Monasteri de Santa María d'Obarra
Santa María d'Obarra és un monasteri romànic situat en la localitat espanyola de Calvera, dins del municipi de Beranuy, en la Ribagorza (Osca, en el Prepirineu aragonés). El conjunt arquitectònic està situat al peu de l'extrem occidental de la serra de Sis, baix la Penya Obarra, en la vora esquerra del riu Isábena i a l'eixida del Congosto d'Obarra, sent conegut popularment com “La Croqueta”.
Es conserven la basílica de Santa María, l'iglésia de Sant Pablo, les ruïnes del palau abacial i un molí reconvertit en casa de colónies.
Toponímia
Obarra és un topònim vasc compost de obis (pou) i arri (roca) que vindria a significar “lloc baix rodejat de roques”, lo que concorda en l'emplaçament montanyós del cenobio.
Apareix citat en la documentació històrica a partir de l'any 800 com Obarra, Ouuarra, Huuarra, Ubarra, Uuarra, Uuabarra i Warra.[1]
Història
Es considera que ací, a lo llarc dels sigles VII i VIII, va poder haver comunitats religioses visigodas i carolingias. Buesa estima que inicialment va haver un monasteri hispanovisigodo datat entorn al VII.[2] Va ser refundat en el IX a iniciativa dels comtes de Tolosa per a consolidar la seua expansió a l'atre costat dels Pirineus a costa de l'islam.[3] De qualsevol manera, la seua existència està documentada en l'any 874, quan se cita a “els monges d'Ubarra”.[4]
En el X es va convertir en el principal núcleu religiós del comtat de Ribagorza en contar en el respal i patrocini dels seus comtes, en particular de Bernardo Unifredo que ho restaura i beneficia en diversos privilegis. No hi ha construccions d'esta época a causa de les destrucció provocades per les incursions musulmanes, en particular la dirigida per Al Maliki|Abd-Al Malik, fill d'Almanzor, en l'any 1006.[5]
Les primeres décades del XI, coincidint en el mandat de l'abad Galindo de Raluy, marquen un periodo d'hegemonia del monasteri en lo religiós, social i polític dins del comtat de Ribagorza.[6] A este moment correspon la construcció de la basílica de Santa María.
Està documentat com a monasteri de Santa María d'Obarra, la denominació més amprada, i també com a monasteri de la Santa Creu, de Sant Salvador, de Sant Esteban, de Sant Pedro i de Sant Pablo.[7]
En l'incorporació del comtat de Ribagorza al regne de Pamplona, en el regnat de Sancho el Major (ca. 992-1035), el monasteri pert rellevància, puix és somés, en el ranc de priorat, al monasteri de Sant Victorián del Comtat de Sobrarbe.
En el XIII es va viure un moment d'auge a causa del respal prestat per la noblea, en particular per la poderosa baronia d'Espés,[8] que ho va enriquir en donacions i en l'iglésia va alçar la seua panteón familiar.
Una atra etapa de prosperitat es va gojar al començament del XVI, baix el patrocini dels barons Mur de Pallaruelo, que varen proporcionar tres priors. Un d'ells, Pedro Mur, va mamprendre la reforma i ampliació de l'antic palau romànic abacial, que va reconstruir d'acort en el cànon gòtic alvançat. Actualment està en ruïnes.
El principi de la decadència del monasteri es va produir en 1571, a causa del restabliment del bisbat de Barbastro, que va ocasionar la pèrdua de bona part dels seus bien i el consegüent empobriment. No obstant, el cult es va mantindre fins a 1873.
Va ser declarat monument nacional per Decret de 3 de juny de 1931.[10]
En 1936, a causa de la Guerra Civil, va sofrir greus danys i destrucció, entre unes atres, la del retaule central
A finals del XIX el conjunt arquitectònic del monasteri estava en ruïnes. La restauració, a càrrec de l'Estat, de la basílica de Santa María i de l'iglésia de Sant Pablo es va produir entre 1974 i 1978 baix la direcció de Francisco Pons Sorolla.
