Anar al contingut

Melanophryniscus diabolicus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El sapito de les serres[1] o sapito de panza roja[2] (Melanophryniscus diabolicus) és una espècie d'amfibi anur del gènero Melanophryniscus, ubicat en la família dels bufónidos. Habita de manera exclusiva en pasturages serrans i médanos costers del suroest de la província de Buenos Aires, Argentina.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Este tàxon va ser reconegut formalment com una entitat independent, en nivell d'espècie plena, en l'any 2021 pels zoólogos Tomás Martínez Aguirre, Judit Elisabet Dopazo, Agustina Cortelezzi, María Llum Arellano, Clara Trofino Falasco, María Verónica Simoy i Igor Berkunsky.[3]

Localitat tipo

La localitat tipo referida és: “cerro Finestra, en les coordenades: 38°04′18.5″S 62°00′43.5″O / -38.071806, -62.012083</noinclude>, parc provincial Ernesto Tornquist, partit de Tornquist, província de Buenos Aires, Argentina”.[3]

Holotip

L'eixemplar holotip designat és el catalogat com: MLP 5853. Es troba depositat en la colecció de Herpetología del museu de ciències naturals de l'Argent (MLP) Faculteu de Ciències Naturals i Museu (Universitat Nacional de l'Argent), ubicat en la ciutat homònima, capital de la província argentina de Buenos Aires.[3]

Etimologia

[editar | editar còdic]

Etimológicamente, el terme genèric Melanophryniscus es construïx en paraules en el idioma grec, en a on: Melano significa ‘negre’ i Phryniscus ve del terme Φρύνιχος (Phrúnikhos), utilisat per a identificar un gènero de sapos, nom que ha passat a la sinonímia de Rhinella.[4][5]

L'epítet específic diabolicus és un adjectiu en llatí que fa referència al nom sugerit per l'eminent naturaliste Charles Darwin quan ho va trobar en les cordoneres de dunes de la costa de la baïa Blanca en agost de 1833.

“El Beagle aplega el 24 d'agost a Baïa Blanca i, a la veta d'una semana d'estància, llarga vés-les per a l'Argent. El capità Fitz-Roy, consentix en deixar-me arrere per a permetre'm aplegar a Buenos Aires per la via terrestre. Vaig a resumir algunes observacions fetes en esta regió durant eixa visita […] Entre els reptils batracios, vaig trobar solament un menut sapo (Phryniscus nigricans) que, a causa del seu color presentava un aspecte singular. Si suponguérem que primer ha segut sumergit en la tinta més negra i que despuix de sec se li ha permés arrastrar-se per una taula recent pintada en el més viu color bermellón, de manera que les plantes dels seus peus i parts de la pancha prengueren este color, aplegaríem a formar una bona idea del seu aspecte. D'haver segut una espècie innominada, no cap dubte de que deuria haver-se cridat Diabolicus, ya que és un sapo digne per a predicar en l'oït d'Eva. En lloc de tindre costums nocturnes i de viure en forats obscurs i humits, com els demés sapos, s'arrastra durant la calor del dia sobre médanos d'arena i àrides planures, a on no hi ha ni una gota d'aigua. Necessàriament deu dependre de la humitat del rocío que provablement absorbix per la pell, ya que se sap que estos reptils posseïxen una gran facultat d'absorció cutànea.”[6]

Història taxonómica

[editar | editar còdic]

Les poblacions bonaerenses de Melanophryniscus en general varen ser assignades a varis tàxons. Majorment li les va relacionar a Melanophryniscus stelzneri, les poblacions del qual més pròximes són les que habiten en les serres de Còrdova i San Luis, representades per la subespecie típica: M. s. stelzneri, endèmica dels faldeos d'altituts menors als 1600 m s. n. m. en les serres de Còrdova i San Luis.[7][8] En els mateixos sistemes orogràfics de les serres Pampeanas puntano-cordoveses, pero en pasturages d'altura i hàbitat rupícoles pròxims a charcas en replanells i serres sempre per sobre els 1700 m s. n. m., habita una atra espècie del mateix gènero: Melanophryniscus estebani.

En 1843 Thomas Bell la senyala para Baïa Blanca com Phryniscus nigricans Wiegmann,[9] un nom d'assignació incerta, ya que sobre la base de la seua descripció i dibuixos es comprova que va unificar baix un mateix epítet 2 tàxons distints.[10]

José María Gallardo en 1961[11] i en 1974[12] les va assignar a Melanophryniscus stelzneri atroluteus (hui Melanophryniscus atroluteus).


