Anar al contingut

Omphalotus nidiformis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Omphalotus nidiformis (Omphalotus nidiformis)

Artícul bo

Omphalotus nidiformis és una espècie de fongo de la família Marasmiaceae. La distribució geogràfica es troba principalment en el sur d'Austràlia i Tasmania, encara que es va informar de la seua presència en la Índia en 2012. Els cossos fructífers (basidiocarpos) medixen aproximadament 30 cm d'ample, tenen forma d'embut o palmito, en capells color crema en tons taronja, marró, púrpura o negre azulado. Les làmines blanques o cremosas es localisen a lo llarc del estipe, el qual medix fins a 8 cm de llongitut i s'estretix en la base. El fongo és saprótrofo i parasitario, generalment en basidiocarpos creixent en grups superposts en una àmplia varietat d'arbres morts o moribunts.

Descrita per primera volta en 1844, l'espècie ha segut coneguda per varis noms en la seua història taxonómica. El micólogo nortamericà Orson K. Miller Jr. li va assignar el seu nom actual en 1994. El seu nom científic deriva del llatí nidus, «niu», per la seua «forma de niu». Similar en apariència als membres del gènero Pleurotus, prèviament es considerava pertanyent a dit grup i va tindre per noms Pleurotus nidiformis o Pleurotus lampas. A diferència de Pleurotus, O. nidiformis és venenós; encara que no és letal, provoca bossades mija hora a dos hores despuix del consum. Les propietats tòxiques del fongo s'atribuïxen a composts coneguts com iludinas. L'espècie pertany al gènero cosmopolita Omphalotus, que es caracterisen per tindre propietats bioluminiscentes.

Descripció

[editar | editar còdic]

Els cossos fructificantes (basidiocarpos) poden ser vists en la fusta morta o malalta.[1] Poden ser vists durant la nit per la seua resplandor blanquecino pàlit en la base de eucaliptos.[2] El capell té un color molt variable, algunes voltes és color crema encara que també pot ser teñir de taronja, marró, grisa, morat o, inclús, en tons blau-negre. La vora té un to més llauger, en general, cremoso, si be les presentacions marrons tenen tonalitats canella o marró. Generalment el centre té tons més obscurs,[3] que solen ser més intensos en #espècimen més jóvens. En créixer fins a 30 cm de diàmetro, el capell adopta una forma de palmito o embut en vores enrollados. Les làmines, de color blanc cremoso, són decurrentes[n. 1] i freqüentment gotean en la humitat;[5] poden tindre fins a 13 mm de profunditat i estar una miqueta distants o en espais estrets entre sí; també poden desenrollar una vora plana que s'erosiona en la madurea.[6] El estipe pot ser central a lateral en l'encaix en el capell, aplega a medir fins a 8 cm de llarc i estretir-se en la base. La carn fina és blanca cremosa,[5] pero pot tindre tons rojosos prop de la base del estipe. No té olor o sabor distintiu. La esporada és blanca.[6]

Les esporas té una forma més o menys elíptica, en menor freqüència esfèrica, i tenen dimensions de 7.5-9.5 × 5-7 μm. Les seues parets són primes, inamiloideas (traslúcidas) i en una superfície plana. Cada una conta en un apèndix hilar prominent. Els basidios (cèlules productores d'espores) medixen 32-42 × 6-9 μm, tenen quatre espores agrupades com un trébol, en esterigmas de fins a 7 μm de llongitut. Els cheilocistidios (cistidios que es troben en les vores de les làmines) són abundants i medixen 15-40 × 3-6 μm; no té pleurocistidios, és dir, carix de cistidios en el contorn de les làmines. La cutícula del capell (pileipellis) comprén una capa fina d'hifas de 3-6 μm d'ample, les quals s'entrellacen lliurement o en fermea. Les hifes tenen conexions de abrazadera.[6]


La bioluminiscencia dels cossos fructificantes s'observa millor en condicions de poca llum, com quan s'utilisa la visió nocturna. Les làmines són la part més luminescent del fongo, ya que emet una lluentor verdoso que es desvanix al envecejer. Encara que la intensitat de la lluminiscència és variable,[6] el biòlec irlandés William Henry Harvey va informar una volta de que era lo suficientment lluenta com per a llegir pel lent d'un rellonge.[7] Es desconeix si el micelio també és bioluminiscente.[8]

