, fusta. En Anglaterra, la fabricació de pinces era un ofici que s'associava en el poble gitano, que feya pinces en trossos chicotets i puntes obertes del sauce o fusta de fresno.[2]

 
Pinça de David Smith, composta per dos puntes unides per un fulcre, i en un resort.

En 1853 David M. Smith de Springfield, Vermont va inventar una pinça en dos puntes conectat per un fulcre, més un resort.[3][4] Per una acció de palanca, quan les dos puntes pessiguen en la part superior de la pinça, la punta obri, i quan és lliberada, el resort tanca les dos puntes, creant l'acció necessària per a subjectar.

 
Pinça tancada de fusta.
 
Pinça de plàstic tancada.

El disseny de Smith va ser millorat per Solon E. Moore en 1887. Va afegir lo que ell cridava un "fulcre enrollado" fet d'un sol cable. Est era el resort que sostenia les peces de fusta juntes, actuant com la força que les tanca, i com el fulcre que permet a les dos mitats moure's i engrunsar-se, eliminant la necessitat per a un component separat i reduint els costs de fabricació.[3] Açò es va convertir en la primera pinça exitosa operada per resort, havent segut fabricada i venuda en cantitats enormes a través dels Estats Units.


L'estat de Vermont, i la seua capital Montpelier, en particular, es va convertir ràpidament en lo que The New York Claves ha cridat "El Silicon Valley de la fabricació de les pinces". The United States Clothespin Company (U.S.C. Co.) va obrir les seues portes en 1887 per a fabricar el disseny millorat que Moore havia creat. El Vermonter Stephen Thomas, va servir com el president de la companyia, i la companyia va gojar un nivell significatiu d'èxit, a pesar dels competidors que ràpidament varen brotar en Waterbury i atres llocs.

En 1909, Allan Moore, un de l'els empleats de U.S.C. Co., va ingeniar una manera per a reduir els costs de la fabricació de les pinces, eliminant un dels resorts en el "fulcre moll". Va deixar la companyia, i en un préstam d'un mamprenedor local, va obrir una fàbrica rival, lliteralment a l'atre costat del carrer d'a on estava ubicat l'edifici de U.S.C. Co.. El nou National Clothespin Company ràpidament va reglotar a U.S.C. Co., consumint 500.000 Peu taules de fusta a l'altura de producció. Despuix de la Primera Guerra Mundial, les importacions barates d'Europa varen escomençar a inundar el mercat a pesar de repetides cridades d'aranzel protectors per Vermont. L'indústria estatal va entrar en decliu; en 1920, costava 58 centaus per a fabricar una grossa de pinces en Vermont, mentres pinces d'orige suec es venien a 48 centaus per grossa. La situació va empijorar despuix de la Segona Guerra Mundial, i l'introducció de la secadora de roba que va disminuir la demanda de pinces, causant més dany a l'indústria; el U.S.C. Co. es va vore forçat a tancar les seues portes abans del fi de les década de 1940. No obstant, el National Clothespin Company, que anteriorment s'havia mogut de la seua ubicació original a l'atre costat del carrer, i havia segut venut a un amo nou, va conseguir mantindre's a flotació per virtut d'un contracte en el F.W. Woolworths, una franquícia de grans almagasens. D'esta manera, varen conseguir persistir a través de les décades següents, a pesar d'un fòc desastrós en 1978. El marge de benefici va ser reduït encara més pel volum creixent d'importacions chinenques barates; les cridades familiars per a aranzel protectors varen continuar pero sense cap resultat. La companyia, la qual hi havia discontinuado la seua llínea de pinces de fusta, diversificó a plàstics, incloent pinces de plàstic, les quals componien una part chicoteta de la seua producció sancera. No obstant, el National Clothespin Company ha cessat la fabricació de pinces de la roba. En 2009, l'última llínea de pinces nortamericanes va eixir de la cadena de producció, entre una certa cantitat d'atenció de mijos de comunicació i remordiment.[5]

 
Clips de metal

Les pinces varen ser millorades per l'invenció d'acer inoxidable que no es enmohece o decau en l'us a l'aire lliure. En lloc d'utilisar un resort de torsió que a sovint s'endoblega, lo que causa que la pinça es desbarate, depenen d'un resort de compressió, forta, pinzado, lo que resulta en una subjecció més forta.

Atres usos

 
Matchmaking en China, utilisant pinces i paraigües

Art públic

Una obra famosa composta de pinces és una escultura creada per Claes Oldenburg, titulat Clothespin (Pinces de la roba en anglés). Està en Filadèlfia a l'atre costat del carrer a on s'ubica l'ajuntament de la ciutat.[6]


Hi ha un pinça de granit de 5-peus (1m, 54 cm) en Middlesex, que servix com una làpida en el cementeri de Vermont, marcant la tomba de Jack Crowell, l'últim amo del Nacional Clothespin Company, el qual era l'últim fabricant de pinces en els Estats Units (vore dalt). Originalment va demanar que s'incloguera un resort que funcionara per a que els chiquets pogueren jugar damunt, pero els treballadors li varen convéncer de que no era factible.[5]