Basílica de Santa María
La seua construcció va ser portada a terme per mestres lombardos i va terminar en temps d'abad Galindo (1003-1025).[11] Pertany al primer romànic, concretament en el denominat romànic-lombardo, que es caracterisa per l'us d'arquerías cegues en els murs exteriors i àbsit, de pilastres estretes (lesenas), i decoració en un friso de dents de serra en l'arremate dels àbsits. Cobreros considera que és "el monument lombardo més important d'Aragó”.[11] Per la seua banda, Esteban assegura: "Entre les iglésies que els mestres lombardos varen construir en el territori aragonés, el monument més important conservat fins als nostres dies és el de Santa María d'Obarra, el grandiós proyecte de la qual en alguna provabilitat va ser concebut a finals del X i desenrollat en el primer quarto del XI".[12]
A esta época i estil pertanyen els temples de Roda d'Isábena, Sant Caprasio de la Serós, Orna de Gállego i Barós.[13]
Està construïda en sillarejo, la planta és rectangular, en tres naus, de les que la central és més ampla i alta. Es tanca en la capçalera en tres àbsits semicirculares. Els sis trams de les naus estan definits per pilastres en els murs i sis parells de pilars cruciformes que definixen la nau central. Cada secció de les naus estava coberta per voltes d'aresta, mentres que els àbsits tenen voltes de quarto d'esfera. En 1872 la ruïna de l'edifici va provocar l'afonament de les voltes dels últims tres trams de les naus. A l'exterior la nau central du a coberta a dos aigües, mentres que les naus laterals la tenen a un sol alvertent. L'allumenament dels àbsits i del mur sur procedix de chicotetes finestres d'arcs de mig punt en doble derrame: tres en l'àbsit central, dos en els laterals, i cinc en el mur sur. En l'exterior de l'àbsit central constituïx una novetat el friso de celes romboidals, que s'ha relacionat en l'art islàmic.[14] Per la seua banda en l'interior està recorregut per una galeria de sis arcs de mig punt cegos, el del centre es desdobla i recolza en ménsula.
Dos portes, situades als peus del mur sur, donen accés al temple. La més chicoteta és la primitiva, és romànica i està junt a l'arrancada de la torre, té un arc de mig punt i du225 una arquivolta, presenta dos capitells en decoració esquemàtica que constituïxen l'únic element escultòric del conjunt.[15] A la seua esquerra en el XVI es va practicar una atra, més àmplia, que també es tanca en un arc de mig punt de grans dovelas, la corresponent a la clau lluïx l'escut de la baronia de Mur de Pallaruelo. Adossada al mur sur es va començar a construir la torre campanar que, segons pareix, no es va aplegar a terminar. D'ella queda en peu la planta i tres murs en una altura de tres metros.
En el centre de l'àbsit major es troba una talla en pedra policromada de la Verge d'Obarra del XIV, que va substituir a una atra anterior romànica. És de bulto redó, María està de peu i du al seu Fill en el braç esquerre a l'hora que en la mà dreta mostra una flor. És gòtica d'influència francesa. Va sofrir greus danys en 1936 i va anar posteriorment restaurada.
Iglésia de Sant Pablo
Molt prop de la basílica de Santa María, encara que fora de l'original recint monástico, s'alça l'iglésia de Sant Pablo. Correspon al XII, és per tant romànica; consta d'una sola nau en volta de canó que termina en un àbsit semicircular cobert per volta de quarto d'esfera. Es tracta d'una construcció sòbria en la que no figura cap motiu ornamental. L'excepció seria el crismón situat sobre la porta, encara que s'ha de tindre present que es va colocar en posterioritat a l'obra.
S'estima que va servir de temple per als peregrins que aplegaven al monasteri i que, en principi, no tenien accés a les seues dependències.[16]
En el XVI es té notícia de que tenia adossada una vivenda destinada a un clerc i de que en 1772 ací s'havia instalat un teler.
Va ser restaurada en els anys xixanta del XX.[17]
-
Àbsit de Sant Pablo, en Santa María al fondo
-
Frontera en crismón situat sobre la porta
Palau abacial
Es va construir dins del romànic com ho mostren els restants de murs de sillería, arcs de mig punt i voltes de canó. Va servir com a residència de l'abad i ademés contenia almagasens per a guardar els tributs en espècie dels territoris baix la seua jurisdicció. En el XVI, baix el priorat de Pedro de Mur, va ser remodelat i convertit en palau prioral d'acort en l'estètica del gòtic francés, com es pot advertir en la porta d'entrada i en la finestra ajimezada de la frontera principal, situada front al mur nort de la basílica de Santa Marí. Convé precisar que en esta época el monasteri tenia ranc de priorat que depenia del monasteri de Sant Victorián.[16]
Molino, séquia i pont
El monasteri d'Obarra, entre atres dependències, va tindre un molí harinero mogut per les aigües del riu Isábena. Es conserva en part la canalisació que duya l'aigua a les rodes del molí, i en la plazuela es pot vore tapiada la boca per la que eixia i s'abocava de nou al Isábena. Diverses edificacions s'han superpost al molí original a lo llarc del temps. Actualment està acondicionat com a alberc jovenil.