Omphalotus nidiformis pot confondre's en Pleurotus australis (bolet comestible), de color marró i no lluïx en l'obscuritat.[5] La confusió en un atre bolet comestible similar, Pleurotus ostreatus, comú en l'hemisferi nort i cultivada comercialment, ha involucrat un cas documentat d'enverinament.[9]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

L'espècie va ser descrita inicialment en 1844 com Agaricus nidiformis pel naturaliste anglés Mills Joseph Berkeley, qui va pensar que estava relacionada en A. ostreatus (ara Pleurotus ostreatus), pero va comentar que era una «espècie molt més magnífica».[10] Originalment va ser arreplegada pel naturaliste escocés James Drummond en 1841 en un bosc de banksias a lo llarc del riu Swan. Va escriure: «Quan este fongo va ser colocat sobre un periòdic va emetre de nit una llum fosforescente que nos va permetre llegir les paraules al voltant d'ell i va continuar fent-ho durant vàries nits mostrant una disminució gradual en l'intensitat ya que la planta es va secar».[11] Es va recolectar més material prop de la base d'un arbusto (Grevillea drummondii) «malaltiç pero vivent», el qual va ser nomenat Agaricus lampas per Berkeley, qui va senyalar que abdós espècies eren fosforescentes i estretament relacionades.[12] En octubre de 1845, el botànic Ronald Campbell Gunn va arreplegar més mostres en Tasmania, que Berkeley va opinar que diferien de coleccions anteriors per tindre làmines més demarcadas i menys decurrentes i un estipe curt, per #lo que la va nomenar Agaricus phosphorus en 1848.[13] El micólogo italià Pier Andrea Saccardo va ubicar als tres tàxons mencionats en el gènero Pleurotus en 1887;[14] després varen ser considerats sinònims de O. nidiformis, encara que el nom Pleurotus lampas va persistir en alguns texts,[15] com la monografia sobre els fongos australians (1934-1935) de John Burton Cleland.[3] En la revisió de la lliteratura publicada, Jim Willis (botànic australià oficial d'enllaç en Victoria) estava al tant de la classificació de Pleurotus olearius per Rolf Singer en Omphalotus, pero no va aplegar a transferir a O. nidiformis, a pesar de que havia reconegut que va ser assignat erròneament a Pleurotus.[16] En una investigació de l'espècie en 1994, Orson K. Miller Jr. va donar al fongo el seu actual nom binomial quan ho va transferir al gènero Omphalotus junt a atres fongos bioluminiscentes.[3]

Plantilla:Caixa de citaEl epítet específic nidiformis es deriva dels vocablos llatins nīdus, «niu», i forma, «apariència» o «forma», per tant, l'unió d'abdós significaria lliteralment «en forma de niu»;[17] lampas prové del grec antic λαμπας, «antorcha».[18] En Austràlia, els noms vernàculs són «fongos fantasma» (ghost fungus) i «fongos resplandeciente australià» (Australian glow fungus).[19] Drummond va documentar que els aborigen locals varen tindre por quan els va mostrar el fongo luminescent i varen cridar chinga, una paraula local para «esperit»;[2] ademés, ho va comparar en un fòc fatuo.[11] De la mateixa manera, en el replanell Springbrook, al surest de Queensland, els natius del clan kombumerri creïen les resplandors eren les seues ancestros i varen rebujar una àmplia zona per respecte.[20]


Varis membres de Omphalotus en propietats bioluminiscentes similars estan escampats pel món i es presumix que tots són venenosos. Els més coneguts són la bolet d'olivera (O. olearius) i el tsukiyotake (O. japonicus (Kawam.) Kirchm. & O.K. Mill., anteriorment Lampteromyces japonicus (Kawam.) Sing.), que es troben en Japó i l'est d'Àsia. Un estudi molecular publicat en 2004 va mostrar que O. nidiformis està més estretament relacionat en O. olivascens, que és abundant en el sur i centre de Califòrnia.[21] Miller va senyalar que els colors i matisos de O. nidiformis s'assemblen molt als de O. olivascens.[3]

