Anar al contingut

Modo indicatiu en espanyol

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a el modo indicatiu en atres llengües vore Modo indicatiu (gramàtica).

El modo indicatiu en espanyol és un modo gramatical que s'usa en la majoria dels contexts relacionats en fets reals. Es tracta del modo més utilisat i contrasta principalment en el modo subjuntiu. En llengües sense distinció de modo, es pot dir que solament hi ha modo indicatiu.

Temps d'indicatiu

Els temps que distinguix la gramàtica tradicional en espanyol són una combinació de temps gramatical pròpiament dit, aspecte gramatical i modo gramatical. Dins d'este últim, el modo indicatiu és un modo realis, raó per la qual alguns consideren que el condicional simple i perfecte deuen ser considerats en sí mateixos com la realisació d'un modo diferent, en tindre un aspecte irreal (acció que no se sap si ha segut, està sent o serà realisada). Per això, segons cada autor, o be es considera que en espanyol hi ha un modo condicional diferenciat, o be es considera que és part del modo indicatiu.

Temps simples

En espanyol els temps simples tendixen a tindre aspecte imperfecte, és dir, designen accions o predicacions inacabades; són els que consten d'una sola forma verbal: com, cantaré, tancaria, viajaré, estaré, seguiré.

Temps present

El present indica que l'acció expressada pel verp es dona en el moment en que es parla: Luis viu en Guadalajara; Sergio treballa ací. Pot presentar matisos temporals específics:

  • El present puntual es referix a nocions momentànees que es desenrollen en el moment present del parlant: dispara.
  • El present històric indica fets passats: Colón descobrix Amèrica en 1492. És una forma típica dels escrits de caràcter històric i narratiu. El parlant intenta acostar i reviure aquells fets ocorreguts en el passat.
  • El present pro futur expressa accions que van a ocórrer en un moment posterior: La semana pròxima escomence a treballar. El parlant expressa una convicció o seguritat de que els fets ocorreran. La possibilitat d'usar el present en sentit de futur és habitual en pràcticament totes les llengües.
  • El present ingresivo indica accions que estan a punt de realisar-se: Ara mateixa vaig.
  • El present imperatiu expressa obligatorietat, té valor de futur, i és utilisat per a expressar un mandat: Tu et vas ara de la meua casa.
  • El present actual indica una acció que s'està realisant en el moment present, i que s'amplia tant cap al passat com cap al futur: Viu en Madrit.
  • El present habitual indica una repetició d'accions o processos que es donen en l'época del parlant: M'alce a les huit.
  • El present persistent no expressa llimitació temporal alguna, i es referix a nocions o valors universals i eterns: La justícia és necessària.
  • El present gnómico apareix en refrans, proverbis màximes, etc., que tenen valor no solament en el moment actual sino en qualsevol temps: A qui matina, Deu ho ajuda.

Temps passat o pretérito

El temps passat s'usa per a parlar de coses que es varen donar en una temporalitat anterior al moment en el que es parla. En espanyol s'expressa en distints temps verbals:

  • El pretérito imperfecte descriu una situació en el passat sense importar la seua duració, ni el seu temps d'inici o finalisació. De fet, quan açò ocorre s'alterna el seu us en el Pretérito indefinit (o perfecte simple) Miguel vivia en la costa / Miguel va viure en la costa dos anys. Apareix en les narracions i descripcions i pot amprar-se en valors específics.
    • S'ampra molt habitualment per a expressar descripcions en el passat La meua primera nóvia es dia Rebeca i era morena i tenia els ulls obscurs.
    • També és molt comú per a indicar accions habituals o repetitives en el passat En la meua joventut eixia tots els dijous i a penes feya eixercici.
    • El pretérito imperfecte de cortesia té valor de present, i s'utilisa per a expressar una pregària o pregunta en un cert grau de cortesia: Volia demanar-li la seua ajuda, en lloc de Vullc demanar-li la seua ajuda, que pot aplegar a resultar excessivament directe.
    • El pretérito imperfecte d'opinió té valor de present, s'utilisa en enunciats d'opinió per a matisar o suavisar l'expressió: Yo creïa que això era una atra història, en lloc de Yo crec que això era una atra història.
    • El pretérito imperfecte hipotètic o condicional s'utilisa en les oracions condicionals en lloc del condicional simple en contexts informals. Expressa el desig de realisar una acció de difícil consecució: Si tinguera diners, em comprava una casa.
    • El pretérito imperfecte imaginatiu té valor de present i es referix a fets imaginats o somiats. És molt utilisat en el llenguage conversacional i en el llenguage infantil: Yo em menjava ara mateixa mil pastiços.
  • El pretérito perfecte simple o pretérito indefinit indica una acció que ha ocorregut en el passat: Vaig vindre, vaig vore i vaig véncer. No expressa matisos significatius especials, ya que expressa sempre fets que han ocorregut en el passat. Indica una acció passada sense cap conexió en el present: L'estiu passat vaig estar en la plaja. Pero en el seu us llingüístic alterna i es confon en el pretérito perfecte compost.

