Anar al contingut

Nunciatura apostólica en Portugal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La nunciatura apostólica en la República de Portugal, coneguda durant gran part de l'història com a nunciatura apostólica en Lisboa, és l'embaixada de la Santa Sèu en Portugal. Es tracta de la representació diplomàtica permanent del papa davant l'Estat portugués i, al mateix temps, de l'orgue a través del com el pontífex es relaciona oficialment en l'Iglésia catòlica en Portugal. El representant pontifici rep el títul de nuncio apostólico i ostenta ranc d'embaixador; tradicionalment, és un arquebisbe de l'Iglésia catòlica.[1][2]

L'últim nuncio apostólico en Portugal ha segut l'italià Ivo Scapolo, arquebisbe titular de Tagaste, nomenat el 29 d'agost de 2019; la seua renúncia va ser acceptada en maig de 2025, quedant des de llavors la sèu vacant.[3][4][5]

Història

Orígens de la representació pontifícia

Les relacions entre els Estats Pontificis i el Regne de Portugal es remonten a l'Edat Mija, quan llegats i enviats papals visitaven la cort portuguesa per a tractar qüestions de disciplina eclesiàstica, delimitació de diòcesis i participació en empreses militars i misionals.[6]

La tradició historiográfica sol senyalar com a primer representant estable a Just Baldino, bisbe de Ceuta, en el XV, encara que la seua missió no va constituir encara una nunciatura permanent, sino una llegació enviada per a respondre a necessitats concretes de la diplomàcia pontifícia.[7]

L'orige de la nunciatura apostólica com a representació estable se situa habitualment en el nomenament, en 1527, del bisbe de Funchal Martinho de Portugal com a representant pontifici en Lisboa. A partir d'eixe moment, la llegació adquirix continuïtat i estructura pròpia, i la nunciatura de Lisboa es convertix en una de les missions diplomàtiques permanents més antigues de la Santa Sèu, lligada també a la coordinació de l'activitat misionero en els territoris d'ultramar somesos al patronat portugués.[8][9]

Conflictes, suspensions i colectors apostólicos

A lo llarc de l'época moderna i contemporànea, la nunciatura ha sofrit vàries interrupcions, casi sempre vinculades a conflictes entre la corona portuguesa i la Santa Sèu. En el context de l'unió dinàstica en la Monarquia Hispànica (1580-1640) la nunciatura va ser suprimida com a representació diferenciada per a Portugal i la Santa Sèu va recórrer a la figura del colector apostólico, centrat en l'administració de rendes pontifícies pero que, de facto, assumia també funcions espirituals i d'enllaç en la jerarquia local.[10] La restauració de l'independència portuguesa i el reconeiximent internacional culminat en 1668 varen preparar el restabliment de la nunciatura, que va recuperar en 1670 el seu caràcter de missió diplomàtica ordinària.[11]

En el XVIII, pese a l'intensa proximitat entre Juan V de Portugal i la Santa Sèu, es va produir una nova ruptura (1728-1732) quan el monarca, despuix d'anys d'insistència, va decidir tallar relacions per la negativa del Colege de Moradures a elevar a moradura al nuncio Vincenzo Bichi. La mediació de la diplomàcia europea i l'elecció del papa Clemente XII varen permetre tancar la crisis i recomençar la nunciatura.[12] Décades més vesprada, durant el regnat de José I de Portugal i el govern del marqués de Pombal, l'expulsió dels jesuïtes i les polítiques regalistas es varen traduir en una atra suspensió de la representació pontifícia entre 1761 i 1769.[13]

En el XIX, despuix de les Guerres lliberals portugueses i la Convenció d'Évora-Mont (1834), la presència en Roma de l'exiliat Miguel I de Portugal va ser percebuda pel nou règim lliberal de María II com una afronta política, lo que va dur a una nova interrupció de relacions fins a 1842, quan la situació del pretenent va quedar definitivament normalisada fora dels Estats Pontificis.[14]