En el laboratori, experiments de reproducció de l'espècie i atres membres de Omphalotus han revelat un baix nivell de compatibilitat (capacitat de reproduir-se entre ells i produir híbrits fèrtils), #lo que indica que és genèticament distinta i ha estat aïllada durant molt temps.[22] Aixina mateix, la poca compatibilitat en O. illudens sugerix que l'escissió taxonómica va poder haver succeït al mateix temps que la separació de Gondwana i Laurasia durant el Carbonífero Superior, pero els autors de l'estudi admeten que la falta de registres fòssilés fa impossible determinar si l'espècie o inclús el gènero existien en eixe moment.[23]

Miller va senyalar que semblaven existir dos formes en diferent color reportades en tota la distribució geogràfica: una de color més cremoso, en tons marrons i grisos més obscurs en el capell que s'ennegrix en l'edat, i una atra completament marró, en un capell de vores més clares i centre obscur. Va trobar que la variant de color crema era fortament luminescent en el capell, estipe i làmines —més lluenta que qualsevol fongo del gènero—. La segona forma era més dèbil en lluminiscència, restringida a les làmines. No obstant, alguns eixemplars en forta lluminiscència en la totalitat del cos es varen registrar en bolets marrons i els experiments de laboratori varen poder creuar-los i produir descendència fèrtil, #lo que va dur a Miller a la conclusió de que es tractava de variants fenotípicas d'un sol tàxon.[3]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

L'espècie habita en dos distribucions disyuntas en el sur d'Austràlia. En el suroest d'Austràlia Occidental, s'ha reportat des de Perth i el suroest de Avon Wheatbelt fins a Augusta i a l'est a lo llarc de la costa sur d'Esperance.[24] En el surest del continent es troba des de la part oriental d'Austràlia Meridional, a on ha segut reportada en Mount Gambier i la península de Fleurieu, la serra de Lofty al voltant de #Adelaida, els Murraylands i al nort de la cordillera Flinders i del parc nacional Lincoln en l'àpiç de la península de Eyre,[25] fins al surest de Queensland. També està present en Tasmania.[5] Es pot trobar en boscs d'eucaliptos i pis,[26] en hàbitats tan diversos com les xares àrides del parc nacional Wyperfeld i àrees subalpinas del parc nacional Mount Buffalo,[16] aixina com en els parcs i jardins urbans. Els cossos fructificantes poden ser numerosos i habiten en grups superposts sobre la fusta morta.[5] Anara d'Austràlia, s'ha informat de la seua presència en la illa Norfolk.[27] En 2012, es va reportar per primera volta en la Índia, específicament en Kerala, a on es va descobrir creixent davall un tocón de cocotero.[28]

Ecologia

[editar | editar còdic]

El fongo és saprótrofo i parasitario, inespecífico en les seues necessitats i compatible en una àmplia varietat d'hospederos. Entre ells estan els natius Banksia (com B. attenuata i B. menziesii[3]), Hakea, Acacia, Nuytsia floribunda, varis membres de Myrtaceae[6] —principalment Agonis flexuosa, espècies de Melaleuca[3] i, especialment, Eucalyptus[16]—, aixina com de Nothofagus,[29] certes espècies de Casuarina, Allocasuarina fraseriana[3] i inclús arbres introduïts com els membres dels gèneros Pinus o Platanus.[6] Eixercita un paper important en la descomposició de la fusta i el reciclage de nutrients en el sol.[30]

Els membres de Omphalotus causen una putrefacció blanca en trencar la lignina en els seus arbres hospederos.[21] El fongo penetra en el duramen de l'arbre a través d'una fissura en la seua corfa, ya siga en el buit d'una branca caiguda o per danys causats per insectes, muérdagos o la tala. O. nidiformis s'ha implicat en la putrefacció del duramen de vàries espècies de eucalipto al voltant d'Austràlia, com el marri (Corymbia calophylla) en el suroest d'Austràlia Occidental, el gomero tacat (C. maculata) i el roure australià (Eucalyptus obliqua) en Nova Gales del Sur i en I. pilularis, el eucalipto saligna (I. saligna), I. macrorhyncha i la menta de fulls angosts (I. radiata) en Victoria.[31]

