Missions en la Amazonía d'Equador

"Cumandá, la Reina dels boscs" per Rafel Troya. Es llig en el peu: confluència del Pastaza en el Palora, dos rius amazónicos.

Les missions en la Amazonía d'Equador es varen portar a terme des de l'independència d'eixe país en tota la regió a l'orient de la coordillera dels Andes. Les varen crear órdens religioses com els jesuïtes, dominicos, josefinos, capuchinos, salesianos, carmelitas i franciscanos a través de la creació dels seus respectius vicariatos, alguna cosa que despuix tindria una influència important en la creació de les províncies de la Amazonía d'Equador durant el XX.

Antecedents

Artícul principal → Història de les missions catòliques en la Comandància General de Maynas.

Mapa de l'Audiència de Quito, publicat en 1740, segons el Pare Juan Magnin Misionero de la Companyia de Jesús.

Les missions en la Amazonía d'Equador varen escomençar a partir del naiximent de la República en 1830. Varen tindre varis antecedents com les expedicions a l'orient en busca del Dorat i el País de la Canella en el posterior descobriment del Riu Amazones. Despuix es fundarien les principals ciutats en els Andes d'Equador com Quito, Conca i Loja des d'a on varen escomençar a coordinar les eixides cap a la selva. L'objectiu d'elles era doble, per un costat es evangelizaba als indígenes, reduint el seu territori i conseguint nous fidels per a l'iglésia. Per un atre costat, la corona espanyola conseguia controlar els territoris i tindre sobirania efectiva. Alguna cosa que tindria encara més importància des de la firma del Tractat de Tordesillas. Posteriorment, estes missions tindrien el seu major desenroll quan li les varen entregar a l'orde de la Companyia de Jesús, que havia aplegat a l'Audiència el 19 de juliol de 1586. Es portarien a terme en els següents llocs:

• Missió alta del Marañón
• Missions del Pastaza
• Missió baixa del Marañón
• Missió del Napo i Aguarico

En total varen durar prop de 130 anys des de que varen partir els primers misionero acompanyats d'indígenes catecúmenos des de Quito dirigits al Marañón fins que es va portar a terme l'expulsió dels jesuïtes en 1767 a partir del gresca d'Esquilache. Despuix d'açò, les missions entrarien en un procés de transició en el que Clercs i Diocesans de Quito s'encarregarien temporalment de les missions substituint als jesuïtes, fins que escomençarien les guerres de l'independència i es crearia el Bisbat de Maynas en la Real Cèdula de 1802. La disputa sobre este territori continuaria en la creació de la Gran Colòmbia que estava conformada pel Departament del Sur i que a la seua dissolució correspondria a Equador, dividit a la seua volta en tres departaments: Quito, Guayaquil i Conca. Este últim en "pretensions territorials" sobre Quijos, Jaén i Maynas. A partir d'ahí escomençaria l'història del Conflicte limítrof entre el Perú i l'Equador.

Les missions en la Regió Amazónica de l'Equador

La primera década de la República

A partir de l'any 1832 es presentaria en el més de novembre una solicitut al Papa per a nomenar a Joaquín d'Arteta com a Bisbe residencial. D'esta manera escomençaria el seu govern que duraria fins a 1849. Durant la presidència de Rocafuerte, es va retirar de la Missió de Canelos als pares predicadores per lo que es va escomençar a buscar substituts. D'esta manera es va conseguir que Mariano Flores escomence sus labores en Canelos en 1837. També destacarien els presbíteros Checa i Flors per lo que posteriorment serien nomenats Cures de Banys d'Aigua Santa i Patate, respectivament. Va haver no obstant una sublevació en Canelos que no va poder ser continguda per la falta de fondos. Continuant en l'época floreana es va buscar l'impuls de les missions intentant l'aprovació del proyecte per a crear en Quito, Guayaquil i Loja coleges de jesuïtes per a les missions i ensenyança. No obstant açò no es va conseguir portar a terme perque va sobrevindre la Revolució marcista que terminaria en el floreanisme. No va haver majors canvis des de llavors, i més be les missions entrarien en decadència a partir de l'expulsió dels jesuïtes en el govern d'Urbina.

