Pigmalión i Galatea (Girodet)

Pigmalión i Galatea (en francés, Pygmalion amoureux de sa statue o Pygmalion et Galatée) és una pintura d'Anne-Louis Girodet de Roussy-Trioson presentada en 1819 que representa el mit de Pigmalión i Galatea, descrit per Ovidio en els seus Metamorfosis. La va començar en 1813, pero va tardar sis anys en completar-la. És l'última obra de Girodet i es troba en el museu del Louvre.

Pigmalión i Galatea (Girodet)

Història

Una caricatura de l'obra de 1819.

Encarregat pel mecenes italià Giovanni Battista Sommariva, que volia una obra que rendira homenage a l'artiste i escultor italià Antonio Canova (1757-1822), el quadro de Girodet va ser creat entre 1813 i 1819. El llarc periodo de desenroll es va deure a una série de factors documentats en vàries cartes personals, inclosos la dificultat per a trobar models, la mort del tutor llegal de Girodet, Trioson, i que l'artiste va caure malalt en 1817. Expost per primera volta en el Saló de 1819, l'acolliment va ser positiu i es diu que inclús el rei va elogiar a l'autor. Eixe mateix any es va crear una caricatura satírica que reprenia el quadro, en la que els dos personages apareixien com a vells en una cuina.

Per la seua temàtica mitològica, la busca de la bellea ideal i el cult a lo antic l'obra pertany al neoclassicisme, pero l'interpretació de l'exaltació dels sentiments en el personage de Pigmalión també la classifica com a precursora del moviment romàntic.

Descripció

El quadro representa el moment en el que l'escultura de Galatea és transformada en dòna per la deesa Venus, davant la mirada incrédula del seu autor. L'escena es desenrolla en una zona oberta de palau, rodejada per un núvol d'incens procedent del pebetero que ardix als peus de les figures. La llum i el fum creen una atmòsfera de misteri que accentua la màgia de la creació de Galatea. Una lira, situada just darrere de l'escultor, recorda sense dubte a les Muses, l'inspiració artística i l'art mateix. A l'esquerra hi ha una escultura de la deesa de l'amor davant un altar encés, el cap del qual està allumenada per una resplandor. Coberta solament fins a la cintura per un mant, sosté en la seua mà esquerra una coloma, au que en l'antiguetat li era oferida en sacrifici, recordant l'oració de Pigmalión.

Pigmalión

Crida l'atenció l'expressió del rostre de l'escultor, en el que es mescla l'adoració en la sorpresa (en la boca llaugerament oberta, com si l'escultor estiguera reprimint una exclamació). En el seu pose es perceben els seus dubtes i espera, en la mà esquerra no s'atrevix a tocar a Galatea, no s'atrevix a creure en el milacre, encara que el seu rostre, allumenat per la gràcia de l'escultura, ya mostra tot el seu amor i devoció.

La seua mirada no solament està fixa en Galatea, sino que també mostra en cert modo el seu agraïment als deus, ya que està dirigida cap a dalt, d'a on prové la llum i s'alça ella pel pedestal. La seua mà dreta, duta al seu pit, podria expressar ya siga un gest de protecció davant l'impossibilitat d'un milacre diví o l'interrogatori o l'afirmació sobre si esta dòna és seua (se senyala en el dit). S'inclina cap a avant i coloca un peu en el pedestal per a acostar-se a Galatea, pero no s'atrevix a endreçar-se, com si un moviment repentí poguera destrossar este moment. La pintura dona la sensació de moviment ininterromput i d'un moment fix en el temps. Este moviment llaugerament inclinat també podria interpretar-se com un signe de postració cap a lo diví, recordant una volta més la pietat de Pigmalión.

La seua vestimenta, un mant roig brodat en or, recorda la seua ascendència real (era rei de Chipre) i crida l'atenció pel seu color lluent. El roig també és un color simbòlic de l'amor. La part inferior del cos de Pigmalión es cobrix en les ombres, mentres que la part frontal és allumenada per la llum que emana de l'estàtua, permetent centrar la mirada en el seu rostre i el de Galatea. En el seu cabell porta una corona d'escaramujos, sostinguda per una cinta blanca, mentres els seus rulls castanys cauen sobre els seus muscles recordant als rossos de Galatea arreplegats en un castanya.

Galatea

L'estàtua que s'ha convertit en dòna, similar a la ___protected_title_0___, està lliteralment rodejada de llum. Té els ulls tancats, en una expressió de gràcia continguda, en un llauger somriure, com si es donara conte de la vida que li ha segut donada. El seu desnudez permet associar la seua bellea en la de les estàtues de l'antiguetat. La seua pell pàlida sembla mesclar-se en el fondo del quadro, recordant la purea del marbre, i la tez de Galatea és perfecta. Segons Girodet, la principal dificultat va ser resaltar la claritat de la tez de Galatea sobre un fondo encara més clar.

De fet, s'aprecia que les seues cames encara seguixen sent marmóreas, i que el sotil to es va aclarint cap a dalt per a adoptar el de la carn tersa de Galatea, carnaació el rubor del qual permet diferenciar-la del marbre. El pedestal de Galatea recorda aquell sobre el que es troba l'estàtua de la deesa Venus. El pany i el gerro tallats permeten consolidar l'estàtua i Galatea sembla recolzar-se lleument en ells, o alçar-se d'ells per a desprendre's de tals elements.

També hi ha un estudi del seu cap que va ser venut en una subasta per Christie's.

Cupido

Cupido.

Entre Pigmalión i Galatea sura la figura alegórica de l'Amor, representada en la seua forma de Cupido alado.

Els seus rulls dorats s'encenen i es fonen en la llum, com si el propi amorcillo també haguera eixit d'esta llum divina. La seua expressió podria descriure's com a trabucant: sembla ser l'únic en l'escena que sap exactament de qué es tracta. La seua mirada també es dirigix cap a l'estàtua de Venus, com si fora un guiny a l'intervenció divina.

La seua presència permet omplir part de l'espai entre Pigmalión i Galatea i crear una conexió entre abdós. El chiquet té les cames creuades, potser una forma d'aludir a la futura unió de Pigmalión i Galatea.

Les seues mans estan a punt d'agarrar les dels dos amants, encara que es nota que no toca la de Pigmalión i a penes toca la de Galatea, com si el víncul encara no s'haguera creat. Açò reforça novament la vacilació pero també la dolçor del moment.

Bibliografia

• Sylvain Bellenger (dir.), Girodet (1767-1824), éditions Gallimard et Musée du Louvre, 2005.