Temps futur

Encara que pel seu nom deuria amprar-se per a expressar accions o fets la temporalitat de les quals és posterior al moment en el que es parla, entre els valors específics d'esta forma es troben també atres molt derivats de la seua consideració modal entre l'indicatiu i el subjuntiu:

  • El futur simple o imperfecte indica accions que es van a realisar: Aniré a la teua casa.

El seu valor significatiu indica imprecisió temporal i certa eventualitat, el seu us és molt escàs en el llenguage coloquial, sobretot en certes zones de Llatinoamèrica, a on és desplaçat en freqüència per formes del present d'indicatiu i per la perífrasis obligatòria d'infinitiu: Pedro aplegarà el dilluns, Pedro aplega el dilluns, Pedro ha d'aplegar el dilluns.

  • El futur exhortativo expressa obligatorietat o mandat: No mataràs.
  • El futur de cortesia ho utilisa el parlant per a suavisar la brusquetat d'una petició: Vostés em diran per Diguen-me.
  • El futur de provabilitat indica dubte, incertitut: Seran les dotze; ¿Quí cridarà a estes hores?.
  • El futur de sorpresa té valor de present, servix per a expressar la sorpresa que produïx alguna acció o comportament: ¡Si serà terramaner este chicon!
  • El futur històric té valor de passat, i ho utilisa el parlant per a fer referència a un fet històric anterior del que es va a informar, i vol alvançar-ho: Lope de Vega nos oferirà en la seua dramatúrgia un gran alvanç històric.

Temps condicional

Artícul principal → Condicional.

El condicional simple indica una acció futura i hipotètica respecte a una atra acció que expressa possibilitat: Si estudiara, aprovaria. És el temps típic de les oracions condicionals. És freqüent l'us del condicional com a expressió de cortesia i d'opinió: Em agradaria dir-li; Voldria demanar-li un favor; o com a valor de provabilitat: Serien les dèu.

Temps composts

Els temps composts guarden una relació significativa en els temps simples dels que es deriven, i ademés del valor significatiu temporal que els és propi, solen coincidir en els temps simples corresponents en els usos especials, tals com copresente o copreterito. cita requerida

Pretérito perfecte compost

El pretérito perfecte o antepresente expressa una acció passada pero que d'algun modo es prolonga en el present del parlant: He aplegat enjorn els últims dies. Es relaciona en el pretérito perfecte simple.

En espanyol el contrast entre perfecte compost i perfecte simple varia notablement segons la regió, aplegant-se al cas extrem del espanyol rioplatense, a on el perfecte compost i els temps composts en general a penes s'usen. En general l'us més ampli del perfecte compost per a referir-se a qualsevol periodo de temps no acabat és característic d'Espanya llevat Canàries, i tampoc és habitual en els parlants d'Astúries, León, i Galícia, regions les llengües pròpies de les quals no tenen temps composts.

Pretérito plusquamperfecte

El pretérito plusquamperfecte o antecopretérito expressa temps passat; la seua acció es presenta com a anterior a una atra acció també passada: Quan varen aplegar, ya havia fet el menjar (l'acció havia fet és anterior a l'acció, també passada, varen aplegar).

Pretérito anterior

El pretérito anterior s'usa molt poc en la llengua escrita i ha deixat d'usar-se en la llengua parlada. És un temps relatiu i expressa una acció immediatament anterior a una atra passada, per lo que la seua significació temporal no és apreciada en la consciència del parlant. Ha segut substituït pel pretérito indefinit o pel pretérito plusquamperfecte en casi tots els usos i solament queden algunes formes en la llengua lliterària: A penes va haver amanecer, es va anar.