La missió jesuïta en el Napo

Retrate d'Antonio Flores Jijón en 1888.

Varen deure esperar les missions jesuïtes l'arribada de Gabriel García Moreno per a escomençar a desarrolarse. Es firmaria el decret el 27 de febrer de 1869 en el que es "Entregaria tota la Missió Oriental a la Companyia de Jesús, per mig de Contracte que comprendrà estos punts":

1. Dita Missió extenderase per les comarques de Napo, Macas, Gualaquiza i Zamora.
2. El Número d'Operaris Evangèlics dependrà de l'arbitrio dels Superiors Jesuïtes.
3. Les rendes per al sustente de la Missió seran entregades pel Ilmo. Sr. Metropolità.
4. El número de Residències Misionals anirà creixent, conforme vagen incrementant-se aixina les rendes com el número de misionero.
5. En el seu règim, la Companyia de Jesús gojarà de plena llibertat; posada en llevat aquella dependència que els cànons puntualisen entre el Metropolità i els sufragáneos.

Els pobles que els jesuïtes atendrien serien: Archidona, Tena, Port Napo, Ahuano, Santa Rosa, Suno, La Coca, Sant Joan, La Concepció, Loreto, Payamino, Àvila, Sant Josep de Sumaco, Curaray, Canelos i Sarayacu. Estos pobles no obstant eren chicotetes reduccions de molt poques persones en indígenes que preferien viure aïllats en la selva i es reunien solament en motius religiosos o de comerç. Per un atre costat, en estos pobles no entren en la llista aquells que es trobaven en Mainas, en Iquitos i Mazán posat que a partir de 1869 la seua ocupació resultava difícil, alguna cosa que es llamentava degut a que l'expulsió dels jesuïtes de 1852 va tindre com a efecte negatiu. baix l'época Garciana, les missions dels jesuïtes varen tindre garanties de llabor per als misionero i també una renda pecuniaria estable per a sostindre les activitats. Per esta raó el Visitador General de la Companyia aumentaria el personal i va acceptar inclús que des de Roma nomenen un Vicari Apostólico que seria Andrés Just Pérez en 1871. Per a eixa época estaven atres sis jesuïtes més treballant en la missió Andrés Just Pérez, Nicolás Soberón, Miguel Palaus en Macas i Gualaquiza també. Els productes que s'estaven cultivant eren taronges, pinyes, achiote, yuca, banana, camote, i dacsa. També es consumia porc i montés. A partir de l'Época progressista no va haver majors contratemps per a la Missió de Napo que continuaria encaminada. El president Flores Jijón qui era propenc del Papa León XIII va conseguir solicitar la Divisió Eclesiàstica de l'Oriente Equatorià en quatre jurisdiccions o vicariatos misionals, a saber:

1. Que tot el territori Oriental de l'Equador siga distribuït entre els Quatre Vicariatos Apostólicos: Napo, Canelos i Macas, Méndez i Gualaquiza, i Zamora.
2. Que els dos primers continuen regits pels jesuïtes i dominicans com lo estan ya. El tercer serà per a la societat Salesiana de Don Bosco. Zamora per últim als franciscanos que estaven establits en Loja.

D'esta forma les missions varen ser ateses i sustentades distribuint als jesuïtes en el nort, dominicos en el centre, salesianos en el austro i franciscanos en l'extrem sur. Tot canviaria no obstant en el adveniment de la Revolució Lliberal que fixaria com a ministre de lo Interior a Francisco Javier Montalvo qui enviaria el següent comunicat al Governador de la Província del Napo:

Com el Govern no reconeix als Jesuïtes cap dret de propietat pública o privada en l'Orient, puix estos individus no han dut un centau al país, sino al contrari, han tret d'ell quanta utilitat han pogut, no pot reconéixer tampoc a cap Apoderat d'ells. Espere que Ud., l'energia de la qual i discreció són tan conegudes, procedirà a complir esta Orde en la major puntualitat.

Els jesuïtes deurien llavors eixir a Pastura pel Aguarico baixant pel riu Sant Miguel, seguir a Mocoa fins a aplegar a Colòmbia. En esta decisió els pobles es quedarien sense sacerdots, les cases serien saquejades en la revolució, alguns altars varen ser derribats, els cults religiosos suspesos, les escoles es varen tancar.