Producció cinematogràfica

Durant la producció d'una película, anuncis, vídeoclips etc., s'usa una pinça a pur de resort anomenada "CP 47", "C47", "47", "peg", "ammo", o "bala". És útil en els platós ya que les llums utilisades en els sets de filmació es calfen ràpidament com per a ser tocades; un C47 de fusta s'utilisa per a subjectar a un gel correcció de color o difusió a portes de l'estable en una llum.[7] Les pinces de fusta no transmeten calor eficaçment, i per tant és segur tocar-les, inclús quan han segut subjectades a llums calentes per un periodo prolongat de temps. Les pinces de plàstic no són utilisades ya que el plàstic es derretiría en la calor de les llums, i el metal conduiria la calor, calfant les pinces massa com a parell ser tocades. Persones com iluministas, agarradors, electricistes, i ajudants de producció poden mantindre una colecció de C47s subjectats a roba o cinturons d'utilitat en tot moment.[8] Per això el renom de "bala", ya que molts de l'equip tècnic subjecten un gran número de C47s als seus cinturons d'utilitat, tal i com ho faria un pistoler del Vell Oest que duria cartuchos extres (els quins són a sovint erròneament referits com bales) en la seua cinto de pistola.

Quàn un intérpret va completament maquillado, a voltes no poden beure d'un got aixina que deuen beure en una pajita. Quan la botella o el got és massa profunt per a la pajita, se subjecta un C47 a una polzada (2,54 centímetros) de la part superior de la pajita per a impedir que caiga en la beguda.

Lutier

En lutier (la construcció i reparació d'instruments de corda), les pinces de roba són utilisades a sovint per a encolar kerfing durant la producció de guitarres, mandolines, i atres instruments de corda.[9][10][11]

Control de freqüència en els llocs d'operació del model de ràdio control

Des de que va començar l'us freqüent de RC a mijos de el XX, les tals "pinces de freqüència" han segut utilisades per a assegurar que només un modeler utilisara una freqüència particular al mateix temps. La molt comuna pinça de fusta de dos peces en resort - marcava d'alguna forma en text i/o en códicos de colors per a la freqüència designada a la que es referia, normalment en una peça afegida de plàstic o fusta contrachapada prima en la pinça per a colocar el text o color-còdic per a facilitar la visibilitat - és la base habitual per a estos, sense importar que el model de club li les haja proporcionat ya subjectades a un "panel de control de freqüència" per a que el modeler porte a terme la seua activitat (subjectat a l'antena del seu transmissor, en un tal cridat-método "sustractivo") o el modeler les fa per als seus propi(s) transmissor(és), i les coloca damunt de la ya existent panel de control d'un club (el método "aditiu").[12]

Música

Des de fa molts anys, músics en bandes musicals que toquen en els carrers han utilisat pinces per a subjectar les seues partitures ya que la més mínim oraget pot dur-li-les. Inclús les pinces poden tindre incorporades llums per a facilitar la llectura als músics.

Vore també

Referències

  1. ↑ «The curious history of the clothespeg», The Economist, 2016-12-22. Consultat el 2020-08-21 (en en).
  2. ↑ «Crafts». Merl.org.uk. Archivat des de l'original, el 9 de febrer de 2008. Consultat el 2014-07-15.
  3. ↑ 3,0 3,1 Greenbaum, Hilary. «Who Made That Clothespin?», The New York Claves Magazine, 2012-05-11. Consultat el 2012-05-11. «The first design that resembles the modern clothespin was patented in 1853 by David M. Smith, a prolific Vermont inventor.»
  4. ↑ Lahey, Anita(Fall 2006).«The Better Clothespin».American Heritage of Invention & Technology.22(2)Consultat el 2015-08-11.
  5. ↑ 5,0 5,1 «Businesses put the pinch on others : Claves Argus Online». www.timesargus.com. Archivat des de l'original, el 24 de març de 2016. Consultat el 2016-03-17.
  6. ↑ Alice L. George (2006). Philadelphia: A Pictorial Celebration. Sterling Publishing Company, Inc. p. 112. ISBN 1-4027-2384-9.
  7. ↑ Box, Harry (1993). Set Lighting Technician's Handbook (1st ed.). Focal Press. pp. 141, 347, 349. ISBN 0-240-80161-X.
  8. ↑ Rahmel, Donen (2004). Nuts and Bolts Filmmaking: Practical Techniques for the Guerilla Filmmaker. Focal Press. p. 196. ISBN 0-240-80546-1.
  9. ↑ «The Body». Rosenbladt-guitars.com. Consultat el 2014-07-15.
  10. ↑ «Luthiery». Norse Woodsmith. Consultat el 2014-07-15.
  11. ↑ «New Page 1».
  12. ↑ «Operation of Radi Control Flying Sites - Frequency Control of Senar-2.4 GHz Spread Spectrum R/C Radi Systems». modelaircraft.org. Academy of Model Aeronautics (2014-12-18). Consultat el 2015-05-25. «Use of frequency pins to identify the frequency in use. Pins, often clothespins, llaure marked with the color or channel number of the frequencies they represent. Only one pin is available at the flying site for each frequency. Transmitters shall not be operated without possessió of a pin that identifies the frequency in use.»


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pinça_de_la_roba&oldid=1547748»