Ocupació britànica de les illes Feroe
La ocupació britànica de les illes Feroe durant la Segona Guerra Mundial, també coneguda com a operació Valentine, es va implementar immediatament despuix de la invasió alemana de Dinamarca i Noruega. Va ser un menut episodi de la participació dels països nòrdics en la Segona Guerra Mundial.[1]
En abril de 1940, el Regne Unit va ocupar les estratègicament importants illes Feroe per a previndre una possible invasió alemana. L'ocupació va ser en tot moment pacífica i no va haver cap tipo de violència durant dita ocupació, inclús econòmicament va ser molt profitosa per a les illes posat que els peixcadors varen poder vendre els seus captures en el Regne Unit, a un alt preu, en un moment de greu escassea per les restriccions provocades per la guerra. Les tropes britàniques es varen retirar poc despuix del final de la guerra.
Ocupació
[editar | editar còdic]En el moment de l'ocupació, les Illes Feroe tenien l'estatus de amt (comtat) de Dinamarca. Despuix de la invasió i ocupació de Dinamarca el 9 d'abril de 1940, les forces britàniques varen llançar l'Operació Valentine per a ocupar les illes Feroe. L'11 d'abril, Winston Churchill, llavors Primer lord del Almirantazgo, va anunciar a la Cámara que les illes Feroe serien ocupades:
Es va transmetre un anunci de radi en la BBC. Un avió de la Royal Air Force (RAF) va ser vist sobre la capital de les Illes Feroe, Tórshavn, el mateix dia. El 12 d'abril, dos destructors de la Royal Navy varen aplegar al port de Tórshavn. Despuix d'una reunió en Carl Aage Hilbert (el prefecto danés de les illes) i Kristian Djurhuus (president del Løgting, el Parlament de les illes Feroe), es va convocar una reunió d'emergència del Løgting eixa mateixa vesprada. Els membres independentistes varen intentar declarar l'independència de les illes Feroe del Regne de Dinamarca, pero no varen conseguir els respals necessaris. Posteriorment es va fer un anunci oficial anunciant l'ocupació i ordenant un apagó nocturn en Tórshavn i la veïna Argir, la censura de correus i telégrafs i la prohibició de l'us de vehículs motorisats durant la nit sense permís.[2]
El 13 d'abril, la travessia de la Royal Navy HMS Suffolk va aplegar a Tórshavn. El coronel T. B. W. Sandall (el comandant militar britànic) i Frederick Mason (el nou cònsul britànic en les illes Feroe) es varen reunir després en el prefecto danés. El prefecto va respondre en lo que Sandall va interpretar com una protesta formal, encara que Hilbert va sostindre que per l'ocupació de Dinamarca no podia representar formalment al govern danés. Va acceptar degudament els térmens britànics sobre la base de que el Regne Unit no tractaria d'interferir en els assunts interns de les illes. Els Løgting varen realisar una protesta formal, encara que varen expressar el desig de mantindre relacions amistoses. Varen desembarcar uns 250 Royal Marines, que després varen ser reemplaçats per atres tropes britàniques. Es varen mantindre relacions cordials entre les forces britàniques i les autoritats de les Illes Feroe. En maig, els Royal Marines varen ser reemplaçats per soldats dels Lovat Scouts, un regiment escocés. En 1942, varen ser reemplaçats pels Cameronians (Scottish Rifles). A partir de 1944, la guarnició britànica, que en el seu moment més àlgit va alcançar els 8000 soldats, es va reduir considerablement.
L'escritor britànic Eric Linklater va formar part de la guarnició britànica i la seua novela de 1956 The Dark of Summer es desenrolla íntegrament en les illes Feroe durant els anys de guerra.
El 20 de juny de 1940, sis barcos de la Armada de Suècia varen aplegar a les illes Feroe. Quatre, HSwMS Psilander, Puke, Romulus i el Remus, eren destructors comprats a Itàlia. El quint, era el barco de passagers Patricia, que posteriorment s'anava a utilisar per a dur a la tripulació dels destructors a Itàlia i dur de tornada als passagers civils. El sext, el buc cisterna Castor, es va convertir a l'estat naval per a abastir de combustible als barcos. La Royal Navy es va apoderar de tots els barcos baix amenaça armada i els va traslladar a les illes Orcadas. Encara que Suècia era neutral i no estava en guerra, Gran Bretanya temia que Alemània s'apoderara dels barcos si continuaven cap a Suècia. Despuix d'intenses negociacions polítiques, Suècia va conseguir recuperar-los. La Royal Navy havia desmantellat l'equip i causat danys importants als barcos, per lo que Gran Bretanya va tindre que pagar posteriorment una indemnisació. El comandant suec va ser durament criticat per atres oficials per cedir els barcos sense resistència.
Conseqüències
[editar | editar còdic]
Els veterans britànics han erigit una placa en la catedral de Tórshavn en la que expressen el seu agraïment per l'amabilitat que els ha mostrat el poble de les Illes Feroe durant la seua presència. Aproximadament 170 matrimonis varen tindre lloc entre soldats britànics i dònes de les illes; el cònsul britànic, Frederick Mason (1913-2008) també es va casar en una dòna local, Karen Rorholm.
