Monument a Sant Martín (Llima)

Monument a Sant Martín (Llima)

El monument al General José de Sant Martín és una estàtua ecuestre d'este personage esculpida per Mariano Benlliure i erigida en la plaça del mateix nom en el Centre Històric de Lima, en commemoració de l'any del Centenari de l'Independència de la Nació Peruana.

Circumstàncies

Retrat de José de Sant Martín

Es va inaugurar la Plaça de Sant Martín en l'any 1921, durant l'Oncenio d'Augusto Leguía, en motiu del Centenari de l'Independència del Perú, en el tancada de Lima, presidida per este gran monument al General José de Sant Martín, caudillo i héroe de les Guerres d'independència hispanoamericanes. Per a això havia convocat un concurs públic que va guanyar el destacat escultor espanyol Mariano Benlliure, que tenia gran experiència i una trayectòria molt exitosa en la creació de monuments.

El mateix concurs ya havia segut convocat sense èxit en vàries ocasions durant les décades anteriors. Un decret del 7 de novembre de 1850, donat en motiu del seu decés pel president Ramón Castella, va dispondre en el seu artícul 5° que: En el centre de la plazuela 7 de setembre, s'erigirà una columna de 20 peus d'altura, sobre la qual es colocarà l'estàtua del general Sant Martín i para la despesa del qual es demanarà a la pròxima llegislatura la cantitat necessària. Esta norma no va sortir cap efecte pràctic, per la qual cosa el president José Balta va emetre un nou decret, el 12 d'abril de 1869, que reiterava que s'erigira un monument a Sant Martín. En el seu artícul 2° convocava a un concurs per a que s'elegira el model més adequat. No obstant, esta norma tampoc es va complir. El president Andrés Avelino Càceres, el 8 de juliol de 1890, va ordenar que el 28 del mateix més, es colocara la primera pedra del monument a Sant Martín. El 17 de decembre de 1904, durant el govern del President José Pardo es va convocar a un concurs tant als artistes nacionals com als estrangers, per a la construcció del mencionat monument.

Finalment el concurs va ser finalment eixecutat, com s'ha senyalat, pel govern del president Augusto B. Leguía, que havia promogut la cridada belle époque, un dels elements de la qual més representatius va ser precisament esta plaça, construïda com a homenage al Libertador, en la que ya s'alçaven dos notables edificis d'estil art nouveau. El Teatre Colón i l'edifici Giacoletti.

No es varen escatimar despeses per a construir la Plaça Sant Martín. Els abruptes desnivells del terreny varen servir d'inspiració al talentós artiste espanyol Manuel Piqueras Cotolí, autor del conjunt del proyecte de la plaça despuix de proyectes successius de Ricardo Malachowski (1912) i de Bruno Paprocki (1916), per a crear graderías i quatre extensos jardins. La plaça en el monument va ser inaugurada en la vespra del Centenari, el 27 de juliol de 1921. Per a les balaustradas es va usar per volta primera marbre extret de pedreres del país, i experts picapedreros d'Arequipa i La Pau varen llaurar el granit usat en els taulells, murs i zócalos. Destacats arquitectes com Rafael Marquina, José Álvarez Calderón i Emilio Harth-Terré varen ser, en 1926, els encarregats de plasmar l'espectacular arquería neo colonial que rodeja la Plaça. En la Plaça es va alçar el Gran Hotel Bolívar, que en aquelles dates va ser el més luxós de la ciutat, l'exclusiu Club Nacional, grans cines i restaurants, importants negocis, llibreries i fins a una galeria d'art.

Monument

Es tracta d'una colossal estàtua ecuestre en bronze, sobre pedestal de granit. El conjunt té 16 metros d'altura. Com tota l'obra de Mariano Benlliure, destaca el seu realisme, la seua naturalitat i l'excelent documentació sobre indumentària i costums. Per la seua formació junt al pintor Francisco Dumenge Marqués, Benlliure traslladava la pintura a l'escultura. En este monument commemoratiu representa al general travessant Els Vages sobre el seu corcel àrap de gran alçada.