Archidona

Les missions es poden resumir segons el següent quadro estadístic de 1892 per ciutat i número de famílies que tenia cada reducció.

• Archidona en 458 famílies

• Tena en 200 famílies
• Napo en 237 famílies
• Sant Javier en 60 famílies
• Ahuano en 37 famílies
• Curaray en 25 famílies
• Santa Rosa en 30 famílies
• Suno en 24 famílies
• Coca en 9 famílies
• Payamino en 34 famílies
• Loreto en 400 famílies
• Cotapino en 22 famílies
• Concepció en 200 famílies
• Àvila en 150 famílies
• Sant Josep en 125 famílies

La missió josefina en les seues dos époques

Aixina les coses l'Arquebisbe de Quito Pedro Rafael González Calisto buscaria remediar la situació i tornar a atendre a les poblacions. La busca per nous religiosos que es puguen encarregar de la zona va ser àrdua i no es conseguiria resultats fins al fi dels governs lliberares. Seria en març de 1921 quan la Moradura Van Rossum va dirigir una carta als Pares Josefinos de Murialdo que dia:

Tinc l'honor i l'agrade d'oferir als Pares Josefinos el Vicariato Apostólico del Napo, Equador, A on mils d'indis yacer en complet abandó.

Serien puix els misionero italians josefinos, que s'encarregarien d'esta zona novament, dins dels que destacarien els pares Emilio Cecco i Jorge Rossi. Sent el primer l'Administrador Apostólico del Vicariato del Napo. La seua arribada va ser esperada i l'acolliment positiu. Varen aplegar per Ambato, varen passar per Banys, Puyo fins a aplegar a Port Napo el 30 d'agost de 1922. La gent en Archidona va ser a rebre'ls en la promesa de que es construiria una iglésia si es quedaven. Anotaria Emilio Cecco:

Port Napo té tres grans facendes i sis tambos d'indis. A lo llarc del riu Napo viuen atres 500 indis. En Tena, diuen, hi ha uns 800 i en Archidonam uns 1000. Són estos els tres pobles més importants, pero en Loreto i a lo llarc del riu Napo hi ha numeroses tribus, no pacífiques i remontades.

Vista aérea de Shell-Mera

Varen treballar en desenrollar nous cultius, varen crear la Casa Central de Tena a on es va formar la Comunitat Josefina. El Vicariato Apostólico era extens pero va ser disminuït quan es va crear la Preferctura Apostólica de Sant Miguel de Sucumbiu-vos en 1924 per a posteriorment també crear la d'Aguarico en 1953. No existien vies que comunicaren, llevat els rius i senderes obertes en machet. Els Pares Gianotii, José Longo i Jorge Rossi, varen realisar l'exploració del riu Napo mentres mapeaban la regió i catequizaban. Varen conéixer ahí als Cofanes, varen visitar als Enos, varen seguir al riu Sant Miguel per a entrar al Putumayo i varen aplegar a Mocoa, camí que es dirigix a Pastura.

La segona época dels Josefinos també va ser molt fructífera. Varen crear la Residència Misional front a la Guarnició Militar peruana del Yasuní, en ple conflicte limítrof, per a substituir la població de Rocafuerte en el Aguarico que havia segut invadida per les forces militars peruanes. Varen crear la Missió de Rocafuerte que posteriorment varen entregar als capuchinos en 1954. En setembre de 1956 varen donar llum elèctrica al poble, en una turbina hidràulica, duent aigua del riu Tálag i varen obrir una séquia. Varen crear una pista per a aterrisar una avioneta de T. A. O. en 1952. Es varen establir centres misionals en la vall de Quijos en 1951, la parròquia de Loreto en 1974. En la població d'Arajuno que se situa al costat del riu homònim va ser des de 1941 un centre d'exploració petrolera de la Companyia Shell que es retiraria huit anys més vesprada en 1949. La Missió Josefina va comprar en 1956 una série de terrenys per a construir porters per als animals i ademés donó alguns lots per a nous colon en lo que es formaria la parròquia de Santa Clara que aplegaria a tindre 1500 habitants.

