Palau Arzobispal de Valéncia
El palau arzobispal de Valéncia és la residència del arquebisbe de Valéncia situada en el carrer Palau nº 2 en la ciutat de Valéncia (Espanya), en el barri de la Seu. Els seus orígens es remonten a la conquista de la ciutat, pero el seu aspecte actual és per una reconstrucció posterior a la Guerra civil espanyola.[1]
Descripció
[editar | editar còdic]L'eixecució del palau va ser obra de l'arquitecte castellonenc Vicente Traver. Les obres varen donar començ en 1941 i varen ser finalisades en l'any 1946,[1] sent el seu constructor Federico Ferrando Tena. L'edifici actual correspon a un estil historicista barroc de la posguerra. Presenta fronteres de rajola vist de tonalitat rosada sobre un zócalo de pedra, nayeta en buits emmarcats també en pedra, principal en balcons moldurados, i un cos central destacat a on s'ubica la portada, en un balcó en baranes de pedra, per damunt d'esta està l'escut arzobispal i en la part més alta una làpida en una inscripció, arrematat en un frontón triangular.
De l'edifici destaca una torre rectangular en vans de mig punt obertes pels quatre costats. En el cantó de la plaça en el carrer Barcella hi ha una escultura del Ángel Custodie sobre una gran columna d'orde corintio obra de l'escultor Vicente Genoll.
En el seu interior, traspassada la seua gran porta formada per un arc de mig punt situat en la frontera principal, s'accedix a un vestíbul o distribuïdor de planta quadrada. Des d'ací s'aplega a les diferents dependències i oficines del arzobispado, per una suntuosa escala aplega al pis principal. En esta planta hi ha una sala coneguda com a Sala, que comunica en un passadiç a on s'òbrin les distintes estàncies privades: Saló d'Audiències, Saló del Tro, Oratorio privat, etc.
Història
[editar | editar còdic]El palau té els seus orígens en una venda que va fer Jaime I d'Aragó d'unes cases, unes nou, situades front a l'iglésia de Santa María, la que seria despuix la catedral. Estes cases pronte es varen quedar menudes, ya que el 15 de juny de 1360 Pedro el Ceremonioso concedia permís al bisbe Vidal per a adquirir diverses edificacions adjacents al palau, ampliant-se fins a la hui desapareguda iglésia de Sant Tomás. El bisbe Hugo de Fenollet va construir l'arc que enllaça el palau en la catedral, a lo que els Jurats de la ciutat es varen opondre, pero que finalment varen consentir el 2 de maig de 1357.
L'edifici es va reformar vàries voltes, pero les més importants varen ser les obres mampreses en el XVIII pels arquebisbes Mayoral (qui va encarregar els treballs a José Herrero) i Fabián i Fur. En esta reforma es va colocar en el centre del pati una escultura de Sant Tomás de Villanueva, obra de José Esteve Bonet i costejada pel canonge Pérez Bayer.
El palau posseïa una gran biblioteca fundada en 1758 per l'Arquebisbe Mayoral, elogiada per Ponz, qui va dir que era la més antiga de tota la ciutat. Durant la Guerra de l'independència espanyola va ser incendiada parcialment. Posteriorment l'arquebisbe Simón López i Sicília la va restaurar i va ampliar. També es conservava una colecció numismàtica, escultures antigues i quadros de gran valor.
Durant la guerra civil espanyola el palau va ser incendiat, en 1936, i acabat el conflicte, en 1940 es va derribar sent arquebisbe Prudencio Melo. El nou palau es va construir entre 1941 i 1946 segons el proyecte de Vicente Traver. Dins del nou edifici encaixa varis arcs apuntats d'el XIII i un pilar de base octogonal i un capitel gòtic, utilisant-els com a elements constructius per a la nova Sala de reunions; també es va respectar en part l'estructura de la capella neoclàssica.
Durant la seua visita a Valéncia, els papas Juan Pablo II i Benedicto XVI es varen estajar en el palau.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Ficha del Palau Arzobispal de Valéncia en el Colege d'Arquitectes de Valéncia. "Guia d'Arquitectura de Valéncia" CTAV 2007.
- ↑ ALDANA FERNÁNDEZ, Salvador (coord.), Monuments desapareguts de la Comunitat Valenciana, p. 277, tom I, Consell Valencià de Cultura, Valéncia 1999
2. Font personal i directa de Federico Ferrando Valls, net de Federico Ferrando Tena (2021-01-31).
Bibliografia
[editar | editar còdic]- ALDANA FERNÁNDEZ, Salvador (coord.), Monuments desapareguts de la Comunitat Valenciana, tom I, Consell Valencià de Cultura, Valéncia 1999. ISBN 84-482-2220-2
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Palau Arzobispal de Valéncia.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio Arzobispal de Valencia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.