Notació musical catalana

La notació musical catalana és una de les tipologies de Notació neumàtica del vora gregoriano que va ser vigent en l'Occident europeu des de finals de el IX fins a el XII. Es tracta, puix, d'una escritura musical de caràcter mnemotècnic, per a ajudar la memòria dels cantores a recordar el curs melòdic de les vores llitúrgiques de l'época. Es tracta d'una tipologia absolutament diferenciada de les atres, que té un curs evolutiu complet i que va desaparéixer a finals de el XII davant les enormes ventages d'adaptació a la diastematía de la notació aquitana, que serà la que acabarà fent el pas a la notació quadrada de la vora gregoriano.

La seua aparició en el IX és paralela a la de vàries notacions neumàtiques europees dins de la corrent d'unificació llitúrgica pròpia de l'época. Provablement iniciada en l'entorn llitúrgic de la diòcesis de Narbona, va acompanyar el procés de reimplantaació de la llitúrgia cristiana durant el procés de conquista territorial per part dels comtes catalans de l'etapa alt-medieval. El primer manuscrit datat que es conserva és l'acta de consagració de l'iglésia de Sant Andreu de Tona (prop de Vic) de l'any 889 (Biblioteca de Catalunya, pergamí 9.135 2-VIII-2), a pesar de hi ha atres manuscrits de la mateixa época o potser llaugerament més antics.

El nom de notació catalana li va ser atribuït per primera volta en 1906 per Dom Maur Sablayrolles, monge de Encalcat resident en Catalunya, en detectar durant els seus estudis entorn als manuscrits gregorianos la presència d'una notació que desconeixia en els còdex que trobava en Catalunya.

Pertany a la família dels neumas-accents i té una morfologia única que la fa singular en tots els aspectes (àngul neumàtic, morfologia concreta de cada neuma, enllaços gràfics entre cada signe neumàtic, neumas en composició, etc.).

A partir d'uns inicis en l'escritura d'uns signes neumàtics de caràcter molt arcaic en numerosos enllaços, evoluciona cap a l'individualisació dels neumas i un millor repartiment dels espais gràfics. En el XII, els escrigues d'esta notació l'adapten a les necessitats de la diastematía per a conseguir un millor resultat memorístic en els cantores; no obstant, les importants relacions de les institucions eclesiàstiques catalanes en les de la zona d'Occitània en esta época i les ventages tècniques i pedagògiques de la notació aquitana acaben provocant la desaparició de la catalana, que no conseguix adaptar-se plenament a l'aparició del pautado d'una i dos ralles, habitual en eixe periodo.

La notació catalana acabarà sent oblidada i la seua utilisació no aplegarà a el XIII.

Bibliografia

• Garrigosa i Massana, Joaquim (1 de decembre de 2003). Els manuscrits musicals a Catalunya fins al segle XIII, Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs. ISBN 8489943745.
• Mes, Josiane. La notation catalane. Revista Espanyola de Musicologia, XI, 1. Madrit, 1988
• Zapke, Susana. Hispania Vetus. Fundació BBVA. Bilbao, 2007