Organomercurio
Els composts organomercuriales, composts organomercúricos o composts de organomercurio estan constituïts per àtoms de mercuri units per enllaços covalente a cadenes de molècules orgàniques.
El mercuri és un element de transició de color plateado i permaneix en estat líquit a temperatura ambiente, de número atómico 80. Normalment, l'enllaç Hg-C és estable a l'aire i a la humitat, pero sensible a la llum. Alguns composts organomercuriales importants són el catión metilmercurio, CH3Hg+, el catión etilmercurio, C2H5Hg+, i els composts dimetilmercurio, (CH3)2Hg, dietillmercurio i merbromina ("mercromina"). El tiomersal s'utilisa com a conservant de vacunes i medicaments intravenosos.
La toxicitat dels composts organomercuriales[1][2] presenta tant riscs com a beneficis. El dimetilmercurio en particular, és notòriament tòxic, pero ha trobat us com a agent antimicótico i insecticida. La merbromina i el borat de fenilmercurio s'utilisen com antisépticos tòpics.
Producció
[editar | editar còdic]Els composts organomercúricos es produïxen com a conseqüència de processos naturals, aixina com de síntesis directa. Entre les principals fonts de generació de composts mercurial es troben les següents:
- Reciclage
- Cossos d'aigua (s'ha detectat nivells elevats de mercuri en aigües superficials)
- Pous geotèrmics (font de mercuri a l'ambient)
Encara que hi ha un atre tipo d'indústries i, inclús, objectes d'us quotidià en a on s'utilisa mercuri elemental (metàlic), no vol dir per això que hi haja presència de composts organomercuriales.
Propietats
[editar | editar còdic]Entre les propietats físiques de composts organomercuricos la seua estabilitat en presència d'aigua i àcit dèbils o bases. També és recalcable el seu solubilidad; la majoria dels composts de metilmercurio són solubles en aigua, pero tenen una menor solubilidad en dissolvents no polars. Químicament la seua propietat més característica és la seua facultat de transferir el grup llogue a un atre metal causant aixina la reacció que coneixem com transmetalación.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hintermann, H. (2010). Organomercurials. Their Formation and Pathways in the Environment, Cambridge: RSC publishing, pp. 365–401. ISBN 978-1-84755-177-1.
- ↑ Aschner, M.; Onishchenko, {{{nom2}}}; Ceccatelli, {{{nom3}}} (2010). Toxicology of Alkylmercury Compounds, Cambridge: RSC publishing, pp. 403–434. ISBN 978-1-84755-177-1.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Organomercurio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.