El parc natural Serranía de Conca és un parc natural espanyol situat en el nordest de la província de Conca, en la serra del mateix nom. Està pròxim en el seu extrem nort-occidental al parc natural de l'Alt Tajo. Ocupa una superfície aproximada de 73 000 hectàrees en 10 municipis i va ser creat per mig de la Llei 5/2007 de la comunitat autònoma de Castella-la Mancha. En ell es troba una de les millors masses forestals del centre peninsular pels seus boscs mixts i les seues extenses pinades. Alguns llocs d'interés de la serranía estan catalogats com a Lloc Natural d'Interés Nacional o Monument Natural.

Parc natural Serranía de Conca


Llocs d'interés

Dins del parc natural Serranía de Conca i en les seues proximitats es troben els següents parages:

El parc natural de la Serranía de Conca conta en tres centres d'interpretació, estant ubicat el principal i més ampli en la localitat de Tragacete,[1] un atre en Ungla,[2] dedicat íntegrament a l'aigua, i un últim en Valdemeca,[3] centrat en la botànica del parc natural.

Flora

 
Pinades en Valdemeca
 
Riu Cuervo
 
Formacions rocoses en Cañete
 
Sendera botànica en l'hoz de Beteta

És de destacar en el territori la gran continuïtat i extensió que presenten les masses forestals, i particularment les pinades que dominen el paisage vegetal, situació compartida en l'adjacent parc natural de l'Alt Tajo, conformant entre abdós territoris una de les masses forestals naturals més extenses d'Espanya. La diversitat florística d'este territori es veu molt ampliada per la presència entre les parameras i les molgues de numeroses hoces excavades pels rius, les particularitats dels quals edafo-fisiográfico-microclimáticas les han convertit en un important refugi de flora eurosiberiana, en notables disjunció pirenaiques, aixina com la flora rupícola i ribereña.

El relleu i els pisos climàtics condicionen el tipo de vegetació i favorixen el desenroll de microclimes locals. Aixina en els canons i hoces, com ocorre en els tallats d'Ungla-Villalba de la Serra, es refugien tilares i boscs mixts exigents en ambients humits i fresca, microclima creat a l'ampara de les parets calcàrees juràssicques que ho flanquegen.

Pis inferior

Entre els 600 i els 1000 metros s'estenen les zones basals de la Serranía de Conca (Villalba de la Serra, Portilla i Arcs de la Serra). En este pis és comú la carrasca i el pi rodeno. L'estrat arbustiu sobre substrats bàsics es compon de sabinares negrals, esplegares, tomillares, aliagares i erizals, acompanyats per un estrat herbáceo de fenalares i lastonars. Mentres que sobre substrats arenencs dominen els jarals, brezals i cantuesares. Les riberes dels principals cursos fluvials estan flanquejades per alamedas negres i saucedes.

Pis mig

Entre els 1000 i els 1500 metros es desenrollen les millors masses forestals de la serra, majorment composta per pinades. Domina el paisage el pi negral (Pinus nigra) i les rouredes (Quercus faginea), els quals es mesclen en carrascals (Quercus ilex subsp. ballota) i sabinares albares (Juniperus thurifera) en les estacions més expostes i tèrmiques.

Les pinades de pi negral, constituïxen el paisage vegetal més representatiu i extens de la Serranía de Conca, dominen sobre substrats calizos. Són i han segut explotats tradicionalment per les excelents qualitats de la seua fusta per a serra i construcció. S'associen a rouredes, sabinares albares i boscs mixts eurosiberianos, constituint autèntiques formacions mixtes d'un gran valor paisagístic.

Pis superior

Més allà dels 1500 metros, creixen els boscs de pi selvat (Pinus sylvestris), els quals enriquixen el seu corteig florístico en sabina rastrera en substrats calcàreus i en brezals en sols silíceos. L'aspecte cromàtic d'estos boscs en connotacions centreeuropees es veu enriquit per la companyia d'acebos, teixs, mostajos i roures.[4]

Vore també

Referències