José María Cei en 1980[13] i en 1987 el propi Gallardo[14] la varen situar en Melanophryniscus stelzneri montevidensis (hui Melanophryniscus montevidensis), un tàxon considerat ara com a exclusiu del surest de l'Uruguai[15] i el surest de Riu Gran del Sur, Brasil.[16]

En 1992, Miguel Ángel Klappenbach i José A. Langone, referint-se a M. atroluteus i a M. montevidensis, varen senyalar que

“...les cites per a la Serra de la Finestra, Província de Buenos Aires, possiblement no pertanyguen a cap d'estos taxa.”[17]

En l'any 2000, Esteban O. Lavilla i uns atres l'indiquen com Melanophryniscus stelzneri stelzneri.[18]

En 2004, l'equip assessor de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (IUCN) la va tractar com una subespecie encara no descrita de Melanophryniscus stelzneri.[19]

Al començament de la tercera década de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

este tàxon permaneixia encara no descrit per a la ciència, encara que li'l considerava taxonómicamente diferent, si ben no s'havia definit encara quin nivell li correspondria, si el de subespecie de Melanophryniscus stelzneri, de Melanophryniscus montevidensis o pel contrari, mereixeria la consideració d'espècie diferent. Finalment, en l'any 2021, el tàxon ventanícola va ser reconegut com una espècie plena, de la mateixa manera que el tàxon afí Melanophryniscus nigricans, el seu equivalent en el sistema serrà de Tandilia.[3]

Relacions filogenético

Esta espècie pertany a el “grup d'espècies Melanophryniscus stelzneri”.[3]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

Este amfibi és endèmic del surest de la província de Buenos Aires, en la regió centre-oriental de l'Argentina.[3] Solament habita en pasturages rocosos del sistema serrà de Ventania,[20][21] aixina com també es troba una població en els médanos en vegetació psamófila de la costa marítima immediata, ubicada a 100 km cap al sur, entre les ciutats de Mont Bell i Baïa Blanca, la qual va ser descoberta per Charles Darwin en l'any 1833.[12]

Característiques

[editar | editar còdic]

Melanophryniscus diabolicus és un amfibi menut, en llongitut morro-cloaca que no supera els 30 mm, d'aspecte bufonoide, de conformació corporal robusta i membres i morro curts. Este tàxon exhibix tímpan amagat i una curiosa coloració. Dorsalmente posseïx 3 patrons: 1 - negre uniforme (present en un 3,2 % dels eixemplars), 2 - negre en menudes taques grogues poc esteses (en un 81,6 % dels eixemplars) i 3 - negre en taques grogues mijanes, més esteses (es troba en el 15,2 % dels eixemplars). Ventralmente posseïx 2 patrons: 1 - el color negre predomina sobre el groc (este color molt escàs), taronja o roig (patró present en el 60 % dels eixemplars) i 2 - els colores taronja o roig predominen sobre el negre (present en el 40 % dels eixemplars).[1]

Costums

[editar | editar còdic]

S'alimenta de menuts insectes, com formigues i termites. Este amfibi es reproduïx en pozas entre pedres associades a rieres temporarios, que corren per suaus ales o en goles i cañadones pròxims a la base dels cerros.[1] En serra de la Finestra, ya a mitan de setembre s'aproximen a les charcas i comencen a emetre la seua vora nupcial, que recorda al trinar d'un pardal.[12] En cada temporada, els machos es reproduïxen més d'una volta, mentres que les femelles oviponen una sola volta. Són reproductors explosius, que veuen detonada la seua migració cap a les pozas quan ocorren precipitacions majors a 30 mm, en activitat de aplexos molt pocs dies després de les mateixes i durant el transcórrer de les hores de llum, pero si les pluges són de molta major intensitat, no es presenta el màxim al sendemà del començ de la pluja, sino durant el segon dia. El llindar de temperatura de 10 °C determina que per baix del mateix, els individus no responen a les pluges. El mascle canta, cridant a la femella, semisumergido des de la vora de la poza. El amplexo és de tipo axilar. Els ovòcits són adherits a les roques del fondo. El seu diàmetro promig (excloent la càpsula gelatinosa que ho rodeja) és d'1,57 mm. Per femella, els promijos de ovipostura són de 7 masses (ovales o esfèriques), integrades per 19 ous, en un tamany de posada de 143 ous, en un promig d'eclosió del 40 %, ocorrent 2 o 3 dies despuix de la posada. Els taperots són del tipo exotrófico de sistemes lénticos i exhibixen traces del grup ecomorfológico béntico. Estos posseïxen desenrolls embrionari i larval veloços, #lo que és una adaptació a biòtops aquàtics efímers.[1][22] Des de l'eclosió fins a la metamorfosis el procés demanda entre 20 i 30 dies. Al metamorfosearse medixen entre 5 i 7 mm i tenen una coloració completament negra, sense taques. Per a maig tots els eixemplars ya es troben hibernando baix pedres recolzades en terra.[12] El seu temps generacional és de 7 anys.[1]

