Onopordum acanthium

Archiu:Onopordum acanthium sl2.jpg

Onopordum acanthium (Onopordum acanthium)

Onopordum acanthium, cridat comunament —encara que siga uns vocablos compartits en uns atres pencas— penca borriquero, toba, entre atres numerosos noms, és una espècie de planta herbàcea del gènero Onopordum de la família de les asteráceas. És originària del Mediterràneu i Eurasia pero s'ha introduït i naturalizado en casi tot lo món, a on, localment ha adquirit un caràcter invasivo preocupant.

Descripció

Es tracta d'una planta herbàcea anual o bienal, usualment en diversos tallos, de color blanc grisáceo o grisáceo-verdosa, rara volta verda, en dens indumento de pèls unicelulars aracnoides que tapen glándulas sésiles. Segons les varietats, dits tallos, abundantamente ramificats en la part superior, en secció alguna cosa poligonal, longitudinalmente acostillados i alados en tota la seua llongitut –en (4)6 ales de 4-25 mm d'esgambi en espines de 2-10mm, poden ser molt curts o aplegar als 2m d'altura. Les fulls, alguna cosa carnosas, cada volta menors cap a l'àpiç del talle, medixen fins a 35 per 17cm; són sésiles, decurrentes, elíptiques o lanceoladas, de pinnatífidas a pinnatipartidas, en 4-7 parells de lòbuls ovados o triangulars. Els capítuls, subsésiles o en curts pedúnculs, són solitaris o s'organisen en grups de 2-4 en #inflorescència complexes. generalment araneoso en les bràctees externes, de marge antrorso-escabriúsculo. El involucre, de 20-35 per 20-55 mm, és ovoide o alguna cosa globoso i generalment araneoso en les bràctees externes; les bràcteas són més o menys coriáceas, imbricadas i dispostes en 8-13 séries, cada volta majors de fòra cap a dins del capítul, les externes paleses o reflexas, en espina d'1,5-6,5mm, verdosas i les internes erectas, lineares, subuladas, en espina de 2-9mm, i a sovint violáceas en la part superior; totes de vora escabrido per lo manco parcialment. El receptàcul és pla o alguna cosa convexo, glabro i alveolado, en els alvéolos de forma poligonal i de vores irregularment dentados. Els flósculos tenen una corola tubulosa, glabra, de 17-25 mm, en tubo blanc i llim rosa violáceo de 9-12 mm de llarc en 5 lòbuls lineares desiguals. Les cipselas, de 4-5,5 per 2-3mm, són obovoides, de secció alguna cosa quadrangular, en 4 costelles angulars llongitudinals, nervis inconspicuos a lo llarc de cada cara que, ademés, té la superfície travessera i irregularment arrugada-ondulada; són de color parduzco, glabros i en placa apical poligonal de marge sancer i nectario persistent central. El fil cárpico és de forma ovalat-quadrangular i acompanyat o no d'un eleosoma. El vilano, rosat o blanquecino, té 2 files de pèls infracentimétricos (7-11 mm), en 1 o 2 d'ells netament més llarcs (11-14mm), finamente escábrido-denticulados.

Distribució i hàbitat

És una espècie nativa d'Europa Occidental —fins al nort de França— i, aisladamente, Àfrica del Nort (Argèlia) i fins al sur i l'oest d'Àsia, a on escassa.

S'ha naturalizado, i fins a cultivat, en atres parts del món a on aplega inclús a ser considerat com a plaga, per eixemple en Estats Units, Nova Zelanda i Austràlia. També introduïda en Suramérica (Argentina, Chile i Uruguay).

Creix en vores de camins, de carreteres i de cursos d'aigua; en cultius i baldíos, etc., en sols bàsics o silíceos, nitrófilos, des de pràcticament el nivell de la mar fins a uns 2000 m d'altitut. Florix i fructifica de maig a setembre.

Taxonomia

Onopordum acanthium va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum, vol. 2, p. 827, 1753[1]. El lectotipo ha segut designat per Avinoam Danin in P.H. Davis (ed.), Fl. Turkey, vol. 5, p. 368, 1975.

Etimologia

• Onopordum: El nom genèric prové del llatí ǒnǒpordǒn/ǒnǒpradǒn, derivat del Grec όνόπoρδoν, de όνό «ruc» i πορδον «nyofla», o siga que «nyofla de ruc», aludint a la suposta propietat de la planta de produir ventosidades sorolloses a estos animals quan li la mengen, referenciado com a tal en Plinio el Vell, Història naturalis (27, 110, LXXXVII: "Onopradon cum ederunt, asini crepitus reddere dicuntur.") i corroborat pel creador del gènero («Onopordon est composé dones mots Grecs 'όνος', Asne , & 'πέρδω', je pete, parce qu'on prétend que ces Plantes font peter els Asnes qui en mangent»[2]).
• acanthium: epítet llatí derivat del vocablo grec άχανθα, -ης, espina, o siga, «espinós».