Les illes varen sofrir atacs ocasionals d'avions de la Luftwaffe, pero els alemans mai varen intentar una invasió. Les mines marines a la deriva varen resultar ser un problema considerable i varen provocar la pèrdua de numerosos barcos de peixca i les seues tripulacions. El arrastrero Nýggjaberg es va afonar, el 28 de març de 1942, prop d'Islàndia, en chocar contra una mina; vintiun mariners varen morir en la pijor pèrdua de vides de les illes durant la guerra. Els barcos de les feroés tenien que issar la bandera de les illes Feroe i pintar FAROES / FØROYAR en els costats dels barcos, la qual cosa permetia a la Royal Navy identificar-los com a «amics».
Per a evitar l'inflació, els billets de corones daneses que circulaven en les illes estaven sagellats en una marca que indicava la seua validea únicament en les illes Feroe. El valor de la Corona feroesa (tècnicament la corona danesa en les Illes Feroe) es va fixar en 22,4 corones per lliura esterlina. Es varen emetre billets d'emergència i els billets de les illes Feroe varen ser posteriorment impresos per Bradbury Wilkinson & Co en Anglaterra.[3]
Durant l'ocupació, el Løgting va rebre plens poders llegislatius, encara que llimitats temporalment donada la ocupació de Dinamarca. Encara que en el referèndum d'Islàndia de 1944, Islàndia es va convertir en una república independent, Churchill es va negar a aprovar un canvi en l'estat constitucional de les illes Feroe mentres Dinamarca encara estiguera ocupada. Despuix de la lliberació de Dinamarca i el final de la Segona Guerra Mundial en Europa, l'ocupació va terminar en maig de 1945 i els últims soldats britànics es varen marchar en setembre. L'experiència de l'autogovern en temps de guerra va deixar una tornada a l'estat anterior a la guerra d'un amt (comtat) poc realiste i impopular. El plebiscit sobre l'independència de les Illes Feroe de 1946 va conduir a l'autonomia local dins del regne danés en 1948.
La principal senyal tangible de la presència britànica en les illes és la pista del aeroport de Vágar. Atres recordatoris inclouen els canons navals en la fortalea de Skansin en Tórshavn, que va servir com a quarter general militar britànic durant l'ocupació. Un recordatori constant és l'amor de les Illes Feroe pel fish and chips (peix i creïlles fregides) i el chocolate britànic com el Dairy Milk (que és una marca de chocolates britànics que es pot trobar fàcilment en les tendes de les illes, pero no en Dinamarca). Despuix de l'ocupació, els casos d'esclerosis múltiple varen aumentar en les Illes Feroe, alguna cosa que neuroepidemiólogos nortamericanes i alemans com John F. Kurtzke i Klaus Lauer atribuïxen a la presència de soldats britànics ocupants que es recuperaven de l'esclerosis múltiple en les illes.[4][5][6][7][8][9]
En 1990, el govern de les Illes Feroe va organisar la Semana Britànica, una celebració en motiu del 50.º aniversari de l'ocupació amistosa de les illes. A la celebració varen assistir la fragata HMS Brilliant i una banda d'honor dels Royal Marines. Sir Frederick Mason, ex cònsul britànic en temps de guerra en les Illes Feroe, també va estar present, de 76 anys.[10]
Baixes
[editar | editar còdic]Més de 200 mariners de les Illes Feroe varen perdre la vida en la mar durant la Segona Guerra Mundial, la majoria per distints actes de guerra. Un monument en la seua memòria es troba en el parc municipal de Tórshavn. Varis bucs de les Illes Feroe varen ser bombardejats o afonats per submarins alemans o per mines marines a la deriva. Els barcos peixquers de les illes, peixcaven en la mar prop d'Islàndia i en les afores de les Illes Feroe i posteriorment varen transportar les seues captures al Regne Unit per a la seua venda.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Miller, 2003.
- ↑ Niels Juel Arge, Stríðsárini VI (The Years of War VI) [1] archivat en Wayback Machine., at www.faroestamps.fo
- ↑ Faroe Islands Paper Money – British Protectorate, Faerøerne, 1.10.1940 Emergency Issues. [2] archivat en Wayback Machine., article on Faroese currency during the British occupation
- ↑ Ann Neurol.5(1)
- 6–21.doi:10.1002/ana.410050104.
- ↑ «multiple sclerosis». web.stanford.edu.
- ↑ Journal of Neurology.233(3)
- 171–173.doi:10.1007/BF00314427.
- ↑ Brody, Jane E.. «[3]» (en en).
- ↑ (2009).Acta Neurologica Scandinavica.82(4)
- 230–233.doi:10.1111/j.1600-0404.1990.tb01611.x.
- ↑ (2001).J Clin Epidemiol.54(1)
- 1–22.doi:10.1016/s0895-4356(00)00268-7.
- ↑ Obituary of Sir Frederick Mason in The Times
- ↑ Jacobsen, Óli. «».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ocupación británica de las islas Feroe» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.