Omofagia
_01.jpg){kind=link}
La omofagia (del grec ωμός "cru") és el consum de carn crua. El terme té la seua importància en el context del cult a Dioniso.
L'omofagia és un element central del rito dionisíaco; de fet, un dels epítets de Dioniso és Omophagos 'menjador de carn crua'.[1] L'omofagia va poder haver segut un símbol del triumfo de la naturalea salvage sobre la civilisació i un símbol de la ruptura dels llímits entre la naturalea i la civilisació.[2][3] També podria haver segut simbòlic que els seus adoradores estigueren interiorisant les traces més salvages de Dioniso i la seua associació en la naturalea brutal, en una espècie de 'comunió' en el deu.[4]
La mitologia a voltes representa a les ménades, les seguidores de Dionisio, menjant carn crua com a part del seu ritual d'adoració. No obstant, hi ha poca evidència històrica sòlida de que les ménadas consumiren la carn crua.[2][5][6]
El menjar carn crua dionisíaco pot atribuir-se més adequadament al propi Dioniso, en lloc dels seus seguidors. Rebia sacrificis de carn crua i es creïa que la consumia, pero els seus seguidors no compartien este consum.[7]
Orfismo
[editar | editar còdic]Els misteris órficos es varen originar com un ritual que se centrava en la purificació[8] i la vida del Més allà. Els misteris es basaven en les històries de Zagreo avatar de Dioniso. Zagreo, fill de Zeus i Persefone, va ser dilacerat pels Titanes en un acte de sparagmos (desmembramiento). Despuix de destrossar a Zagreo, els Titanes ho varen devorar, llevat el seu cor.
El seu cos va ser després reensamblado. Açò pot reflectir-se en el història de Penteo, en les parts del seu cos que varen tornar a juntar-se en acabant de que la seua mare, la seua tia i atres ménades ho destrossaren en un frenesí dionísico. O en el història d'Acteón, que va ser menjat pels seus propis gossos de caça. Degut a que els gossos es varen afligir tan profundament despuix de la mort de Acteón, es va fer una image d'ell per a consolar-los. Les tres històries mostren un motiu comú de reensamblaje de les parts de cada cos despuix del sparagmós i l'omofagia, i este motiu pot haver segut important per al ritual religiós.[9]
En l'orfisme, els adoradores prenien part en un ritual órfico que representava el història de Zegreo, usant un bou com a víctima (els adoradores més pobres varen poder haver usat un cabrit en el seu lloc).[10] I tot en un context de oribasia, de retir a espais agrests. Consideraven que el ritual era 'commemoratiu' dels acontenyiments en l'existència del seu deu.[1] En el seu artícul Un nou ritual dels misteris orficos, Michael Tierney diu que '... per mig de la representació sacramental de la mort del deu, s'obtenia una esperança de salvació per a les seues adoradores'.[11] Dioniso es va associar a Zagreo, i el història de haver segut esgarrat i menjat pels Titanes també se li va aplicar a ell.[1]
L'omofagia va ser el foc dels misteris dionisíacos i un component de les cerimònies órficas.[12] En els seus inicis, el orfisme va ser influenciat pels misteris eleusinos,[8] i va adoptar històries d'atres mitologia com a pròpies.[8] Els adoradores de Zagreo podrien haver-se involucrat en l'omofagia com a rito d'iniciació.[13]
Les Bacantes
[editar | editar còdic]L'obra d'Euripides, Les Bacantes, se centra en l'adoració de Dionisio, incloses les alusions a l'omofagia i els corespondientes sparagmos. En esta obra, el personage femení Ágave destrossa al seu fill Penteo mentres es troba baix els influixos dionisíacos. Degut a que Eurípides descriu a Ágave com involucrada en el sparagmós, provablement pretenia que el públic assumira que ella també s'involucrava en l'omofagia: ademés, el personage Cadmo compara les accions de Ágave en el història de Acteón, que va ser consumit pels seus propis gossos de caça. Esta associació sugerix encara més que l'omofagia va tindre lloc.[14]
Hi ha un atre possible cas de omofagia en Les Bacantes. En un moment de l'obra, les ménades van a una ciutat propenca i es duen als chiquets. És possible que les ménades li'ls menjaren. En l'art i el mit, este incident està vinculat a l'omofagia, encara que és possible que Eurípides no haguera sugerit eixe desenllaç en la seua obra.[15]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Henrichs, Albert. Greek Maenadism from Lympias to Messalina. Harvard Studies in Classical Philology, Vol. 82 (1978), p. 144.
- ↑ 2,0 2,1 Taylor-Perry, Rosemarie. The God Who Menges: Dionysian Mysteries Reclaimed. Algora Publishing, 2003.
- ↑ Walcot, Peter. The Journal of Hellenic Studies, Vol. 98 1978: 188.
- ↑ Witt, R. E. The Classical Review, Vol. 22, No. 2 1972, p. 288.
- ↑ Henrichs, Albert. Greek Maenadism from Lympias to Messalina. Harvard Studies in Classical Philology, Vol. 82 (1978), pp. 121-169.
- ↑ Kraemer, Ross S. Ecstasy and Possession: The Attraction of Women to the Cult of Dionysus. The Harvard Theological Review, Vol. 72 60 , giner-abril de 1979.
- ↑ Henrichs, Albert. Greek Maenadism from Lympias to Messalina. Harvard Studies in Classical Philology, Vol. 82 (1978), pp. 150-151.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Tierney, Michael. A New Ritual of the Orphic Mysteries. The Classical Quarterly, Vol. 16, No. 2 Abril 1922, p. 77.
- ↑ Henrichs, Albert. Greek Maenadism from Lympias to Messalina. Harvard Studes in Classical Philology, Vol. 82 (1978), p. 148.
- ↑ Tierney, Michael. A New Ritual of the Orphic Mysteries. The Classical Quarterly, Vol. 16, No. 2 April 1922, p. 80.
- ↑ Tierney, Michael. "A New Ritual of the Orphic Mysteries." The Classical Quarterly, Vol. 16, No. 2 April 1922, p. 81.
- ↑ Tierney, Michael. "A New Ritual of the Orphic Mysteries." The Classical Quarterly, Vol. 16, No. 2 April 1922, p. 79.
- ↑ Henrichs, Albert. "Greek Maenadism from Lympias to Messalina." Harvard Studes in Classical Philology, Vol. 82 (1978), p. 151.
- ↑ Devereux, G. "The Psychotherapy Scene in Euripiedes' Bacchae." The Journal of Hellenic Studies, Vol. 90 1970, p. 35-48.
- ↑ Seaford, Richard. "Review: Bacchae." The Classical Review, New Séries, Vol. 36, No. 1 1986, p. 26.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Omofagia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.