Mos Teutonicus
Mos Teutonicus (en latín "costumbre alemana") fue una costumbre funeraria post mortem utilisada en Europa en l'Edat Mija com un mig per a transportar i dispondre solemnement dels cossos de persones d'alt estatus. Els nobles a sovint se sometien al utilizada en Europa en l'Edad Media como un medio para transportar y disponer solemnemente de los cuerpos de personas de alto estatus. Los nobles a menudo se sometían al ya que les seues parceles de sepeli a sovint estaven ubicades llunt del seu lloc de mort.[1] El procés involucrava l'excarnación, removiment de la carn del cos, per a que els ossos del difunt pogueren ser transportats higiénicamente des de terres lluntanes de tornada a casa.[2]
Antecedents
Els nobles durant l'Edat Mija a sovint tenien llocs de sepeli específics que estaven llunt del seu lloc de mort per la naturalea mòvil de l'Edat Mija.[3] A sovint volien que els seus cors anaren enterrats en les seues llars, per lo que els seus cossos tenien que viajar llargues distàncies.[4] El rei Carlemany va prohibir la cremació, considerant la destrucció dels ossos com a destrucció de l'ànima. Qualsevol que cremara els ossos d'una persona estava subjecte a la pena de mort. Aixina, la pràctica del Mos Teutonicus va sorgir com una forma de preservar els ossos a llargues distàncies sense destruir-los.[1] Inclús es pot vore que el Mos Teutonicus es practicava en els sigles X i XI durant el govern del Sacre Imperi Romà Germànic.[3] Eixemples d'açò inclouen governants de les dinasties Ottone i Salian en les que els governants varen ser transportats a llocs de sepeli llunt del seu lloc de mort.[3]
Durant la Segona Creuada, no es va considerar apropiat que els aristócrates que caïen en batalla o morien per causes naturals anaren enterrats llunt de la seua terra natal en territori musulmà.[5] El transport de tot el cos des de llocs estranys a llargues distàncies era poc pràctic i antihigiénico per la descomposició, que a sovint s'accelerava pel clima. El Mos Teutonicus va ser especialment important en climes més càlits ya que el cos estava subjecte a una descomposició més ràpida.[1]
Els aristócrates alemans estaven particularment preocupats de que el sepeli no tinguera lloc en Terra Santa, sino en la seua terra natal. El croniste florentino Boncompagno va ser el primer en relacionar el procediment específicament en els aristócrates alemans i va falcar la frase Mos Teutonicus, que significa "la costum germànica".[6]
Els aristócrates anglesos i francesos generalment preferien l'embalsamamiento abans que el (en latín "costumbre alemana") fue una costumbre funeraria , lo que implicava el sepeli de les entranyes i el cor en un lloc separat del cadàver. Una de les ventages del utilizada en Europa en l'Edad Media como un medio para transportar y disponer solemnemente de los cuerpos de personas de alto estatus. Los nobles a menudo se sometían al era que era relativament econòmic en comparació al embalsamamiento i era més higiènic.[7]
La preservació de cadàvers era molt popular en la societat migeval.[8] El cos en descomposició era vist com alguna cosa pecaminoso i malvat.[7] El embalsamamiento i el Mos Teutonicus, junt en les efigies de les tombes, eren una forma de donar al cadàver una ilusió d'estasis i eliminaven l'image inquietant de putrefacció i descomposició.[7]
En 1270, el cos del rei Luis IX, mort en Tunis, que era territori musulmà, va ser somés al procés de Mos Teutonicus per al seu transport de tornada a França.[7]
Processe
El procés de Mos Teutonicus començava en el desmembramiento del cadàver per a facilitar la següent etapa del procés, en la que les parts del cos es hervir en aigua, vi, llet o vinagre[9][7] durant vàries hores.[6] l'ebullició tenia l'efecte de separar la carn del os. Era necessari extraure el cor i els intestins per a permetre la transferència adequada dels restants òsseus.[1] Es raspava qualsevol residu, deixant un esquelet completament net.[6] Tant la carn com els òrguens interns podien enterrar-se immediatament o curar-se en sal de la mateixa manera que la carn animal.[7] Després, els ossos podien rosar-se en perfums o fragàncies.[9] Els ossos, i qualsevol carn conservada, serien després transportats de tornada a la casa del difunt per al funeral ceremonial.[6]
La societat migeval generalment considerava les entranyes com alguna cosa innoble[7] i no hi havia molta solemnitat en la seua disposició, especialment entre els aristócrates alemans.[6]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Weiss-Krejci, Estella(December 2001).«Restless corpses: 'secondary burial' in the Babenberg and Habsburg dynasties».Antiquity.75(290): 769–780.ISSN 0003-598X.doi:10.1017/S0003598X00089274.(en en)
- ↑ Frost, Michael, 1961- (2014-02-10). Incarnate: the body of Christ in an age of disengagement, Downers Grove, IL. OCLC 872115351. ISBN 978-0-8308-8405-6.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Scorrano, Gabriele; Mazzuca, Claudia; Valentini, Federica; Scano, Giuseppina(2017-09-01).«The tale of Henry VII: a multidisciplinary approach to determining the post-mortem practice».Archaeological and Anthropological Sciences.9(6): 1215–1222.ISSN 1866-9565.doi:10.1007/s12520-016-0321-4.(en en)
- ↑ Lewis, Mary E.(2008-03-01).«A traitor's death? The identity of a drawn, hanged and quartered man from Hulton Abbey, Staffordshire».Antiquity.82(315): 113–124.ISSN 0003-598X.doi:10.1017/S0003598X00096484.
- ↑ Keen, Maurice (1986-09-10). Chivalry, Yale University Press. ISBN 0300033605.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Scäfer, Von Dietrich(1920).«Mittelalter Brauch by Der Überführung von Leichen».Sitzungsbrichte der Preussischen Akademie der Wissenschafter.Akademie der Wissenschafter.XXVI: 478–489.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Westerhof (2008-10-16). Death and the Noble Body in Medieval England, Boydell Press. ISBN 978-1843834168.
- ↑ Brown, Elizabeth A. R.(1981).«Death and the Human Body in the Clapix Middle Ages: The Legislation of Boniface VIII on the divisió of the Corpse».Viator.UCLA: Centre for Medieval and Renaissance Studies.XII: 223 to 270.
- ↑ 9,0 9,1 Kjellström, Anna(2017).«TANGIBLE TRACES OF DEVOTION The Post-mortem Life of Relics».Consultat el 14 d'abril de 2022.
Bibliografia
- McDonald, Maggie. «Mayans not guilty of routine human sacrifice», 2001-12-05. Consultat el 2006-05-16.
- Brown, Elizabeth A. R.(1990).«Authority, the Family, and the Dead in Clapix Medieval France».French Historical Studies.Duke University Press.16(4): 803–832.doi:10.2307/286323.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mos Teutonicus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.