Mines del Solà

Archiu:Minas de la Solana1.jpg

Mines del Solà

En el terme municipal d'Almócita, es troba el Cerro del Capità, en una altitut de 1028 msnm, des del seu punt més alt es divisa tota la seua jurisdicció. El Cerro del Capità és el centre de separació del riu Andarax i el Barranc del Bosc, la seua extensió és de 2 quilómetros i termina en El Solà, llímit en Fondón.

El Cerro del Capità tanca en les seues entranyes una gran riquea en plom i atres minerals, que encara hui no han segut extrets: com platí i cuarzo, estant estos en menor cantitat. Açò va quedar demostrat quan en 1968 una empresa es va dur i va analisar els residus dels lavaderos del Solà trobant en els mateixos diferents classes de partícules.

Història

Segons es pot verificar i al fil del text que nos ocupa, les mines han segut en tres ocasions explotades.

L'història comença en el XVIII, moment en que l'explotació es va convertir en una font d'ingressos molt notable per al poble. Varen ser molts anys d'excavacions, en els mijos de l'época el treball va ser llent i difícil, posar en marcha i treballar en dites mines, va supondre molt esforç a pur de pico i pala. Quan alguna pedrera es resistia a donar fruts, es ficaven barrenos, perforant la roca en una busca i un marro, despuix s'introduïa pólvora i una mecha, que era, per aixina dir-ho, la màxima bestreta del que es disponia.

Es perforava el pou fins a trobar el filó i aixina començava la mina. Per a baixar als pous es colocava un trípode en la boca i en una polea, una soga i una espuerta baixaven els miners, que ademés, també s'utilisava per a pujar l'enruna per a separar despuix el plom. Es transportava sense llavar, en “recuas” de rucs i muls, empaquetat en sacs fins al port més propenc, normalment Adra o Almeria. Per a aprofitar el viage, hi havia hòmens cridats arrieros que duyen cinc i sis animals, que tardaven dies en retornar, puix els camins es trobaven en molt males condicions.

Cada pou tenia un nom, segons la seua riquea, nivell de dificultat, esforç o perill que entranyara la seua explotació. Un d'ells va ser nomenat com "La Perla", segons conten, junt en un atre pou denominat “L'Abundància”, varen anar els més productius, eren pedreres netes i interminables. “La Dificultat”, “Les Cabres” i “Sant Miguel” eren unes atres pous importants. També es coneixen “L'Impuls” i el “No aguaites”, cridat aixina per perillós.

Els miners treballaven de sol a sol, guanyant 4 realés al dia; obtenint el barrenero i els encarregats 6 reals, sent el còmput mensual d'entre 30 i 45 pesseta al més. Varen ser molts anys de treball en eixes condicions, la vida transcorria massa espai , la majoria no sabien llegir ni escriure, solament treballar. Els mijos i la visió empresarial de l'época, varen delimitar el periodo d'explotació d'esta primera etapa, les traces distintives de la qual serien la laboriosidad i les tècniques de treball rudimentàries. Va ser la que més ocupació va generar, pero també en pijors condicions laborals.

En 1950 varen recomençar els treballs del Cerro del Capità, en el parage anomenat el Solà. Per a estes dates ya existien camions, tractors i algunes bestreta més, com l'energia elèctrica. Esta segona etapa d'explotació va implicar grans necessitats d'infraestructures, puix varen escomençar per fer carreteres, la més important, des de la carretera general en el Parage del Viso, que és a on termina el Cerro del Capità, rodejant-ho fins a aplegar al Solà, per mig d'un traçat de 1 km de llongitut, varen evitar creuar el barranc que representava una major dificultat.

Les instalacions es varen dilatar prou en el temps, puix no era fàcil dur l'aigua, la llum i atres requeriments exigits per l'Ajuntament, com per eixemple un lloc per a almagasenar els residus, que suponien un perill per a les persones, flora i fauna. Per a complir en este requisit, es va construir un depòsit de grans dimensions de formigó. En l'aigua també va haver problemes, puix es pretenia pujar-la des del banzao del riu Andarax, ya que el Solà es troba a penes a 500 metros, pero no varen aplegar a entendre's els encarregats de la mina i l'alcalde en funcions del moment; passant posteriorment a negociar en Fondón, i es va concretar un acort per a trascolar l'aigua des del pou “La Granaina”, que es troba en el pont el Baf. Es va construir una instalació camp a través, utilisant per a això unes canalisacions i una bomba que feya aplegar l'aigua fins a la bassa. Esta era redona i estava alçada sobre la superfície, en 3 metros d'altitut, sent la seua importància basada en la seua funció per a abastir els lavaderos.

