Observatori Astronòmic de Merate
El Observatori Astronòmic de Merate (nom original en italià: Osservatorio Astronomico vaig donar Merate) està situat en Merate (Lecco), en el nort d'Itàlia. L'observatori ha estajat un telescopi Zeiss d'1 metro de diàmetro des de 1926.
Este Zeiss vaig donar Merate és un telescopi reflector equipat en una ensellament equatorial, un dels telescopis més grans finançats pel Regno d'Itàlia ("Regne d'Itàlia") ans que Itàlia es convertira en república en 1946.
El mateix tipo de telescopi Zeiss també es va instalar en l'Observatori de Hamburc-Bergedorf i en el Real Observatori de Bèlgica.[1]
Des de l'autumne de 2003, s'ha utilisat per a un programa continu d'observació a llarc determini d'estreles dobles en la tècnica de interferometría per punts.
Història
L'Observatori Astronòmic de Merate va nàixer a principis de la década de 1920 com un observatori independent del històric Observatori Astronòmic de Brera, en sèu en Milà. El primer telescopi instalat en la nova ubicació va ser un reflector en medidor d'obertura que durant molts anys el director Emilio Bianchi va intentar obtindre sense èxit per a l'astronomia italiana en la finalitat de permetre-li competir internacionalment en el camp de l'observació i en la busca de paralajes espectroscópicos, pels escassos recursos financers disponibles i al cost prohibitivo d'este instrument.
Ya a principis de 1922 s'havia contactat en la companyia Zeiss per a l'estimació del cost d'un refinat telescopi medidor de doble foc (Newton i Cassegrain), que descansava sobre una ensellament equatorial anglesa en dos respals, pero el cost superava en créixens el presupost disponible. No obstant, en decembre del mateix any, gràcies a l'intercesión del primer ministre Benito Mussolini i del senador Luigi Mangiagalli, el telescopi va ser assignat a Itàlia dins de les reparacions per danys de guerra impostes a Alemània despuix de la Primera Guerra Mundial. L'inesperat epílec va obrir la porta a l'arribada de l'instrument a Merate, sense cap desembós per part del costat italià.
Tenia que entregar-se abans de 1924, pero la construcció en Zeiss havia alvançat llentament i una visita del propi Bianchi a la fàbrica de Jena en abril de 1925 va destacar el retart del treball en comparació als temps programats. El telescopi va aplegar a Merate el 21 de juliol de 1926 en trentahuit grans caixes de fusta. El montage va començar el dia 26 baix la direcció tècnica de Paul Rudolph, el cap tècnic de Zeiss, i baix la supervisió del propi Emilio Bianchi.
Per a protegir lo que hui es denominaria un secret industrial, Zeiss, en la persona de Rudolph, va exigir que no hi haguera presència en la cúpula de personal italià en coneiximents de mecànica durant el montage. Els treballadors amprats per a este treball varen ser reclutats entre els llauradors del districte, mentres que els tècnics varen ser enviats per la mateixa Zeiss. A pesar d'esta prohibició, el director Bianchi va poder infiltrar entre els treballadors una persona en la que confiava, un carpintero de la sèu de Brera que era un home de gran ingeni i agudea mental. És sobretot gràcies als seus informes diaris que hui es coneixen els detalls tècnics del montage. Gino Giotti[2] va completar el quadro dels presents que quan va terminar el treball s'encarregaria de les millores necessàries que requeria l'instrument, de la mateixa manera que Leonida Martin.[3]
El montage de les parts que fins a eixe dia havien aplegat a Merate en les trentahuit caixes va finalisar el 9 d'agost. L'espill principal, la complexa regulació del moviment horari, part del sistema de reducció gradual de la combinació de Cassegrain, el panel elèctric i la mecànica dels moviments fins de l'eix de declinació (que varen aplegar més vesprada en les següents semanes) encara faltaven. En la vesprada del 20 de setembre de 1926, el telescopi es va dirigir cap al cel per primera volta, en un motor provisional per a l'enfocament, i va ser molt gran l'entusiasme dels presents en el seu primera llum. El sistema es va completar totalment el 15 d'octubre de 1926.
Galeria
-
El telescopi Zeiss
-
Vista dels telescopis principal i del buscador
-
Eixos d'ascensió recta i declinació
-
Pilar sur i part de l'eix d'ascensió recta
Vore també
Anex:Còdics d'observatoris astronòmics Observatori Astrofísic de Asiago Telescopi nacional Galileo, obertura de 3.5 m (138 polzades) de diàmetro (Telescopi Nacional Italià) llista dels majors telescopis reflectores òptics
Referències
- ↑ Henry C. King (1955). The History of the Telescope, Courier Corporation, p. 347. ISBN 978-0-486-43265-6.
- ↑ Gino Giotti (Florencia, 23 d'abril de 1896), es va graduar en matemàtiques en l'Escola Normal de Pisa. Va ser astrònom assistent en Merate des de 1926 fins a 1928. Més alvance va ser a l'institut òptic nacional d'Arcetri i es va convertir en director de servicis òptics en l'Officine Galileo de Florencia. Va participar en l'estudi i disseny del telescopi Galileo de 122 cm en l'Observatori Astronòmic de Asiago, clarament inspirat en el Zeiss de Merate. Va ser membre fundador de la Societat Astronòmica Italiana i de l'Associació Òptica Italiana.
- ↑ Ettore Leonida Martin (Latisana, 21 de novembre de 1890 - Vicenza, 9 d'agost de 1966), graduat en matemàtiques, assistent astrònom en Merate de 1924 a 1927, i despuix director de l'Observatori Astronòmic de Trieste des de 1948 i professor d'Astronomia en l'universitat local des de 1956.
Enllaços externs
Merate.el meu.astre.it
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Observatorio Astronómico de Merate» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.