Sant Martín no es mostra en actitut bèlica, com en tantes atres representacions, sino ensimismado, concentrat en els seus pensaments, pero sense perdre un àpiç de marcialitat ni de dignitat. Mereix comentari la postura del cavall. En tota la seua trayectòria, Benlliure va destacar pel seu enorme coneiximent sobre bous i cavalls, en els que s'hi havia especialisat i esculpía en gran precisió i plasticitat. Dominava l'expressió i el moviment, lo que implica una perfecta representació de la postura i de les masses musculars. Puix be, en esta escultura concreta, la posició del cavall resulta contradictòria; mentres el tren davanter alvança en potència i esforç, el tren posterior frena i reté el pas. Com tots els grans artistes, Benlliure era metòdic. Tots els seus detalls comporten un mensage, no sempre fàcilment interpretable. En este cas possiblement la postura del cavall és coherent en l'actitut reflexiva del general. Provablement alvança sumit en els dubtes: creu cegament en el seu propòsit liberador, pero manté un debat intern en si mateixa. Al cap i a la fi s'està rebelant contra lo que va anar la seua pròpia pàtria, per naiximent i cultura. La pàtria dels seus majors, per la que ell mateixa havia lluitat contra el francés en terres ibèriques.

Tot açò no és óbice per a que Benlliure no regatejara ornaments que demostren la peruanitat de l'obra. Aixina, en l'estil moderniste imperant en l'época introduïx el lema “La Nació al General D. José de Sant Martín”, en inscripció portada per una estàtua femenina, una alegoria del Perú, com queda de manifest per una chicoteta flama que la corona, i en les branques de l'arbre de la quina que alça en les seues mans. Sobre ella es presenten dos bells nuets femenins de larguísima cabellam que representen a la glòria i a la fama respectivament, en cornucopias, que junt a la flama i la quina formen part essencial del escut del Perú.

L'estàtua s'empina sobre un pedestal de granit, en forma de piràmide trunca, en un basamento escalonat. Possiblement Benlliure es va inspirar en una de les seues obres anteriors, el monument al General Martínez Campos (Jardins del Retir de Madrit, 1907), sobretot sobre el pedestal rocós, una tipologia que també va tindre un significatiu antecedent en el monument a Pedro el Gran, en San Petersburgo. Atres antecedents es poden trobar en el monument erigit en Mendoza, Argentina, i més encara en el pedestal dissenyat i ornado pel seu compatriota Torcuato Tasso en Corrents, aixina mateix en l'Argentina, el caràcter de la qual pedregoso era més naturalista i menys figuratiu que el dissenyat per Benlliure.

Com succeïra molts anys abans en el de Bolívar, Llima havia elegit un monument de gran originalitat sobre lo que s'alluntava dels estàndarts imperants. En realitat esta visió innovadora va donar lloc a severes crítiques en el seu temps, que varen ser passant a l'oblit rendides davant l'evidència d'una gran obra.

La Municipalitat de Lima, a través de Prolima, ha realisat un diagnòstic inicial per mig de cales estratigráficas, per a determinar els valors originals i estètics del monument. També ha elaborat un estudi històric i artístic en la finalitat d'iniciar lo més pronte l'intervenció del monument.

Bibliografia

• Villegas Torres Fernando: el_Museu_Nacional_Tom_L_Ministeri_de_Cultura_Llima_2010_pp.211-245 L'escultura en el 900 entre l'obra europa importada i la formació de l'escultura nacional, Revista del Museu Nacional, Tom L, Ministeri de Cultura del Perú, Lima, 2010, pp.211-245
• García Bryce, José (1980). «L'arquitectura del Virreinato i la República», Llibreria Juan Mejía Baca (ed.). Història del Perú, tom XII..
• Varis (2003). Museu d'Art de Llima (ed.). Manuel Piqueras Cotolí (1855-1937): arquitecte, escultor i urbaniste entre Espanya i el Perú...
• Lacarra Ducay, MªC. & C.Giménez Navarro (Coords.) (2003). INSTITUCIÓN monumento al General José de San Martín (C.S.I.C) & Excma. Diputació de Saragossa (ed.). Història i política a través de l'Escultura pública. 1820-1920, p. 235. ISBN 84-7820-686-8..
• Castrillón Vizcarra, A. (1991). Escultura monumental i funerària en Llima, p. 36..
• Leonardini, Nanda. (2009). ARBOR, Ciència, Pensament i Cultura CLXXXV 740 (Eixemplar dedicat a: Relats icònics de la nació en Iberoamèrica i Espanya) (ed.). Identitat, ideologia i iconografia republicana en el Perú, p. 1259-1270..