Permaneixen restants de la séquia que prenia aigua del Isábena per a regar les hortes del monasteri.
L'accés al cenobio des de la marge dreta del riu es portava a terme per un pont gòtic d'un sol arc molt pronunciat que va ser destruït per la riada registrada el 2 d'agost de 1963, encara que es mantenen restants en la vora dreta. Anys més vesprada es va construir, un centenar de metros més avall, un de nou, que seguix la traça del primitiu.
Galeria d'imàgens
-
Àbsits de Santa María.
-
Interior de Santa María.
-
Santa María d'Obarra, escultura gòtica.
-
Escut de la baronia de Mur en la clau de la porta renaixentista de Santa María.
-
Detall de la frontera de Sant Pablo, en crismón.
-
Dents de serra, arquería cega i lesenas en un àbsit de Santa María.
Referències
- ↑ Ubieto, A. Toponímia aragonesa migeval, 1972, p. 145.
- ↑ Buesa, (2002), p. 78.
- ↑ Sesma Muñoz (1980). «Aragó Medieval», org/details/aragonensuhistor0000unse Aragó en la seua història, Saragossa: Caixa d'Aforros de l'Inmaculada, p. org/details/aragonensuhistor0000unse/page/n123 112. ISBN 84-500-3905-3.
- ↑ Canellas, (1980), p. 112.
- ↑ Martín, (1965), núms. 8, 29 i 102.
- ↑ Martín, (1965), p. XXIX.
- ↑ Martín, (1965), núms. 1,5,6,10, 168.
- ↑ https://commons. wikimedia. org/wiki/File:Los_Se%C3%B1ores_de_Esp%C3%A9s_-_Una_saga_milenaria. pdf
- ↑ Iglésies (1987) II, p. 212.
- ↑ Gasseta, 4 de juny de 1931.
- ↑ 11,0 11,1 Cobreros, (1989), p. 215.
- ↑ Esteban, 1982, 128.
- ↑ Fatás, (1991), p. 181.
- ↑ Iglésies, (1987), II, p. 215.
- ↑ Buesa, (2002), p. 225.
- ↑ 16,0 16,1 Iglésies, (1987), II, 219.
- ↑ Laglera, C. Inventari de les ermites d'Osca. Tom 2. Ribagorza. Osca, Pirineu, 2019, p. 100.
Bibliografia
- Buesa Comte, D. Els monasteris altoaragoneses en l'Història. Osca, Publicacions i edicions de l'Alt Aragó, 2002.
- Canellas López, Á. Aragó en la seua història. Saragossa, Caixa d'Aforros de l'Inmaculada, 1980.
- Cobreros, J. Itineraris romànics per l'Alt Aragó. Madrit, Trobada, 1989.
- Esteban Lorente, J. F. Naiximent de l'art romànic en Aragó: Arquitectura. J. F. Esteban Lorente, F. Galtier Martí i M. García Guatas. Saragossa, Caixa d'Aforros de l'Inmaculada, 1982.
- Fatás Cap, G. Història d'Aragó. Saragossa, Heralt d'Aragó, 1991.
- Iglésies Costa, M. Arquitectura romànica. Sigles X, XI, XII i XIII. Barcelona, Akribós, 1987, v. 2.
- Martín Duc, A. Colecció diplomàtica d'Obarra (Sigles XI-XIII). Saragossa, Institut d'Estudis Pirenaics, 1965.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Monasteri de Santa María d'Obarra.- romanicoaragones. com/2-Ribagorza/990360-ObarraSMaria. htm Romanicoaragones. com
- aldeaglobal. net/alu510/Arago/Obarra. htm Aldeaglobal. net
- Este artícul conté una traducció derivada de «Santa Maria d'Obarra» de Wikipedia en ca, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monasterio de Santa María de Obarra» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.