L'última suspensió es va produir en la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i la proclamació de la Primera República Portuguesa, que va adoptar una llegislació marcadament anticlerical i va interrompre les relacions diplomàtiques en la Santa Sèu. La nunciatura va permanéixer tancada fins a 1918; eixe any, el llavors encarregat de negocis Benedetto Aloisi Masella va ser nomenat nuncio apostólico, recomençant-se oficialment els vínculs diplomàtics.[15][16]

Durant estos periodos de ruptura, la Santa Sèu va mantindre en vàries ocasions la figura del colector apostólico o d'un encarregat de negocis que actuava com delegat apostólico de fet, garantisant un mínim canal de comunicació en les autoritats portugueses i en la jerarquia eclesiàstica local.[17]

XX i Portugal democràtic

En el XX la nunciatura va eixercitar un paper important tant durant la dictadura de l'Estat Novo com en la posterior transició democràtica. baix el govern d'António d'Oliveira Salazar, la Santa Sèu i Portugal varen firmar el Concordato de 1940, que va regular l'estatut jurídic de l'Iglésia catòlica en el país, l'ensenyança religiosa i el reconeiximent civil dels efectes de determinats actes canònics.[18] La nunciatura, a través dels seus titulars i del personal diplomàtic, va anar un actor discret pero rellevant en les negociacions i en l'aplicació pràctica de l'acort.

Despuix de la Revolució de les Clavellineres de 1974 i l'implantació del règim democràtic, les relaciones Iglésia-Estat varen ser revisades en profunditat. La nunciatura va acompanyar el procés de diàlec que va conduir a la firma del nou Concordato de 2004, adaptat a la Constitució portuguesa i a la llegislació contemporànea sobre llibertat religiosa.[19]

En l'àmbit eclesial, la nunciatura ha tingut un paper constant en la proposta de candidats al episcopado, en la reorganisació de diòcesis i en la coordinació entre la Santa Sèu i la Conferència Episcopal Portuguesa. Aixina mateix, va intervindre de manera significativa en la preparació de les visites de Juan Pablo II a Portugal en 1982, 1991 i 2000, especialment en lo relatiu als pelegrinages a Fátima.[20][21]

En agost de 2023, en ocasió de la Jornada Mundial de la Joventut Lisboa 2023, el papa Francisco va utilisar la nunciatura com a residència durant el seu viage a Portugal, passant allí les nits i celebrant trobades privades, entre ells un almorzar en jóvens, d'acort en el programa oficial del viage i en cròniques que varen descriure la sèu com «la casa del Papa» en Lisboa durant la JMJ.[22][23][24]

Sèu

La nunciatura té la seua sèu en la ciutat de Lisboa. Directoris diplomàtics i eclesiàstics situen la representació pontifícia en l'avinguda Luís Bivar, en el centre de la capital:

Avinguda Luís Bivar 18, 1069-147 Lisboa, Portugal.[25][26][27]

L'edifici alberga les oficines diplomàtiques, la residència del nuncio i una capella a on se celebren actes llitúrgics i trobades en la comunitat catòlica i el cos diplomàtic.

