Novela de sistemes
La novela de sistemes és un gènero lliterari nomenat per Tom LeClair en el seu llibre de 1987 In the Loop: Don DeLillo and the Systems Novell, i explorat més a fondo en el seu llibre de 1989, The Art of Excess: Mastery in Contemporary American Fiction.[1] LeClair va utilisar la teoria de sistemes per a analisar noveles d'autors com Thomas Pynchon, William Gaddis i Ursula K. Li Guin. Citant la descripció de Fritjof Capra de la teoria de sistemes com una «nova visió de la realitat»,[1] LeClair va invocar idees de pensadors com James Lovelock, Gregory Bateson i Douglas Hofstadter per a analisar cóm les noveles en qüestió representaven processos i relacions dins de sistemes socials, culturals, econòmics i polítics. Les noveles de sistemes de LeClair eren totes «llargues, extenses i denses»[1] i totes buscaven, d'alguna manera, el «mestrage», mostrant similituts en Moby Dick i ¡Absalón, Absalón! en «ranc de referències, sofisticació artística i desig d'un efecte profunt».[1]
Crítics posteriors varen ampliar l'alcanç geogràfic, pero en general es varen adherir a la noció de que les noveles de sistemes eren típicament extenses i denses, lo que va fer que el concepte se superponguera en atres térmens crítics com novela enciclopèdica i maximalismo. Açò va debilitar la seua utilitat com a definició de gènero, pero en l'auge d'internet, la novela de sistemes ha passat a ser vista com un reflex de les condicions de la cultura de ret. El terme ara s'usa a lo manco de dos maneres diferents, derivades de la tesis de LeClair, encara que en diferents émfasis. Una destaca el volum, l'amplitut d'alcanç, la varietat de contingut i la grandea de l'ambició. L'atra resalta el compromís en conceptes científics i tecnològics com la teoria de l'informació, la complexitat i l'emergència. Algunes noveles de sistemes encaixen en abdós categories, encara que no totes.
Eixemples originals
[editar | editar còdic]Despuix d'introduir el terme en relació en Don DeLillo, Tom LeClair va seleccionar sèt noveles com a foc de The Art of Excess. Estes varen ser: L'arc iris de gravetat (de Thomas Pynchon), Something Happened (de Joseph Heller), J R (de William Gaddis), The Public Burning (de Robert Coover), Women and Men (de Joseph McElroy), Les cartes (de John Barth) i Always Coming Home (d'Ursula K. Li Guin). LeClair va escriure: «Estes sèt noveles tracten sobre el mestrage, sobre excessos de poder, força i autoritat en àmbits menuts i grans: el mestrage del yo sobre sí mateixa, l'hegemonia econòmica i política, la força en l'història i la cultura, el poder transformador de la ciència i la tecnologia, el control de l'informació i l'art. Estes noveles també tracten sobre el tamany i l'escala de l'experiència contemporànea: cóm la multiplicitat i la magnitut creen noves relacions i proporcions entre persones i entitats, cóm la cantitat afecta la calitat, cóm la masividad es relaciona en el mestrage».[1]
LeClair vea la novela de sistemes com una reacció al «colapse posmoderno de la cultura alta i moderna»,[1] sent al mateix temps posmoderna en sí mateixa. «Autoritativas en el seu domini de l'informació contemporànea i les tècniques posmodernas, les noveles de sistemes admeten des del seu interior les seues pròpies llimitacions: la relativitat de les categories, l'arbitrarietat de tots els models i ficcions, les restriccions dels llenguages, la llimitació d'un sol metadiscurso i el perspectivisme autoral. Àmpliament seleccionades, imaginativamente estructurades, estranyament proporcionades i escalades de manera peculiar, la plenitut d'informació en les noveles de sistemes exigix del llector una comprensió sistémica, un reconeiximent de les homologia entre les noveles de sistemes i l'ecosistema en el que es publiquen, el món que dominen».[1]
