En l'àmbit de la seguritat pública, la negociació en casos de crisis, o negociació de crisis, és el terme usat per a la negociació per mig de comunicació verbal en persones que amenacen l'orde públic per mig d'accions violentes.[1] Esta amenaça pot ser dirigida cap al subjecte mateix, una persona aliena o un grup de persones, i pot tindre motius personals o colectius.[2]

La secció tàctica de el FBI inclou unitats especialisades en negociació de crisis, vigilància i soport, contant en experts en negociació, anàlisis de conducta i uns atres.

La negociació de crisis se sol iniciar pel primer agent en l'escena, i en casos més complicats és represa per un professional de l'equip de negociació de crisis. No obstant, en algunes situacions, per la dinàmica de la negociació o el desig manifestat pel subjecte o subjectes, el primer agent en l'escena seguix sent la veu negociadora (rebent soport professional dels experts de l'equip de negociació).[3]

Les accions que requerixen de l'intervenció d'un negociador de crisis inclouen:[2]

Alguns d'estos supòsits requerixen de l'intervenció d'equips designats, com és el cas de les unitats de contraterrorisme o els equips d'intervenció dels centres penitenciaris.

Història

Els principis moderns de negociació i intervenció de crisis es remonten a 1972, sent el exdetective del NYPD, Harvey Schlossberg, el primer en reconéixer de forma contundent la necessitat de contar en equips especialisats en este àmbit. Schlossberg, que havia treballat en el cas David Berkowitz, va redactar una série de principis de cort sicològica que servirien, entre uns atres, per al screening de candidats a les unitats especials de policia, i també per a la formació de negociadors de crisis.

No obstant, els primers equips de negociació de crisis, enfocats a la negociació de rehens, formaven merament un element dins de les unitats SWAT i servien per a distraure als subjectes durant el desplegament dels equips tàctics. En les forces de seguritat modernes, els negociadors, encara que en molts casos enviats a l'escena junt en les unitats tàctiques, formen un equip especialisat aparte.

Models i funcions

Un dels models més usats hui en dia en la negociació de crisis és el cridat Model d'Escala de Variació de Conducta, desenrollat pel FBI.

Assessor sicològic

En alguns models, entre els pilars de l'equip de negociació de crisis està la figura de l'assessor sicològic,[4] que sense intervindre en el procés de negociació és qui moltes voltes s'encarrega del desenroll del perfil sicològic i assessora al negociador a lo llarc del procés de negociació.[5]

Els agents de policia

El comés més important de l'agent de policia en una situació de crisis —sobretot sent el primer en atendre l'escena— és eixercir en responsabilitat l'autoritat policial per a serenar la situació, donant els passos necessaris per a reduir el perill físic.[1] Una de les guies més rellevants per a l'intervenció en situacions de crisis a càrrec de la policia és la desenrollada per Goldstein i cía (1979) per al Departament de Policia de Syracuse. Els quatre components de l'intervenció policial, segons dita guia, són l'observació i protecció de l'agent negociador; serenar la situació; recopilar informació rellevant; i mamprendre l'acció adequada.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 A. Slaikeu, Kart«INTERVENCIÓN EN CRISIS A CARGO DE LA POLICÍA».MANUAL PARA PRÁCTICA I INVESTIGACIÓN.: 251-266.
  2. ↑ 2,0 2,1 Strentz, Thomas (2017). Aspectes sicològics de la negociació de crisis, CRC Press. ISBN 9781138557031.
  3. ↑ «Hostage Negotiations for the First Respondre (POST) Green Stein | Negotiation | Federal Bureau Of Investigation» (en es). Scribd. Consultat el 12 de giner de 2020.
  4. ↑ «L'assessoria sicològica en crisis en pren de rehens». vigilanciaprivada.com. Consultat el 12 de giner de 2020.
  5. ↑ admin, Author:. «EL PERFIL PSICOLÓGICO DEL NEGOCIADOR POLICIAL» (en en-us). Empresa de Seguritat SIE. Consultat el 12 de giner de 2020.


Referències