Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera
El Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera (conegut també com MAIF) conta en dos sèus, una d'elles s'ubica en Dalt Vila (Capella del Salvador) i l'atra en la necròpolis púnica de Puig dones Molins (de fet és un museu monogràfic sobre la mateixa necròpolis). Abdós es troben en les Illes Balears (Espanya).
En 1962, el museu va ser declarat monument històric-artístic, per lo que és Be d'Interés Cultural en categoria de Monument.
La sèu de la Capella del Salvador
[editar | editar còdic]El museu més antic o primitiu és el situat en Dalt Vila, en la plaça de la Catedral, part alta de la ciutat amurallada, a on es troben també el Castell, la casa del Bisbe, la casa de la Cúria, l'antiga Llonja, hui convertida en és Mirador (des d'a on es pot vore una magnífica panoràmica del barri de sa Marina, el port i el ensamble modern) i l'iglésia de santa María, constituïda catedral en 1785. Ocupa la capella del Salvador i la sala de l'Universitat, construïdes, abdós, a mitan de el XIV, i que va ser sèu de l'Ajuntament fins a 1838. Posteriorment, en la construcció de la muralla Renaixentista per Calvi i Fratín en la segona mitat de el XVI, l'edifici va ser ampliat al baluart de santa Tecla. Totes estes construccions varen ser cedides al excelentísimo Ajuntament d'Eivissa. En l'actualitat, encara que permaneix tancat des de 2011 i no hi ha visos d'una pronta obertura, s'ha mantingut l'estructura original de l'edifici adaptant-ho a les necessitats museístiques.
S'aporta un document lliterari per a desmentir la cronologia apuntada en la pàgina web de el MAIF (www.maef.es) per a la construcció de l'edifici, que ells situen en el XV.
El museu es crea en 1907, quan la Societat Arqueològica Ebusitana dona la seua colecció a l'Estat. La Societat Arqueològica Ebusitana va ser fundada en 1903, i entre els seus membres figuren noms ilustres de l'arqueologia ebusitana, com Arturo Pérez-Cabrero, Vives Escudero, Joan i Carles Roman o Fidel Fita. Varen excavar en moltíssims llocs de la geografia eivissenca (Carles Roman especialment, ya que va comprendre molts jaciments rurals: ses Païsses de Cala d’Hort, ca Miquel d’en Curt, era dones Matarets, Ca Pis…) pero especialment les necròpolis de Puig dones Molins, sa Barda i ses Torres, i els santuaris de s’Illa Plana i és Cuieram.
Museu Monogràfic de Puig dones Molins
[editar | editar còdic]La seua història s'inicia el 8 d'octubre de 1929 (any del fi de la dictadura de Cosí de Rivera) en la visita del rei Alfonso XIII a Eivissa. Carles Roman, director del vetusto Museu Arqueològic de Dalt Vila, va aprofitar la visita per a plantejar-li al monarca un ambiciós proyecte en la necròpolis de Puig dones Molins. I va tindre èxit perque va obtindre la declaració de monument històric-artístic per a la necròpolis, el compromís per a la compra dels terrenys que estigueren baix propietat particular i la promesa de la construcció d'un nou museu que acollira els materials que abarrotaven el chicotet edifici de la capella del Salvador des de 1907. El proyecte prevea el tancament parcial de la necròpolis en un mur d'obra i una reixa que circunvalaba un perímetro de 1198 m, en una superfície total de 77 500 m², dels quals 62 300 m² corresponien propietats privades i 15 200 m² a l'eixèrcit. El cost total de l'obra es va sifrar en 700.000 pessetes.
En la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República, el 14 d'abril de 1931, el pla es va vore frustrat. Pero aixina i tot, el nou règim republicà, el 3 de juny de 1931 va mantindre per a la necròpolis l'estatus de monument històric-artístic, encara que la nova orde ministerial no va establir els llímits del jaciment, segurament perque per aquella época (com també en l'actual) es desconeixien els seus llímits exactes. Esta imprecisió va fer que el creiximent urbanístic, llenta pero inexorablement, afectarà gran part de la necròpolis, sobretot en la part baixa, a on en estar coberta per sediment (en la part alta l'aflorament de la penya fa visibles els hipogeus) era menys visible.
La Llei del Patrimoni Històric-Artístic del 13 de maig de 1933 tampoc va millorar molt les coses. Roman, animat per la visita del president de la república, Niceto Alcalà Zamora (el 4 d'abril de 1932), va tornar a insistir en el seu proyecte del tancament i l'expropiació dels terrenys, inclús havia oferit gratuïtament una parcela en la finca de ca Partit, propietat de la seua família, per a edificar el nou museu, pero no va conseguir que ho aprovaren.
Finalment Roman va conseguir el seu objectiu. En la donació de part de la seua finca, les obres es varen adjudicar al contractiste Miguel Guasch Clapés i l'arquitecte va ser Francisco Roca Simó. Pero novament la desgràcia semblava cernirse sobre este monogràfic, s'inicia la Guerra Civil. Això va fer que l'obra, en libramiento previst per a decembre de 1936, es pararà el 19 de juliol (dia de l'Alçament), quan només s'havien alçat les parets mestres. I no va ser fins a l'arribada de Mañá a la direcció del museu (1944-1964) quan es va donar una autèntica espenta a estes obres. El seu principal “instigador” no va poder vore la seua obra finalisada.
