Pena de dany

La teologia catòlica crida pena de dany al feroç pesar i remordiment de l'ànima del difunt per tindre la privació, definitiva o total, de la visió beatífica (gojar de la visió directa de Deu, l'indescriptible hermosura perfecta de La seua ser, tal com és, ara sense intermediaris), en saber de modo invencible (no pot autoconvencerse de lo contrari) que va terminar el seu temps i que ya no pot demanar perdó i redimirse. L'ànima, si no es va condenar, depén de l'oració i de sufragis (sent la Missa o Eucaristía el major de tots) per a acurtar la seua pena i aplegar per fi al Cel, a l'eterna dita junt a Deu i a tots els demés bienaventurados.

Podem entendre-ho per analogia, veent el cas tan comú de qui sofrix i es desespera per lo que no té: el chiquet que baralla en un atre per un joguet, la nóvia que espera al seu amat enrolado en la guerra, el pare que necessita dur-li una medicina costosa al seu fill, la dòna que exigix un auto nou per a no sentir-se inferior a la veïna.

Segons esta òptica, la pena de dany és possible en conseguir l'ànima jujada vore Deu per un instant, en el seu juí particular, en descobrir en Ell al Ben major, al més desijable. Si el veredicte de tal juí de la persona no és favorable, serà privada de La seua vista i de La seua presència de modo temporal en lo que es diu Purgatori, a on van els lliures de pecat mortal, pero en taques finals per a purificar abans de l'ingrés definitiu al Cel, o de modo etern en l'abisme de l'infern. El difunt en estat purgativo desijarà a Deu en gran intensitat, sabent-ho el Sum be, i eixe desig li farà sofrir eixa necessitat no satisfeta de posseir-ho, en la mateixa proporció que va desijar coses passageres respecte al Sum be. Mentres sofrix el fòc purificador en eixa antesala celestial, el difunt sap en certea plena i ineludible, que despuix d'eixa etapa només pot anar al Cel, i açò li dona un goig indescriptible i ademés la gran serena esperança de salvació despuix d'aquell temps necessari.

Se sap totalment distinta la desesperació del condenat a l'infern, qui sap en seguritat desgarradora i escarnecedora, que jamai tindrà el Sum ben etern, i es recriminarà sempre el no haver treballat per a salvar-se, odiant a tot i a tots, en especial a sí mateixa, retortillant-se d'agonia pel horrendo sofriment que va llaurar. Ademés, li seran eternament recordades totes les ocasions que va rebujar per a tornar a Deu en la seua vida, i lo poc que va deure fer per a salvar-se i estar en Deu. És un aterrador contrast front a qui transita la seua neteja final i té la plena esperança d'aplegar, vesprada o enjorn despuix del fi de l'últim dolor purgativo, a meréixer finalment, sense terme, de la Visió de la divinitat que va tindre ocasió de conéixer durant el seu juí, després de purificar-se de les seues taques d'imperfecció en les beneïdes llamaradas del Purgatori.

Com a purificació, la pena de dany (d'encara no posseir a Deu) que li cap al llevat difunt sana la seua ànima, fent-li entendre cuán cert és que no deu apegarse als bens materials ni als afectes humans, sino desijar el Ben major per a que puga complir en el manament diví d'amar a Deu per sobre totes les coses ya en la meta final del Paraís Celestial.

A cada instant que l'ànima sent i sap que va quedant més neta i més plena d'amor per Deu en el seu trànsit pel Purgatori, pujant el seu desig de posseir-ho, no li significa més rodalia d'Ell, sino que a major limpeza i a major desig que li naix per això, seguix privada d'eixa Visió de l'Altíssim. Esta privació seguirà, fins que es termine la seua purificació.

Per a fer-nos una idea, podem imaginar per eixemple l'analogia d'un malalt que resulta hospitalisat i va sanant. Encara que eixe malalt se senta cada volta millor i eixa milloria aplegue al punt de que el pacient desige anar a la seua casa en més intensitat de la que va tindre des de que va ingressar a el hospital, dit sentiment seu no significa que el mege li done l'alta per a això. Al contrari, ho fa quedar més temps allí a fi d'estar ben observat i controlat, fins a no existir risc algun per a la seua salut.

Aixina, encara que Deu veu que l'ànima en procés de purificació va creixent en eixa purea i en l'amor cap a Ell, no la lliurarà d'allí fins que veja que queda totalment santa, sense defecte algun. De fet, és la pròpia ànima qui vullgues, qui desija sofrir eixa recta final perque comprén sancer que Deu és la Purea de les purea, l'Infinitament Pur i Sant, i que necessita estar totalment blanca, radiant, per a estar en Ell i gojar La seua glòria per a sempre. Per esta raó, l'ànima sofrix la pena purificativa i temporal de dany, en estar momentàneament privada de vore definitivament el Senyor.

Com a castic del condenat a l'infern, la pena de dany ho interpela eternament per preferir els bens vans i passagers del món abans que Deu, infinitament valiós ademés d'etern, i com diu eixa paraula, és alguna cosa que no té fi. Dit al revés, el réprobo sofrirà este mereixcut i feroç tormento mentres Deu siga Deu.

La pena de dany és ben distinta de la pena de sentit, puix eixa afecta substancialment a la persona i atormenta, com diu el nom, la seua part sensible: vista, oït, tacte, gust i olfat, en coses repugnants, horrendas, tenint el condenat tot lo que més avorrix i res d'allò que més anhela, mentres que la pena de dany ya li afecta, una volta va ser condenat, a la seua desordenada voluntat.