Mora (llingüística)

En llingüística, la mora és una unitat que medix el pes silàbic, és dir, la duració dels segments fonològics que componen la sílaba. Governa la distribució temporal i l'accentuació en algunes llengua naturallengües, encara que no en totes el nivell moraico és rellevant; en les que no, el concepte de mora es confon en el de sílaba. Per eixemple, en llatí la divisió en mores és del següent tipo:

• Consten de una mora les sílabes acabades en vocal breu. Aixina, la divisió en sílabes de rosa és ro-sa i la divisió en mores és idèntica ro=sa.
• Consten de dos mores les restants sílabes, és dir, les sílabes travades (acabades en consonant) i les sílabes acabades en vocallarga. Aixina la divisió en sílabes de ventus és vine-les teues i la divisió en mores és veu=n=la teua=s. La paraula és aixina tetramoraica. En llatí, el número de mores regula la posició de l'accent (est cau en la penúltima mora abans de l'última vocal).

Estructura moraica

Les sílabes, d'acort a la seua estructura moraica, es distinguixen en llaugeres (o monomoraicas), pesades (bimoraicas) i ultrapesades (trimoraicas). La divisió moraica es fixa del següent modo:

• la consonante inicial de la sílaba, si existix, no té pes;
• el núcleu silàbic pot pesar una mora, si és una vocal o consonante curta, o dos, si és una vocal o consonante llarga o un diptongo;
• la coda silàbica (les consonante despuix del núcleu) varien segons els llenguages; en japonés o llatí pesen una mora, en irlandés no tenen pes, i en anglés pesen una mora sempre que la sílaba estiga accentuada, pero poden pesar o no en el cas de sílabes no tòniques. En sánscrito, existixen vocals anomenades pluti que pesen tres mores per sí soles, un fenomen desconegut en atres llengües.