El Departament d'Agricultura dels Estats Units considera que existix un risc moderat a alt per l'introducció accidental de O. nidiformis al país en asclons no tractats de fusta de eucalipto procedents d'Austràlia.[32] En 1916, J. B. Cleland i Edwin Cheel varen sugerir que, a pesar de que el fongo «no era de gran importància econòmica», «seria convenient erradicar-ho en fòc en a on es trobe».[33]


Vàries mosques del gènero Tapeigaster han segut arreplegades dels cossos fructificantes, entre ells T. cinctipes, T. annulipes i T. nigricornis; esta última utilisa els cossos fructificantes com hospedero per a estajar a les seues crío.[34] S'han observat cossos fructificantes en el parc nacional Springbrook atraent insectes nocturns com a escarabats, panderoles natives i grills (Papuastus spp., etc.), aixina com caragols terrestres (Hedleyella falconeri) i bavoses (Triboniophorus graeffei), que consumixen vorazmente el fongo.[20][35]

Aplicacions bioquímiques

[editar | editar còdic]

El bolet no és comestible. Encara que supostament té un sabor suau,[6] menjar-ho induïx al bossada, que generalment es produïx entre mija hora i dos hores despuix del consum i dura vàries hores. No es presenta diarrea i els pacients es recuperen sense seqüeles duradores.[36] La seua toxicitat va ser mencionada per primera volta per Anthony M. Young, en la seua guia Common Australian Fungi (1982).[3] L'ingredient tòxic de moltes espècies de Omphalotus és un compost sesquiterpeno, conegut com iludina S;[37][38] també s'han identificat la iludina M i un iludosin cometabolito.[39][40] Les dos iludinas són comunes en el gènero Omphalotus i no es troben en qualsevol atre bolet basidiomiceta.[40] S'han reportat atres tres composts adicionals únics: iludinas F, G i H.[41]