Es varen edificar vivendes per a caps i alguns empleats; entre els beneficiar-vos s'incloïen ingeniers, capataços i facultatius. Els obrers solien desplaçar-se caminant des de la seua residència cap al lloc de treball, podent alguns utilisar una bicicleta, un be de lux pel moment. En terminar les instalacions es va crear un poble chicotet en la part alta d'una montanya en vistes al riu, als plans i les serres que des d'allí es divisen.

Va ser aproximadament en 1955 quan es va posar en marcha el funcionament de l'extracció del plom. El procés començava carregant les enrunes amontonades en els vaciaderos i, per mig de pala, els camions eren carregats un darrere l'atre. La pala de major tamany va ser denominada com “El Tigre”, que era accionada per animals o inclús pels mateixos obrers. Els camions descarregaven en una gronsa i en l'esforç dels peons l'enruna era traslladada a una cinta transportadora, que buidava en un lavadero a on començava el llavat. D'eixe lloc passava a un atre procés de llavat per a conseguir una major purea. Posteriorment, per mig de l'us d'àcits es conseguia un aument de temperatura que feya hervir el metal, sent aixina separat de la ganga. Esta era transportada al pou abans mencionat, i el plom era dut a un secadero per a preparar-ho de cara a la seua pròxima fundició en la zona de Cartagena. En la zona es recorda com una época d'abundància, els peons guanyaven al voltant de 25 pessetas diàries i hi havia molt personal, degut a que les llabors necessàries es duyen casi sempre a mà.

Es varen produir accidents, tant humans com a ambientals. Un dels treballadors va caure a una cinta transportadora sense ser vist pels seus companyers, resultant mort. En una atra ocasió, el depòsit dels residus es va trencar, abocant tots els residus altament contaminants al riu Andarax, veent-se afectada la fauna de dit hàbitat. Esta “segona etapa o cicle d'explotació” va poder donar-se per conclosa en el moment en que es varen donar per finalisats els treballs allà per l'any 1962.

En 1968 una atra empresa va tornar a transportar tots els residus que havien quedat en els lavaderos a atres mines que en eixe moment funcionaven a màxim rendiment, les anteriors instalacions ubicades en les mines del Solà havien quedat com una simple ruïna històrica de lo que un temps va ser una gran explotació minera. Tenint en conte les escassea dels anys posteriors a la plena activitat de les mines, no va ser estrany vore com a poc a poc estes estructures residuals varen ser desapareixent per a cobrir certes necessitats de material per part de molts veïns, és dir, les portes, la fusta, voltons d'acer i atres elements molt valiosos en el context de l'época, varen ser reciclades i reutilisades pels veïns d'Almócita i els pobles confrontants.

Els excedents de material que en una época anterior varen ser considerats com a simples rebujos que carien de valor, en este nou periodo i en les bestreta associades a l'época varen poder ser espremuts novament. Hi havia més bestreta per a analisar els minerals i va ser quan es va detectar que en aquells residus de plom hi havia partícules de platí.

Estes enrunes es transportaven a les mines de Martos i uns atres a les de Laujar, poble de destí en el que molts treballadors acabarien per establir la seua residència, en vista de la distància i la falta de mijos per a aplegar al seu lloc de treball. En esta tercera etapa es va poder donar per conclosa l'explotació en totes les seues dimensions.

Una anècdota d'este curiós enclavament geogràfic, va anar el fet de que quan varen voler escomençar l'explotació de les mines, varen tindre les seues més i les seues menys pels linderos, mentres l'Ajuntament de Fondón reclamava la pertinença i propietat d'alguns dels pous, el de Almócita feya lo propi, inclinant-se posteriorment la balança i per tant la sobirania sobre dit territori del costat almociteño.

En l'actualitat es poden contemplar els restants en ruïnes de les instalacions.