Referències

  1. ↑ de Marchi, Giuseppe (1957). Li nunziature apostoliche dal 1800 al 1956 (en it), Roma: Università Gregoriana Editrice, pp. 211-218.
  2. ↑ Dias Barbosa (2000). Azevedo, Carlos Moreira (ed.). Dicionário d'história religiosa de Portugal (en pt), Lisboa: Círcul de Leitores / Centre d'Estudos d'História Religiosa, pp. 310-318. ISBN 972-42-2416-3.
  3. ↑ «Nomenament del nuncio apostólico en Portugal» (en és). Sala de Prensa de la Santa Sèu. Consultat el 2025-11-28.
  4. ↑ «[1]», Infovaticana. Consultat el 2025-07-14 (en és).
  5. ↑ «Apostolic Nunciature – Portugal» (en en). GCatholic. org. Consultat el 2025-11-28.
  6. ↑ Rodrigues, Samuel (2000). Azevedo, Carlos Moreira (ed.). Dicionário d'história religiosa de Portugal (en pt), Lisboa: Círcul de Leitores / Centre d'Estudos d'História Religiosa, pp. 70-72. ISBN 972-42-2416-3.
  7. ↑ Biaudet, Henry (1910). Els nonciatures apostoliques permanents jusqu’en 1648 (en fr), Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia, pp. 99-118.
  8. ↑ Dias Barbosa (2000). Nunciatura de Lisboa, pp. 310-312.
  9. ↑ de Marchi, Giuseppe (1957). Li nunziature apostoliche dal 1800 al 1956, pp. 211-218.
  10. ↑ Biaudet, Henry (1910). Els nonciatures apostoliques permanents jusqu’en 1648, pp. 163-178.
  11. ↑ Dias Barbosa (2000). Nunciatura de Lisboa, pp. 312-313.
  12. ↑ Rodrigues, Samuel (2000). Llegats pontifícios, pp. 71.
  13. ↑ (1995) Pombal: Paradoxes of the Enlightenment (en en), Cambridge University Press.
  14. ↑ Ramos (2012). História de Portugal (en pt), Lisboa: A Esfera dos Livros, pp. 331-335.
  15. ↑ Branco, Jorge Pais de (2006). Igreja i Estat no Portugal Contemporâneo (en pt), Lisboa: Ediçõés Colibri, pp. 45-55.
  16. ↑ «Nunciatura Apostólica em Portugal des de 4 d'Outubro de 1906 vaig nugar 25 d'Outubro de 1910» (en pt). Universidade de Lisboa. Consultat el 2025-11-28.
  17. ↑ Rodrigues, Samuel (2000). Llegats pontifícios, pp. 70-72.
  18. ↑ Branco, Jorge Pais de (2006). Igreja i Estat no Portugal Contemporâneo, pp. 61-85.
  19. ↑ «Concordata tra la Santa Sèu i la Repubblica Portoghese» (en it). Vatican. va. Consultat el 2025-11-28.
  20. ↑ «Viagens apostólicas de João Paulo II a Portugal» (en pt). Vatican. va. Consultat el 2025-11-28.
  21. ↑ «História do Episcopado Catòlic em Portugal» (en pt). Revista Lusófona de Ciência dones Religiõés. Consultat el 2025-11-28.
  22. ↑ «Viagem apostólica do Sant Pare Francisco a Portugal per ocasião dona XXXVII Jornada Mundial dona Juventude» (en pt). Vatican. va. Consultat el 2025-11-28.
  23. ↑ «Nunciatura Apostólica: “A casa do Papa” nos dias dona JMJ 2023» (en pt). Canção Nova Notícias. Consultat el 2025-11-28.
  24. ↑ «PSP prepara Jornada Mundial dona Juventude com segurança reforçada» (en pt). Correio dona Manhã. Consultat el 2025-11-28.
  25. ↑ «Apostolic Nunciature of the Holy See in Lisbon, Portugal» (en en). EmbassyPages. Consultat el 2025-11-28.
  26. ↑ «Nunciature to Portugal» (en en). Catholic-Hierarchy. org. Consultat el 2025-11-28.
  27. ↑ «Nunciatura Apostólica em Portugal» (en pt). Audiala. Consultat el 2025-11-28.

Bibliografia

  • (2000) Dicionário d'história religiosa de Portugal (en pt), Lisboa, pp. 70-72. ISBN 972-42-2416-3.
  • (2000) Azevedo, Carlos Moreira (ed.). Dicionário d'história religiosa de Portugal (en pt), Lisboa: Círcul de Leitores / Centre d'Estudos d'História Religiosa, pp. 310-318. ISBN 972-42-2416-3.
  • de Marchi, Giuseppe (1957). Li nunziature apostoliche dal 1800 al 1956 (en it), Roma: Università Gregoriana Editrice.
  • (1910) Els nonciatures apostoliques permanents jusqu’en 1648 (en fr), Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.
  • Branco, Jorge Pais de (2006). Igreja i Estat no Portugal Contemporâneo (en pt), Lisboa: Ediçõés Colibri.
  • Ramos, Rui (2012). História de Portugal (en pt), Lisboa: A Esfera dos Livros.
  • (1995) Pombal: Paradoxes of the Enlightenment (en en), Cambridge University Press.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nunciatura_apostólica_en_Portugal&oldid=1033995»