En 1996, LeClair va aplicar el terme a The Gold Bug Variations de Richard Powers, You Bright and Risen Angels de William Vollmann i La broma infinita de David Foster Wallace. LeClair va destacar l'experiència o interés dels tres autors en l'informàtica i les matemàtiques. Va escriure: «No estic sugerint solament que Powers, Vollmann i Wallace escriguen més explícitament sobre l'informació que els novelistes de sistemes anteriors o que la seua fluïdea en llenguages tècnics o matemàtics distinguixca el seu treball. Més be, crec que estos escritors més jóvens conceben les seues ficcions més completament com a sistemes d'informació, com a programes de senyes de llarga eixecució en un génesis colaboratiu».[2]
Posmilenio
[editar | editar còdic]En 2000, Kirkus Reviews va calificar Ghostwritten de David Mitchell com «una primera novela inordinadamente ambiciosa, un eixemple prou extrem de la 'novela de sistemes' contemporànea (com la practiquen Pynchon, DeLillo, McElroy, entre uns atres) obsessionada en l'interrelació, sense mencionar la complexitat i opacitat, de les tecnologies súper sofisticades de la cultura posindustrial. Un text ricament estratificado i difícil que provablement requerixca vàries llectures».[3]
La resenya de Kirkus va expressar una ambivalencia amplificada en l'ensaig de Jonathan Franzen de 2002, Mr. Difficult, recordant els seus primers passos com a escritor de ficció. «En l'excelent biblioteca pública de Somerville, Massachusetts, vaig identificar un cànon d'escritors de ficció nortamericanes blancs, intelectuals i socialment audaços. Els mateixos noms (Pynchon, DeLillo, Heller, Coover, Gaddis, Gass, Burroughs, Barth, Barthelme, Hannah, Hawkes, McElroy i Elkin) apareixien junts en antologia i en les valoracions respectuoses dels crítics contemporàneus; el meu problema era que, en poques excepcions, notablement Don DeLillo, no m'agradaven particularment els escritors del meu cànon modern. Vaig traure els seus llibres (incloent The Recognitions), vaig llegir unes poques pàgines i els vaig tornar. M'agradava l'idea d'una ficció socialment compromesa, estava treballant en la meua pròpia novela de sistemes sobre conspiracions i apocalipsis, i anhelava el respecte acadèmic i de la cultura alternativa que rebien Pynchon i Gaddis, i que Saul Bellow i Ann Beattie no obtenien. Pero Bellow i Beattie, sense mencionar a Dickens, Conrad, Brontë, Dostoyevski i Christina Stead, eren els escritors que realment gojava llegir, encara que no anaren de moda».[4]
John Freeman va sugerir que els atentats de l'11 de setembre varen marcar el fi de la novela de sistemes. Escrivint dèu anys despuix de l'event, va observar que, encara que moltes obres de ficció nortamericanes havien reflexionat sobre els atentats, «cap d'estes noveles (ni tan sols Falling Man de DeLillo, que és la millor de totes les noveles sobre l'11 de setembre i es desenrolla en el dia dels fets) oferix una espècie de teoria unificada del cóm i el perqué, el moviment global de lo que va ocórrer; no obstant, el fi de la novela de sistemes no és alguna cosa tan mal; marca un final necessari per a una ficció sobre un tipo de ficció. Despuix de tot, totes presuponen un món en el que Estats Units és el centre; totes narren una història en la que la blanquitud és el valor neutral».[5]
En contra d'esta visió estava la reacció de Tom McCarthy en 2011 a la publicació pòstuma de la novela inacabada i fragmentaria de David Foster Wallace, The Pale King. McCarthy va trobar la «estructura de ret de la novela de sistemes com a emocionant i brillantemente realisada»[6] i va escriure que el llibre de Foster podia vore's de dos maneres: «com un retrat coherent, encara que incomplet, de nostra era desplegant-se en una escala èpica» o «una reflexió molt més crua i fragmentada sobre l'acte d'escriure en sí mateixa, en una era de saturació de senyes».[7]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 University of Illinois Press.
- ↑ “The Prodigious Fiction of Richard Powers, William Vollmann, and David Foster Wallace” (1 de giner de 1996). Critique: Studies in Contemporary Fiction 38: 12–37. doi:.
- ↑ «Ghostwritten» (en anglés).
- ↑ «Mr. Difficult».
- ↑ Freeman, John (10 de setembre de 2011). «Rise From The Ashes» (en anglés).
- ↑ Up Front: Tom McCarthy, The New York Claves.
- ↑ David Foster Wallace: The Last Audit, The New York Claves.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Novela de sistemas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.