La missió dominicana de Canelo

Erro al crear miniatura:

Mapa Geogràfic-Històric de la República de l'Equador per Fra Enrique Vaques Galindo de l'orde de predicadores, 1906. En ell va colaborar Juan León Mera Martínez, fill del poeta en el mateix nom. Seria usat com a mapa oficial durant la presidència d'Eloy Alfaro.

En octubre de 1886 es va entregar la Prefectura Apostólica de Canelos i Macas per a l'administració dels dominicos de Quito. Contava inicialment la provin cia en un total de cent religiosos, per lo que va ser necessari la solicitut de més mans, que seria respost en l'enviament de misionero italians que entrarien a l'orient de Banys. També va destacar Enrique Vaques Galindo que va passar cinc anys en la selva recorrent els rius amazónicos i va traçar el seu curs. Va aplegar al Pose de Manseriche en el riu Marañón i despuix va alvançar a Iquitos solament per a continuar per l'Amazones seguint el camí d'Orellana. En això va fer el seu mapa de la regió amazónica editada en París en 1906. Ademés va escriure una novela titulada "Nan Kajukima". També és notori el llabor de Pedro Guerrero i Moixes qui en el govern d'Antonio Flores Jijón va ser nomenat Cap Polític del cantó Canelos lo que li va permetre amparar una acció militar en ple conflicte limítrof. Ademés des de Bèlgica Van Schoothe es va integrar a la Missió de Canelos demostrant els seus coneiximents d'Ingenier i va conseguir dirigir la construcció de la casa conventual en l'iglésia adjunta. Per un atre costat Agustín María León qui va aplegar a Canelos en 1897 recent havent segut ordenat va prendre el camí de Banys per a aplegar a l'orient i ser misionero entre els Quichuas, els Shuar, Záparos, Shimigaes i Muratos. Va ser nomenat Prefecto Apostólico en març de 1926 per dèu anys mentres va escriure varis llibres importants al voltant dels seus estudis llingüístics. Falliria el 17 de juliol de 1953 mentres vivia retirat en Ambato. Per molts anys seria Canelos un dels poblats millor atesos sobre la Casa Misional, l'iglésia, l'escola i l'Oficina del Cap Polític. Ací es rebien als misionero que es destinaven a atres reduccions.

Els llímits de la Missió Dominicana de Canelos serien definits el 17 d'abril de 1890 per mig d'un Decret firmat en Quito. D'ací eixirien els misionero que varen formar noves reduccions en els màrgens del ric Tigre, Curaray i Arapicos a on construirien una capella i obririen una escola en 20 alumnes shuar. Era costum que els misionero ixquen cada cinc mesos pels rius per a reunir-se en la gent per un més en les capelles de cada camp, realisant llabors d'evangelisació i administrant els sacraments, és dir, batejant, casant, confessant i confirmant principalment. Fundarien un poble en el Puyo cridat Nostra Senyora de Pompeya per part d'Alvaro Valladares el 12 de maig de l'any 1899. Posteriorment el Puyo es convertiria en ciutat i despuix en capital de la Província de Pastaza per lo que la Prefectura Apostólica passaria la Sèu Central de la Missió allà. Ademés en 1904 es va acordar junt a l'Estat crear una nova reducció en les rodalies de Banys d'Aigua Santa, camí a Canelos que inicialment tindria el nom de Barrancas. Canviaria de lloc al marge del Pastaza i també de nom al que ara té, Mera, en honor al lliterat orientaliste del sigle XIX.

