Pastadores (cristianisme)

Els pastadores o boskoi (en grec βοσκοί, romanizado com boskoí) són una categoria d'ermitaños i anacoretas, hòmens i dònes, del cristianisme, que es va desenrollar en el primer mileni de l'era cristiana, principalment en l'Oriente cristià, en Síria, Palestina, en el Ponto, Mesopotamia i Egipte. No obstant, la majoria d'ells es trobava en Palestina i Síria.

Reben el seu nom per les seues pràctiques, que consistien en alimentar-se únicament de plantes crues, a sovint a quatre pates i viure de manera salvage, "entre les bésties". Estaven vestits en penyores exclusivament confeccionades de fulls i vegetals, o simplement estaven completament nuets. Ademés, no cultivaven plantes i no utilisaven fòc.

Els pastadores podrien haver segut una de les fonts d'inspiració per al gènero del home salvage, una figura llegendària en Europa durant la Baixa Edat Mija.

Etimologia

El seu nom prové del verp grec βόσκω, romanizado com boskô, que significa "pastar, brutar". La ambivalencia del terme, que significa tant "aquells que fan pastar" com "aquells que broutan", és la mateixa en el terme siríaco corresponent.

Fonaments teològics

Els pastadores semblaven fonamentar-se en diversos versículs bíblics per a embarcar-se en esta vida eremítica particular. En primer lloc, volien assemblar-se a Juan el Batiste, a qui el Nou Testament, especialment l'Evangelio segons Mateo, presentava de la següent manera:

I Juan mateixa duya posat un vestit de pèl de camello, i tenia un cinturó de cuiro al voltant dels seus lloms; i el seu menjar era langostas i mel selvada.

També s'invocava la figura de David a través dels Salms, i alguns d'ells citaven el Salm 102 de la Septuaginta. D'esta manera, se citava este salm en l'epístola de Pablo de Tebas, un dels pastadores més famosos, qui declarava:

Els nostres dies, mortals, són com l'herba dels camps, diu el profeta David. Per lo tant, devem menjar herba i dur-la com a vestimenta durant tota la nostra vida.

En general, per als pastadores es tractava de recuperar l'estat adámico, és dir, la condició d'Adán i Eva abans de la Caiguda, a on l'home hauria segut vegetarià, nuet i vivint entre els animals, lo que duya als escritors cristians a considerar que, en general, les bésties salvages vivien en pau en els pastadores, ya que haurien experimentat la vida d'Adán en la terra. Un passage del Génesis podria haver-los dut a assumir la desnudez:

I estaven abdós nuets, Adán i la seua dòna, i no sentien vergonya.

No obstant, alguns estudiosos creuen que la desnudez dels pastadores no estava tant relacionada en l'estat adámico, sino més be en un rebuig general de la societat i les seues normes morals.En els fonaments teològics que sustentaven esta elecció de vida, també es trobava l'expectativa del fi del món i l'esperança en la salvació dels hòmens, dos idees importants en el cristianisme.