José María Mañá d'Angulo (1912-1964) va ser el director del Museu Arqueològic d'Eivissa durant vint anys (1944-1964). Naix en Madrit en 1912 i es llicencia en Filosofia i Lletres en l'Universitat de Madrit en 1941. Eixercirà com a professor d'eixa mateixa universitat fins al seu ingrés en el Cos Facultatiu de Archiveros Bibliotecaris i Arqueòlecs en 1944. Eixe mateix any és destinat a Eivissa i rep el nomenament de Comissari Delegat Insular d'Excavacions Arqueològiques en Eivissa i Formentera.
A la seua arribada a Eivissa, Mañá va tindre que realisar el seu treball en unes condicions prou difícils, ya que Espanya es trobava sumida en els anys de posguerra. Ni que dir té que les partides presupostàries i les subvencions per a activitats arqueològiques eren pràcticament inexistents, pero encara en estes penúries econòmiques cal dir que va desenrollar una activitat notable com a investigador i arqueòlec en camp. Destaquen entre les seues investigacions:
- L'estudi de les terracotas acampanadas del santuari d'És Cuieram, de les que va realisar un primer ensaig de tipologia.
- L'estudi dels cascarones d'ous d'esturç en decoració.
- I la tipologia de les ánforas púnicas.
Sense dubte este últim treball és el que més renom li va proporcionar; ademés de ser el més conspicuo i necessari per a l'época, omplint un buit en l'investigació del Mediterràneu Occidental. A dia de hui, i no sense deixar d'admetre que s'ha quedat una miqueta obsoleta pel treball de Joan Ramón (Les ánforas púnicas d'Eivissa, 1995), la seua tipologia seguix sent citada reiteradament, a nivell nacional i internacional, pels arqueòlecs en els seus treballs en camp i per la bibliografia especialisada de les publicacions.
Entre 1946 i 1955 va realisar sis campanyes (1946, 1949, 1950, 1951, 1954 i 1955) en la necròpolis de Puig dones Molins, jaciment a on es troba actualment el museu monogràfic –construcció que es va reiniciar precisament baix la seua direcció– i que en 1999 va ser declarat Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO. En 1949 es convertix en vicepresident de l'Institut d'Estudis Eivissencs.
Al marge d'estes intervencions també va realisar excavacions en l'Illa Plana (1953 en Miriam Astruc), en Sant Mateu d'Aubarca (Ca Callarga en 1955 en M. Astruc) i en Benito Vilar Sancho va rescatar en És Grum de Sal, illa Conejera (Sant Antonio Abad, Eivissa) el primer derelicte investigat d'Eivissa (1962-1963). En 1964 és nomenat membre de l'Associació Espanyola d'Orientalistes, eixe mateix any, el 7 de novembre, mor en Madrit.
A l'any següent, 1965, baix la direcció de l'arquitecte Antonio Roca Cabanellas, fill de l'anterior arquitecte, s'acaba l'edifici del Museu Monogràfic del Puig dones Molins. Molt pronte es va vore que no tenia capacitat suficient per a albergar tots els materials, com va ser el seu objectiu original, per lo que es va decidir mantindre el museu de Dalt Vila com a museu general de les troballes en tota l'illa i el museu de Puig dones Molins es convertiria en un monogràfic de la necròpolis. El nou museu s'obri l'any 1966 per a acollir la segona edició de la Bienal d'Art Contemporàneu d'Eivissa. Posteriorment en 1968, va ser inaugurat definitivament com a Museu Monogràfic de Puig dones Molins.
El monogràfic ha passat grans temporades tancat i envolt en múltiples reformes. El periodo més escandalós varen ser díhuit anys de tancament (1995-2013), mantenint-se el personal més car de tots els museus de les Balears (infra 6) i privant a generacions sanceres d'ibicenco i turistes d'una de les joyes patrimonials de l'illa. Una autèntica vergonya per a una necròpolis única en el Mediterràneu Occidental i que va ser declarada Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco en la sessió de 1999 en Marrakech. El director de el MAIF, des de 1974, va anar Jordi H. Fernández fins a la seua jubilació, sent reemplaçat en 2015 pel seu actual director Rebuig Costa.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Fernández, J.H. (2006): Memòria dels activitats del Museu Arqueológic d'Eivissa i Formentera durant l'any 2005. En: Revista Fites n.º 6, pp. 59-72
- Gurrea, Rosa.; Martín, A. (1999) Excavacions Arqueològiques en la Catedral d'Eivissa, Quaderns d'Arqueologia Pitiüsa 5, Consell Insular d'Eivissa i Formentera. Conselleria de Cultura
- Macabich, Isidor.(1965) Història d'Eivissa, Vols. I-IV. Palma de Mallorca
- Mañá, d'Angulo. José Mª (1984) Sobre Arqueologia Ebusitana, Treballs del Museu Arqueológic d'Eivissa i Formentera nº12
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo Arqueológico de Ibiza y Formentera» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.