L'economia de la missió tenia ingressos de l'Erari Nacional que era de 10 mil sucres en 1887. A això s'afegia 1600 francs que s'enviaven providencialmente des d'Holanda. Ademés també en la jurisdicció de la Parròquia de Banys, els dominicos tenien una entrada i descans per als misionero, aixina com ajuda econòmica. Per esta raó en 1887 es va prendre possessió sobre el Santuari de La nostra Senyora del Rosari de l'Aigua Santa de Banys. Ho construiria Tomás Halflants la construcció de la que ara és basílica en honor a la Verge del Rosari, Patrona de les Missions de l'Oriente Equatorià, segons el congrés general de Quito de 1959. A partir del sigle XX la missió Dominicana passaria a atres poblacions com el Riu Tigre i Conambo que cerearían en 1937. També es va crear la Missió d'Arapicos en la ribera del Pastaza prop del riu Palora. Per a 1947 la població de Shell i Mera alcançava els 2 mil habitants en un comerç intens, escoles, servicis socials i deports. Per a 1959 la Missió Dominicana atenia a 18 pobles que estaven en el riu Pastaza i Bobonaza en prop de 11530 habitants. Eren assistits per 10 sacerdots, 10 germans i dos comunitats completes. En Puyo que per a eixe llavors tenia 4500 habitants els dominicos varen fer abundants obres: la nova Catedral, els coleges per a hòmens i dònes, el Saló Parroquial, el Policlínico José Fring, cinc estacions de radiofonía, equips de cine, i camionetes de desplaçament. Per nomenar alguns poblats que també es antendía: Montalvo, Arapicos, Sangay, Palora, Veracruz, Tarqui.

• Erro al crear miniatura:
  Catedral de La nostra Senyora Puríssima de Macas
• Erro al crear miniatura:
  Catedral de La nostra Senyora del Rosari de Puyo
• Erro al crear miniatura:
  Santuari i Basílica Catòlica Nostra Senyora del Rosari d'Aigua Santa de Banys

La missió salesiana en Méndez, Macas i Gualaquiza

Iglésia "María Auxiliadora" de Gualaquiza

El president Antonio Flores va demanar al Papa que la Societat Salesiana de Don Bosco, de feliç memòria, se li entregue el tercer dels Vicariatos que es cridaria de Méndez i Gualaquiza". Seria el 6 de decembre de 1887 que partirien huit salesianos per a obrir escoles d'Arts i Oficis en la finalitat de dur la llum de la fe a mils de pobres indis. Es crearia el decret d'erecció del Vicariato de Méndez i Gualaquiza el 8 de febrer de 1893. Per la data es pot vore que el seu inici no va estar lliure de contratemps puix dos anys despuix esclataria la Revolució Lliberal. Encara que ya des de la presidència de Luis Corder no es podia complir cabalmente en la pensió anual de 6 mil sucres que s'havia acordat inicialment. El seu treball es va centrar al voltant dels Shuar per a lo que el pare Tallacchini escriuria un catecisme en el seu idioma. En els seus inicis el Vicariato Apostólico de Méndez i Gualaquiza tenia una extensió de 15 el meu quilómetros quadrats i la seua població era de 10 mil habitants. Seria en Gualquiza a on escomençaria l'Estació Misionero dels Salesianos en 1894, que escomençaria per Antonio José Prieto, despuix de la seua separació de la Missió de Mainas. El seu objectiu va ser reconstruir l'antic poble que havia existit en Logronyo per ser un lloc ric en or i va anar ademés colónia durant el sigle XVI pero que va desaparéixer en una rebelió dels shuar en 1599. Es presentaria un memorial al Govern d'Equador a on es va expondre la cantitat de proyectes de la Missió:

Poble de Méndez	Shuar	Colon
Batisme	1895	40
Confirmació	1925	280
Matrimonis	36	18
En l'escola	100	4

Els treballs varen continuar i per a 1918 es va instalar una fàbrica de raspadura en un trapiche de cilindres. Despuix escomençarien en el cultiu d'arròs. Es va obrir ademés un Internat Indígena i es feyen excursions dels misionero per les jivarías del Districte. En Santiago de Méndez entrarien en 1918 80 persones per a treballar en l'agricultura, deixant fetes les plantacions de bananes, yuca, canya de sucre entre uns atres. No obstant, a pesar de la producció, la falta de camins feya que siga difícil la seua comercialisació. Aixina va ser que el pare Albino del Curto va impulsar l'obertura del camí El Pa-Méndez de 80 quilómetros. Per a 1924 s'havia construït la mitat, i a partir d'ahí seguiria el progrés. A partir d'ahí les missions Salesianas tindrien el seu apogeu. Es construiria una iglésia per a la Verge de Guadalupe. En Llima s'assignaria un misionero fix en 1936 i escomençaria el seu aument poblacional fins a convertir-se en general Plaça G. La Missió de Sucúa va escomençar en 1931 en un misionero fix. Serien complementades per les Filles de María Auxiliadora en 1944 en cinc religiosos. Es va crear Yaupi que aumentaria en habitants fins a convertir-se en Nova Guayaquil. Sevilla de Don Bosco va escomençar a formar-se des de 11944 unificant a moltes famílies shuar prop de Macas. Es varen crear 82 escoles en el Vicariato. Es varen finançar a través de l'ajuda del Vaticà, la Congregació per a la Evangelisació dels Pobles i les aportacions de l'Estat Equatorià. Ademés la Cúria Generalicia de l'Institut de Sant Francisco de Sals respalava econòmicament, aixina com les donacions dels Comités Orientalistes de Quito i Guayaquil. També es va rebre aportes de la Societat Orientalista del Azuay i cooperadores salesianos.