S'han investigat extractes de vàries espècies de bolets australians per la citotoxicidad en les cèlules canceroses; material procedent de O. nidiformis presenta toxicitat notable en cultius celulars de càncer gàstric (AGS), de còlon (HT-29) i de mama independent d'estrògen (MDA-MB-231).[42] El irofulveno o 6-hidroximetilacilfulveno, un compost derivat de la iludina S, ha passat per la fase II d'ensajos clínics com una possible teràpia per a varis tipos de càncers.[43] Extractes del basidiocarpo tenen propietats antioxidants i com eliminador de radicals lliures,[n. 2] que poden atribuir-se a la presència de composts fenòlics.[28]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ (1982) [1] (en en), Victoria: Forests Commission. OCLC 10234665. ISBN 0-7241-3275-9.
  2. ↑ 2,0 2,1 (1976).«Toadstools and mushrooms and other larger fungi of South Austràlia».South Australian Government Printer.Adelaida:
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 (1994).«Observations on the genus Omphalotus in Austràlia».Verband Schweizerischer Vereine für Pilzkunde.Rüti:6(2)
    91-100.ISSN 0256-310X.
  4. ↑ (2009) [2] (en en), Portland: Timber Press, p. 316. OCLC 311779940. ISBN 0-88192-935-2.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Grey, 2005, p. 53.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Bougher y Syme, 1998, pp. 210-211.
  7. ↑ (1995).«Aseroë rubra—the stinking starfish fungus».Australasian Mycological Society.Farrer:14(4)ISSN 1441-5526.
  8. ↑ «Fungi bioluminescence revisited».The Royal Society of Chemistry.Cambridge:7(2)
    170-182.ISSN 1474-905X.doi:10.1039/b713328f.
  9. ↑ (1994).«Edible and poisonous fungi in southern Austràlia – Cases of mistaken identity».British Mycological Society/Cambridge University Press.Cambridge:8(1)
    35-36.ISSN 0269-915X.doi:10.1016/S0269-915X(09)80680-0.
  10. ↑ «Decades of Fungi: First Decade».H. Baillière.Londres:3
    185-194.
  11. ↑ 11,0 11,1 (1841).«Extract of a letter relating to Swan River Botany».H. Baillière.Londres:1
    215-217.
  12. ↑ (1845).«Decades of Fungi: Decade III.–VII. Australian Fungi».H. Baillière.Londres:4
    42-73.
  13. ↑ (1848).«Decades of Fungi: Decade XX. Australian Fungi».H. Baillière.Londres:7
    572-580.
  14. ↑ (1887).«Agaricinae, Leucosporae, Pleurotus».Sumptibus Auctoris.Pàdua:5Consultat el 2 de setembre de 2015.
  15. ↑ «Omphalotus nidiformis» (en en). Interactive Catalogue of Australian Fungi. Royal Botanic Gardens Melbourne. Archivat des d'el original, el 15 de març de 2011. Consultat el 10 de març de 2011.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 (1967).«A bibliography of the "Ghost Fungus," Pleurotus nidiformis (Berk.) Sacc.».National Herbarium of Victoria/Royal Botanic Gardens Melbourne.Melbourne:1(3)
    213-218.ISSN 0077-1813.
  17. ↑ Simpson (1979). , Quinta edició (en en), Londres: Cassell, pp. 253, 392. OCLC 7260402. ISBN 0-304-52257-0.
  18. ↑ (1980) (en en), Oxford: Oxford University Press, p. 406. OCLC 17396377. ISBN 0-19-910207-4.
  19. ↑ «Australian Glow Fungus» (en en). Plant of the Month: Autumn. Blue Mountains Botanic Garden, Mount Tomah. Archivat des d'el original, el 11 d'abril de 2013. Consultat el 1 de decembre de 2012.
  20. ↑ 20,0 20,1 «Luminous Ghost Fungus» (en en). Springbrook Research Centre. Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2011. Consultat el 3 de decembre de 2012.
  21. ↑ 21,0 21,1 «Phylogeny of the genus Omphalotus based on nuclear ribosomal DNA-sequences».New York Botanical Garden/Mycological Society of America.Lawrence:96(6)
    1253-1260.ISSN 0027-5514.doi:10.2307/3762142.
  22. ↑ «Mating systems in Omphalotus (Paxillaceae, Agaricales)».Springer-Verlag.Viena:211(3-4)
    217-229.ISSN 0378-2697.doi:10.1007/bf00985360.
  23. ↑ «Relationships among Omphalotus species (Paxillaceae) based on restriction sites in the ribosomal ITS1-5.8S-ITS2 region».Springer-Verlag.Viena:211(3-4)
    231-237.ISSN 0378-2697.doi:10.1007/BF00985361.
  24. ↑ Western Australian Herbarium (ed.): «Omphalotus nidiformis (Berk.) O.K. Mill.» (en en). FloraBase. Department of Environment and Conservation, Western Australian Government. Archivat des d'el original, el 23 d'agost de 2011. Consultat el 1 de decembre de 2012.
  25. ↑ «News From South Austràlia».Australian Fungi Mapping Scheme.Blackburn:15
  26. ↑ Fuhrer, 2005, p. 2005.