Tàxons infraespecíficos acceptats

• Onopordum acanthium subsp. ceretanum (Sennen) Arènes
• Onopordum acanthium subsp. gautieri (Rouy) Bonnier

En Espanya es reconeixen 2 varietats, que coexistixen i en eixemplars intermijos:

• Onopordum var. acanthium, la més corrent, i caracterisada pel seu gran tamany (20-200cm) en fulls més curts que les #inflorescència, de blanc grisáceo o grisáceo-verdosas, en fulls basals de fins a 70 per 30cm, sésiles o en pecíol fins a de 5 cm, rosuladas o no i en espines fortes de 2-8 mm.
• Onopordum var. schultesii (= O. schultesii, O. brevicaule, O. acanthium f. nana, O. ceretanicum var. lanatum, O. ceretanicum var. microcephalum) que es caracterisa pel seu menor tamany (6,5-60cm) i en tallos molt curts, de tal manera que els fulls poden sobrepassar a les #inflorescència; són generalment densament araneosas i blanquecinas, en fulls basals molt més menudes que l'anterior varietat, rosuladas i en espines més curtes (1,5-6mm).

Sinonímia

• Onopordum acanthium f. floribus-albis Viciós nom. inval.
• Onopordum acanthium f. glabrescente Cuatrec.
• Onopordum acanthium subsp. ceretanum (Sennen) Arènes
• Onopordum acanthium subsp. eriocephalum (Rouy) P.Fourn.
• Onopordum acanthium subsp. gautieri (Rouy) Franco
• Onopordum acanthium subsp. gypsicola Gonz. Serra & alt.
• Onopordum acanthium var. polycephalum Willk.
• Onopordum acanthium var. subintegrifolium Lázaro Eivissa

• Onopordum bilbilitanum Viciós pro hybrid., p.p.
• Onopordum ceretanum Sennen
• Onopordum eriocephalum Rouy
• Onopordum gautieri Rouy
• Onopordum illyricum subsp. gautieri (Rouy) P. Fourn.
• Onopordum micropterum var. barcinonense Sennen
• Onopordum ramosum Dulac, nom. illeg.
• Acanos spina Scop., nom. illeg.
• Onopordum tomentosum Salisb., nom. illeg., senar Moench
• Onopordum viride Desf.
• Onopordum glomeratum sensu Sennen senar Costa
• Onopordum macracanthum sensu Schult. senar Schousb.
• Onopordum nervosum' sensu Gaut. ex Rouy senar Boiss.

Citologia

*2n=34

Composició, propietats i usos

Principis actius

Conté alcaloides, glucósidos flavónicos, lactona sesquiterpénica (onopordopicrina), arctiósido, àcit fenòlic, aesculina (una saponina molt tòxica per a home i animals), taninos i atres principis amarcs.

Usos medicinals

Tradicionalment, s'usava les sumidades i la raïl com diurético, febrífugo, estomacal, emenagogo (raïl), estimulant i hipotensor (capítuls en flor); i, exteriormente, com antiséptico cutàneu i vulnerario para dermatitis, cremades, eczemas, ferides i llagues.

Usos alimenticis

Els tallos tendres es preparen com espárragos. Els receptàculs dels capítuls són rics en inulina i comestibles de la mateixa manera que la Carchofa (Cynara scolymus). Les llavors proporcionen un oli que es pot usar per a cuinar. Els fulls pelats es cuinen com a verdura i les raïls tendres poden hervir i servir-se en sagí. El polen s'ha usat per a reemplaçar i/o adulterar el safrà. També, el suc fermentat dels seus tallos s'amprava per a animar les festes i els carnestoltes.^{cita requerida}

Nom comú

Castellà: acanos, acant bastardo, acant salvage armat d'espines, carchofa borriquera (5), carchofa ruda, carchofa salvage, carchofes borriqueñas, carchofes selvades, anacarnina, anasarina, ansarina, atoba, cardencha (2), cardillo, cardincha, penca (4), penca borriquero (18), penca borriqueño (2), penca burral, penca burrero (4), penca burreño (3), penca burricón, penca burriquero (2), penca de ruc, penca del quall, penca del formage, penca russa, penca timonero, penca yesquero (4), penca-toba, cardoncha, carnina, carrasques de Terra de Campos, espina blanca (7), manta de Judas, mant de Judas (2), mant de judas, rus, toas, toba (13), tobas (2), yesquero (Les sifres entre paréntesis indiquen la freqüència d'us del vocablo en Espanya).

Curiositats

És el emblema nacional d'Escòcia, a on, curiosament es dubta que siga realment natiu. Ho és també de la ciutat de Nancy, en que el seu escut apareix, i de Lorena, en França.

Bibliografia

• Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
• Gleason, H. A. 1968. The Sympetalous Dicotyledoneae. vol. 3. 596 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.
• Gleason, H. A. & A. J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
• Great Plains Flora Association. 1986. Fl. Great Plains i–vii, 1–1392. University Press of Kansas, Lawrence.
• Hickman, J. C. 1993. Jepson Man.: Higher Pl. Calif. i–xvii, 1–1400. University of Califòrnia Press, Berkeley.

• Hitchcock, C. H., A. J. Cronquist, F. M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Compositae. Part V.: 1–343. In Vasc. Pl. Pacific N.W.. University of Washington Press, Seattle.
• Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catàlec de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
• Munz, P. A. 1968. Suppl. Calif. Fl. 1–224. University of Califòrnia Press, Berkeley.
• Rolfsmeier, S. B., R. B. Kaul & D. M. Sutherland. 1987. New and corrected records of the Flora of Nebraska. Trans. Nebraska Acad. Sci. 15: 49–52.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Onopordum acanthium.