Futur perfecte

El futur perfecte expressa acció futura i acabada, anterior a una atra acció futura: Quan vingau ya hauré ordenat tot. Pot traslladar-se al passat, per a indicar una conjectura o una provabilitat de que haja ocorregut l'acció: Suponc que haurà aplegat.

Condicional compost

Artícul principal → Condicional.

El condicional compost s'ampra per a indicar una acció futura respecte d'un moment del passat, pero anterior a un atre moment que se senyala en l'oració: Em va dir que quan yo aplegara a casa, ya m'hauria enviat el paquet (l'acció hauria enviat és futur en relació a va dir, pero anterior a aplegara). Pot indicar també conjectura o provabilitat en el passat: En aquell temps, ell ya hauria complit trenta anys.

Encara que tradicionalment s'ha considerat el condicional com un temps de l'indicatiu, el caràcter irrealis del condicional en alguns contexts ha dut a alguns autors a considerar-ho com un modo diferent:

Si estudiares, aprovaries

Clarament l'oració condicional s'interpreta com que cap de les dos situacions succeïx i per tant és un hipotètic o [- realis]. No obstant, existixen arguments per a considerar-ho formes d'indicatiu ya que les dos oracions següents semblen paraleles, llevat pel fet de que la primera s'interpreta en el present i la segona en el passat:

M'ha dit que quan aplegue a casa, ya haurà aplegat el paquet
Em va dir que quan aplegara a casa, ya hauria aplegat el paquet.

En la primera haurà aplegat és [+realis] per lo que deu deduir-se que l'interpretació de hauria aplegat és també [+ realis].

Per tant, la discussió de si el condicional deu considerar-se un modo a banda o part de l'indicatiu en espanyol, depén de cóm es definixca el modo indicatiu.

Construccions regulars

Temps simples

Present
Persona 1.ª Conjugació 2.ª Conjugació 3.ª Conjugació
Yo -o -o -o
Tu -as -és -és
Ell -a -i -i
Nosatres -amos -emos -imos
Vosatres -áis -éis -ís
Ells -an -en -en
Pretérito imperfecte
Persona 1.ª Conjugació 2.ª Conjugació 3.ª Conjugació
Yo -aba -ía -ía
Tu -abas -ías -ías
Ell -aba -ía -ía
Nosatres -ábamos -íamos -íamos
Vosatres -abais -íais -íais
Ells -aban -ían -ían
Pretérito indefinit
(Pretérito perfecte simple)
Persona 1.ª Conjugació 2.ª Conjugació 3.ª Conjugació
Yo -é -í -í
Tu -aste -iste -iste
Ell -o -ió -ió
Nosatres -amos -imos -imos
Vosatres -asteis -isteis -isteis
Ells -aron -ieron -ieron
Futur imperfecte
Persona 1.ª Conjugació 2.ª Conjugació 3.ª Conjugació
Yo -vaig llaurar -eré -aniré
Tu -arás -erás -aniràs
Ell -ará -erá -anirà
Nosatres -llaurem -eremos -anirem
Vosatres -llaureu -eréis -anireu
Ells -arán -erán -aniran
Condicional simple
Persona 1.ª Conjugació 2.ª Conjugació 3.ª Conjugació
Yo -aría -ería -aniria
Tu -arías -erías -aniries
Ell -aría -ería -aniria
Nosatres -aríamos -eríamos -aniríem
Vosatres -aríais -eríais -aniríeu
Ells -arían -erían -anirien

Temps composts

Per al cas dels temps composts, s'utilisa la conjugació del verp haver, més el participi del verp (PP).

Pretérito perfecte (compost) Pretérito plusquamperfecte Pretérito anterior Futur perfecte Condicional compost
Yo he + PP Yo hi havia + PP Yo vaig haver + PP Yo hauré + PP Yo hi hauria + PP
Tu has + PP Tu havies + PP Tu vares haver + PP Tu hauràs + PP Tu hauries + PP
Ell ha + PP Ell hi havia + PP Ell va haver + PP Ell hi haurà + PP Ell hi hauria + PP
Nosatres hem + PP Nosatres havíem + PP Nosatres vàrem haver + PP Nosatres haurem + PP Nosatres hauríem + PP
Vosatres heu + PP Vosatres havíeu + PP Vosatres vàreu haver + PP Vosatres haureu + PP Vosatres hauríeu + PP
Ells han + PP Ells havien + PP Ells varen haver + PP Ells hauran + PP Ells haurien + PP
  • a on: PP = participi del verp

Referències

Bibliografia