Monasteri de Geghard

El monasteri de Geghard (en armeni Գեղարդ) és una construcció arquitectònica única en la província de Kotayk en Armènia, parcialment excavada en la montanya adjacent, rodejada per penya-segats. El monasteri, junt en la vall alta del Azat, varen ser inclosos per l'Unesco en la llista del Patrimoni de la Humanitat en 2000.^[1]

Mentres que la capella principal va ser construïda en 1215, el complex monástico va ser fundat en el IV per Gregorio el Iluminador en el lloc d'un manantial sagrat en l'interior d'una caverna. El monasteri per lo tant va ser cridat originàriament Ayrivank, significant en això «el Monasteri de la Cova». El nom usat habitualment per al monasteri hui en dia, Geghard, o de forma íntegra Geghardavank (Գեղարդավանք), significa «el Monasteri de la Llança», que s'origina de la llança que va ferir a Jesús en la Crucifixió, supostament duta a Armènia per l'apòstol Judas, cridat Tadeo, i conservada entre atres relíquies. Actualment s'exhibix en el tesor d'Echmiadzin.

Els espectaculars penya-segats que rodegen el monasteri són part de la gola del riu Azat, i estan inclosos junt en el monasteri en la llista del Patrimoni Mundial. Algunes de les iglésies dins del complex monástico estan enterament excavades en els penya-segats de roca, unes atres són poc més que coves, mentres que unes atres són estructures elaborades, en seccions en parets arquitectónicamente complexes i al temps habitacions en lo profunt de l'interior del penya-segat. La combinació, junt en numerosos jachkarés llaurats i en peu són una vista única, sent un dels destins turístics més freqüents d'Armènia.

La major part dels visitants de Geghard també trien visitar el propenc temple de Garni, una estructura tipo Partenón ubicada més avall en el riu Azat. Visitant abdós llocs en un sol viage és tan habitual que a sovint són mencionats al unísono com Garni-Geghard.

Història

El monasteri es va fundar en el IV, segons la tradició per Gregorio el Iluminador. En el lloc hi havia un manantial que sorgix en una cova que era sagrat en els temps precristianos, d'ahí un dels noms pels que era conegut, Ayrivank (el Monasteri de la Cova). El primer monasteri va ser destruït pels àraps en el IX.

Res ha quedat de les estructures de Ayrivank. Segons els historiadors armenis dels sigles IV, VIII i X el monasteri comprenia, a banda d'edificis religiosos, vàries instalacions residencials i de servicis. Ayrivank va sofrir grandemente en 923 quan Nasr, un viceregente d'un califa àrap en Armènia, qui va saquejar la seua valiosa propietat, incloent manuscrits únics i va cremar les magnífiques estructures del monasteri. També va rebre dany pels terremots.

Encara que hi ha inscripcions que es remonten als anys 1160, l'iglésia principal va ser construïda en 1215 baix els auspicis dels germans Zakare i Ivane, els generals de la reina Tamar de Geòrgia, qui va recuperar la major part d'Armènia dels turcs. La sacristia, que en part s'alça per sí mateixa i en part va ser llaurada en la roca del penya-segat, es remonta a abans de l'any 1225, i una série de capelles llaurades en la roca data de mitan de el XIII despuix de l'adquisició del monasteri pel príncip Prosh Khaghbakian, vassall dels zakarianos i fundador del principat proshiano. A lo llarc d'un curt periodo els proshyanos varen construir les estructures cavernosas en la segona iglésia rupestre, el sepulcro familiar de zhamatun Papak i Ruzukan, una sala de reunions i estudis (que va caure a mitan de el XX) i numeroses celes. La cambra alcançava des del noreste de la sacristia es va convertir en la tomba del príncip Prosh Khaghbakian en 1283. La cambra adjacent va ser llaurada en la roca les armes de la família Proshian, incloent un àguila en un corder en els seus fauces. L'escala oest de la sacristia du a una cambra funerària llaurada en 1288 para Papak Proshian i la seua esposa Ruzukan. Els príncips Proshyan varen proporcionar a Geghard un sistema de irrigación en els anys 1200. En esta época era també coneguda com el Monasteri de les Sèt Iglésies i el Monasteri dels Quaranta Altars. Tot al voltant del monasteri hi ha coves i jachkares. El monasteri va quedar paralisat, l'iglésia solia ser un alberc per a les raberes dels nómades Karapapakh en hivern, fins que es reasentó per uns pocs monges de Ejmiatsin despuix de la conquista russa. Restaurat en propòsits turístics pero ara en una chicoteta presència eclesiàstica, el lloc és encara un lloc principal de pelegrinage.

El monasteri va ser famós perque les relíquies que albergava. La més célebre d'elles era la llança que va ferir a Crist en la Creu, supostament duta allí per l'apòstol Judas Tadeo, de lo que ve el seu nom actual, Geghardavank (el Monasteri de la Llança), primer documentat en 1250. Açò va fer que es convertira en lloc de pelegrinage popular entre els cristians armenis a lo llarc dels sigles. Relíquies dels apòstols Andrés i Juan varen ser donados en el XII, i visitants piadosos varen fer numeroses concessions de terra, diners i manuscrits a lo llarc dels sigles posteriors. En una de les celes rupestres, en el XIII, Mkhitar Ayrivanetsi, el ben conegut historiador armeni. No han sobrevixcut obres d'art aplicada, llevat la llegendària llança (geghard). El màstil du una placa en forma de diamant unida al seu extrem; una creu grega en extrems patados està tallada en la placa. Una caixa especial es va fer per a ella en 1687, ara conservada en el museu del monasteri de Echmiadzin. La caixa d'argent dorat en un artícul d'artesania ordinari de l'Armènia de el XVII.

Referències

↑ «Monastery of Geghard and the Upper Azat Valley». UNESCO Culture Sector. Consultat el 29 de decembre de 2012.

Galeria d'imàgens

Jhamatun o primera cambra rupestre.

Jhamatun o primera cambra rupestre.
Un atre àngul del Jhamatun.
Portal.
Capella anexa.

Capella anexa.
Vista general.

Vista general.

Bibliografia

"Architectural Ensembles of Armènia", per O. Khalpakhchian, publicat en Moscou per Iskusstvo Publishers en 1980.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Geghard» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Commons