Oasificación

En hidrologia, oasificación és l'antònim de desertificación per aridez edàfica.

Per a favorir el procés de oasificación l'home deu aplicar una série de métodos que densifiquen i lignifiquen la coberta vegetal, o lo que és lo mateix, revertixquen el procés de degradació hídrica, edàfica i botànica que patix una ala, per mig d'una correcta preparació del sol i introduint les espècies vegetals adequades. Estes metodologia són pròpies de l'Ingenieria Forestal i de Montes, encara que no siguen exclusives d'estes titulacions.

Per a oasificar cal plantejar sistemes de recolecció d'aigua, és dir, cal perfilar microembalses convenientment dimensionados per a acumular l'aigua d'escorrentía en els punts de repoblament. Estes menudes estructures de terra arrepleguen i infiltren la escorrentía, millorant les condicions d'humitat del sol i possibilitant el desenroll d'una vegetació natural leñosa, invertint-se aixina el temut procés d'desertificación per aridez edàfica.

El terme oasificación va ser propost en 1999 per Andrés Martínez de Azagra Parets, catedràtic d'Hidràulica i Hidrologia Forestal de l'Universitat de Valladolit. Este terme està molt relacionat en el concepte de recolecció d'aigua i en el rec de boqueras pero té un marcat enfocament ecològic en lloc de merament agrícola. En la oasificación es contemplen les collites de sol i de nutrients com a fonamentals per al procés restaurador de l'ala degradada. Ademés de collir aigua es recolecten nutrients, llavors i sol, per lo que al mateix temps es conseguix el control de l'erosió hídrica, tan freqüent en les zones àrides i semiáridas. De fet, en molts llocs del món, conservació d'aigües i sols poden considerar-se sinònims. En este mateix sentit s'expressen Ludwig et al. 1997, quan descriuen que en les ales de climes semiáridos en Austràlia existixen sumideros naturals (cada arbre, mata, macolla o depressió del terreny) que es veuen enriquits en capturar l'aigua, el sol i els nutrients de les zones adjacents.