  27. ↑ «Materials for a Checklist of Pacific Island Basidiomycetes (excluding Rusts and Smuts)» (en en). A Pacific Island Nomenclator of Basidiomycete Names (excluding Rusts & Smuts). Landcare New Zealand. Archivat des d'el original, el 17 de febrer de 2013. Consultat el 4 de decembre de 2012.
  28. ↑ 28,0 28,1 (2012).«Identification and determination of antioxidant constituents of bioluminescent mushroom».Elsevier Science.Singapur:2(S1)
    S386-S391.ISSN 2221-1691.doi:10.1016/S2221-1691(12)60194-4.
  29. ↑ May y Simpson, 1997, pp. 261-262.
  30. ↑ Western Australian Herbarium (ed.): «Omphalotus nidiformis (Berk.) O.K. Mill. — Ghost Fungus» (en en). Plant of the Month. Department of Environment and Conservation, Western Australian Government. Consultat el 1 de decembre de 2012.
  31. ↑ Kile y Johnson, 2000, p. 312.
  32. ↑ (2003).«Pest Risk Assessment of the Importation into the United States of Unprocessed Logs and Chips of Eighteen Eucalypt Species From Austràlia».O.S. Department of Agriculture, Forest Service, Forest Products Laboratory.Madison:(FPL-GTR-137)
    133-134.
  33. ↑ (1916).«Common phosphorescent toadstool (Pleurotus nidiformis) and "sticky timber pholiote" (Pholiota adiposa), Agaricineae attacking wood, in Austràlia».Print. Office of the Institute.Roma:7(2)
    1045-1046.
  34. ↑ (1981-1982).«Systematics of Tapeigaster (Diptera: Heleomyzidae) with notes on biology and larval morphology».Societat Linneana de Nova Gales del Sur.Sídney:106(1)
    33-58.ISSN 0370-047X.
  35. ↑ (1996).«Some more records of fungi used as food by animals in Austràlia».Australasian Mycological Society.Farrer:15(1)
    8-9.ISSN 1441-5526.
  36. ↑ (1974).«Notes on some poisonings and other clinical effects following ingestion of Australian fungi».Honorary Medical Staff of the Queen Elizabeth Hospital.Woodville:6(5)
    442-478.ISSN 0038-2884.
  37. ↑ Benjamin y 1995, 366-67.
  38. ↑ Anaya Lang, Ana Luisa (2003). «Metabolisme secundari: Classificació biosintética dels metabòlits secundaris», , Mèxic, D. F.: Institut d'Ecologia/Plaça i Valdes, p. 50. OCLC 56628438. ISBN 978-9-707-22113-0.
  39. ↑ (1999).«Biosynthesis of illudosin, a fomannosane-type sesquiterpene, by the Basidiomycete Omphalotus nidiformis».The Royal Society of Chemistry.Londres:1(17)
    2461-2466.ISSN 1472-7781.doi:10.1039/a904097h.
  40. ↑ 40,0 40,1 (1999).«Identification of illudins in Omphalotus nidiformis and Omphalotus olivascens var. indigo by column liquid chromatography–atmospheric pressure chemical ionization tandem mass spectrometry».Elsevier Science.Nova York:832(1-2)
    247-52.ISSN 0021-9673.doi:10.1016/s0021-9673(98)00892-9.
  41. ↑ (1999).«Characterization of new illudanes, illudins F, G, and H from the basidiomycete Omphalotus nidiformis».American Society of Pharmacognosy.Cincinnati:62(11)
    1542-1544.ISSN 0163-3864.doi:10.1021/np990247d.
  42. ↑ (2011).«Ethanolic and aqueous extracts derived from Australian fungi inhibit cancer cell growth in vitro».New York Botanical Garden/Mycological Society of America.Lawrence:103(3)
    458-465.ISSN 0027-5514.doi:10.3852/10-121.
  43. ↑ Schüffler y Anke, 2009, p. 213.
  44. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Compendium of Chemical Terminology [the “Gold Book”]. International Union of Pure and Applied Chemistry/Blackwell Scientific Publications. doi:10.1351/goldbook.S05495.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia consultada

[editar | editar còdic]
  • Benjamin (1995). [3] (en en), Nova York: WH Freeman and Company. ISBN 0-7167-2600-9.
  • (1998) [4] (en en), Nedlands: University of Western Austràlia Press. OCLC 38931445. ISBN 1-875560-80-7.
  • Fuhrer, Bruce (2005). (en en), Melbourne: Bloomings Books. OCLC 224692266. ISBN 1-876473-51-7.
  • Grey, Pat (2005). (en en), Melbourne: Royal Botanic Gardens. OCLC 70778796. ISBN 0-646-44674-6.
  • (2000) «Stem and butt rot of eucalypts», (en en), Collingwood: CSIRO Publishing. OCLC 52840213. ISBN 0-643-06523-7.
  • (1997).«Eucalypt Ecology: Individuals to Ecosystems».Cambridge University Press.Cambridge:
  • Schüffler, Anja; Anke, {{{nom2}}} (2009). «Secondary metabolites of Basidiomycetes», (en en), Berlín: Springer-Verlag. OCLC 489215813. ISBN 978-3-642-00286-1.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Omphalotus_nidiformis&oldid=605157»