El pare Manuel Cadena va estudiar una década l'idioma dels shuar. El pare Tallacchini, Mattana, Spinelli, Torka, Corbellini, Duroni i també el pare Juliol Martínez varen reunir molts vocables i varen arreplegar tot per a lo que despuix serviria per a crear una gramàtica i vocabulari shuar. En això Luis Bolla qui va viure per dèu anys entre els Achuar va traduir els Evangelis al seu idioma en 1978. Este poble es troba en la part oriental del Vicariato de Méndez i són en total 800 habitants, mentres que en Perú poden alcançar els 4 mil. Varen ajudar ademés a crear la Federació Shuar en el Vicariato en 1964. Escomençaria en les poblacions de Sevilla, Méndez i Llima i despuix es generalisaria en tot Morona Santiago. Despuix del nomenament del directori es va elegir com a assessor al Misionero Salesiano Juan Sutka.

La missió franciscana en Zamora

Parc central i l'iglésia parroquial d'El Pangui en Zamora Chinchipe. En Manchinatza Baix, prop d'eixa ciutat, viu una població indígenes Shuar.

Escomençarien en l'any 1888 igualment en Antonio Flores Jijón va demanar al Papa León XIII que s'assigne una atra part del territori a l'orde franciscana. Aplegarien el 19 de giner de 1892 a Zamora. Es varen enfocar inicialment en la catequisació aixina com en la creació de camins. Varen construir la Casa-Missió de Zamora i també una Estació Misionero en Cansama a la vora del riu Yacuambi. Per a l'any 1937 s'havien format tres pobles juntant a habitants que es trobaven dispersos en la selva i reduint els seus territori: Zamora, Cumbaratza i Sant Josep de Yacuambi. Varen escomençar també la construcció d'un pont colgante en 1936. Per a aumentar la producció d'aliments se'ls va donar ajuda per a treballar les seues hortes, potreros, sembríos de canya i trapiche per a fer panela. Es varen fundar els pobles de Sant Josep de Yacuambi. També va haver accidents, ya que alguns misionero varen fallir ofegats mentres que un atre va desaparéixer en un viage d'exploració. Es varen crear internats en Zamora, Yacuambí, Cumbaratza i Guadalupe per a educar als fills de les famílies que vivien disperses. Es varen crear ademés escoles primàries, professionals, tallers de cort. Es varen instalar plantes de llum elèctrica. Es va impulsar l'educació pagant els estudis d'Humanitats a sèt seminaristes. Els resultats es varen presentar en 1979 en l'Informe sobre la Missió Franciscana.

• Zamora en 4636 habitants
• Cumbaratza en 4234 habitants
• Guadalupe en 2756 habitants
• Zumba en 4336 habitants
• Valladolit en 1669 habitants
• Gayzimi en 1219 habitants

El pare Tomás comte va escriure el llibre Els Yaguarzongos. Història dels Shuar de Zamora que seria publicat en Quito en 1981, a on descriu a la seua cultura, idioma, costums i els inicis de la missió entre els anys 1889 fins a 1930.

La missió carmelita en Sucumbiu-vos

Limoncocha i el Riu Napo. Esta parròquia està habitada un 60% per quichuas amazónicos i un 30% per indígenes shuar.

Esta missió naix després de la definició limítrofa en el Tractat Muñoz Vernaza Suárez entre Equador i Colòmbia. Es va crear llavors la Prefectura Apostólica de Sant Miguel de Sucumbiu-vos el 16 d'abril de 1924 i els Carmelitas de Santa Teresa entrarien en Equador el 17 d'octubre de 1928. Viajarien inicialment a Rocafuerte en la bocana del Aguarico. Impulsarien la comunicació a través de la construcció d'una carretera. Per lo que varen invitar al treball comunitari en la construcció d'ella en 1930. Els poblats que es varen crear corresponen a la Bonica, el Playón de Sant Francisco, Santa Bàrbara, Port Lliure, Port el Carmen de Putumayo i Palma Roja. Varen impulsar ademés l'educació creant escoles fisc-misionals i fiscals. Les comunitats indígenes en les que varen treballar inclouen els Tetetes que vivien prop del riu Sant Miguel, els Inganos, els Sionas, els Cushmas i els Cofanes. Es va publicar en la revista "Carmelo Equatorià" l'informació sobre la Missió de Sucumbiu-vos. Estes missions serien molt afectades pel descobriment de petròleu. En 1967 s'instalarien la companyia petrolera Texaco-Gulf en descobrir el primer pou petroler. Es va buscar la cooperació entre els misionero i seglares per a promoure l'educació. Va aumentar el número d'escoles en 1972, aixina com les casa-vivendes de les Carmelitas Misionero que s'encarregarien de l'ensenyança i atenció mèdica primària. Tot açò va conseguir que finalment es creu per Decret Pontifique el 2 de juliol de 1984 el Vicariato Apostólico.

La missió capuchina en el Aguarico

Esta orde religiosa aplegaria a fer-se càrrec en 1949 de la regió del Aguarico. Serien expulsats de China per lo que buscarien nous països a on assentar-se i un grup d'ells aplegarien a Equador. Quan hi havia un número suficient de misionero en Espanya se'ls va entregar la Missió del Aguarico.

A partir del més de juny de 1952, Mons. Spiller escomença les gestions tendientes a obtindre que una atra Congregació Religiosa es faça càrrec del Baix Napo i del Aguarico. Despuix de vàries tentatives en diverses Ordenes i Congregació Religioses, finalment els pares capuchinos espanyols de la Província de Navarra s'oferixen generosa i valientemente.

Erro al crear miniatura:

Riu Aguarico

D'esta manera se'ls oferiria tota la zona que escomença en el Port Francisco d'Orellana al Yasuní i Aguarico, en una superfície de 29 mil quilómetros quadrats. Els seus resultats també varen ser efectius lloc que en 15 anys de Missió en la vall del Riu Coca es va conseguir colonisar parcialment la regió i es varen formar comunes indígenes per lo que en 1969 es va crear el cantó Coca. La població del Cantó en 1957 era de 10 mil habitants mentres que en 1979 aplegaria als 20 mil en total. Varen usar una estació radial que comprenia a vàries poblacions i es desplaçaven des del Coca semanalment a les zones aïllades. Varen crear cases de vivenda, iglésies, locals per a les escoles, tallers de tall i confecció i sales de primers auxilis. Les missions escomençarien en 1954 a on varen treballar en tres grups humans distinguits entre blanc-mestizos que conformaven els hacendados, burócratas i defensors de les fronteres, el segon els indígenes com els Yumbos i Cushmas i en tercer lloc les tribus més aïllades com els Tetetes i els Shuar. Es va crear també el Centre d'Investigació Cultural de la Amazonía Equatoriana en 1965 en l'objectiu de fomentar l'investigació, publicació formació de líders i acció. També varen crear el Museu d'Etnologia i Arqueologia de Napo. Varen ser famosos ademés els intents d'acostament en els Shuar dels anys 1957, 1064, 1965, 1966 i 1977. Es va conseguir conviure en un grup dels del riu Yasuní que havien consentit de manera pacífica ya que l'estratègia de declarara fill d'un shuar vell i vestir-se com ells va funcionar. Açò no obstant també va tindre contratemps posat que els Auca es terminarien rebelant en vàries ocasions causant la mort de misionero capuchinos.

Vore també

• Història d'Equador
• Història de l'ascetisme en Equador
• Història de la ciència en Equador
• Història de la medicina en Equador
• Història econòmica de l'Equador
• Missions catòliques en la Comandància General de Maynas