Conservació

[editar | editar còdic]

El seu atractiu patró cromàtic ho fa ser una espècie buscada per a abastir el comerç d'amfibis vius per a terrarios.[2][19] No obstant, la major amenaça actual és el aplastamiento per vehículs en intentar creuar les rutes serranes.[23] El número estimat d'individus morts per esta causa alcança a representar una mortalitat anual de fins a un 6 % del tamany total poblacional, podent ser esta sifra inclús subestimada.[1] Ha experimentat extincions locals, per #lo que les seues descriptores varen recomanar que siga classificada com una espècie amenaçada.[3] De no implementar-se algun tipo d'intervenció, té altes chances de desaparéixer en al voltant de 100 anys.[1]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Cairo, Samanta Lis (2009). Història de vida, demografia i conservació de les poblacions més australs del gènero Melanophryniscus (Anura: Bufonidae). Tesis Doctoral, Departament de Biologia, Bioquímica i Farmàcia, Universitat Nacional Del Sur, Baïa Blanca – Argentina.
  2. ↑ 2,0 2,1 Cairo, S. L., Maldonado, M. A., Zalba, S. M., & Úbeda, C. A. (2008). Conservació de Melanophryniscus sp.(sapito panza roja) en Serra de la Finestra (Buenos Aires, Argentina). Ambients i recursos naturals del Suroest Bonaerense: producció, contaminació i conservació (Actes de les V Jornades Interdisciplinàries del Suroest Bonaerense). Baïa Blanca: EdiUNS, 445-455.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Tomás Martínez Aguirre, Judit I. Dopazo, Agustina Cortelezzi, María Llum Arellano, Clara Trofino Falasco, María Verónica Simoy, Igor Berkunsky (2021). Two New Species of the Genus Melanophryniscus (Amphibia: Anura: Bufonidae) from Pampa Grasslands of Argentina. Russian Journal of Herpetology, Vol 28 (2) 108-116.
  4. ↑ Boulenger, G. A. (1894). XLVI.—On the genus Phryniscus of Wiegmann. Journal of Natural History, 14(83), 374-375.
  5. ↑ Beolens, B.; M. Watkins and M. Grayson (2013). The Eponym Dictionary of Amphibians. Pelagic Publishing Ltd.
  6. ↑ Darwin, C. R. (2020). Viage d'un naturaliste al voltant del món. Editorial Verbum.
  7. ↑ Filipello, A. M. & D. D. Echeverría (1996). Variacions en la librea dorsal de Melanophryniscus stelzneri (Amphibia: Bufonidae) de diferents altituts de les Serres de Sant Luis. Act. IV. Congrés Llatinoamericà de Herpetología. Santiago de Chile. 34 pp.
  8. ↑ Àvila, L. J.; J. W. Priotto and M. Morant (1995). Aporte al coneiximent de la fauna dels "Pasturages d'Altura" de la Serra de Comechingones (Còrdova). XI Reunió de Comunicacions Herpetológicas, Associació Herpetológica Argentina. (Vol. 2, pp. 11-13). Sant Miguel de Tucumán.
  9. ↑ Bell, T. (1843). Zoology of the voyage of the HMS Beagle, under the command of Captain Fitzroy, RN, during the years 1832 to 1836. Edited and superintended by Charles Darwin, naturalist to the expedition. Pt. 5. Reptils. 51 pp. +20 láms.
  10. ↑ Cabrera, M. R. (2001). Sobre la distribució geogràfica de Melanophryniscus s. stelzneri (Weyenbergh)(Anura, Bufonidae). Cuad. Herpetol, 15, 137-139.
  11. ↑ Gallardo, J. M. (1961). L'ubicació sistemàtica i distribució geogràfica de Brachycephalidae Argentines. Reunió Treballs Comunicacions Cienc. Nat. Geogr. Argentí, Univ. Nac. Llitoral.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Gallardo, J. M. (1974). Amfibis de les afores de Buenos Aires. EUDEBA: 1-231.
  13. ↑ Cei, J. M. (1980). Amphibians of Argentina. Monitore Zoologico Italià, Nuova Série, Firenze, 2:1-609.
  14. ↑ Gallardo, J. M. (1987). Amfibis Argentins: Guia per a la seua identificació. Buenos Aires: Llibreria Agropecuaria.
  15. ↑ Achaval, Federico & Olmos Bissoli, Alejandro J. (1997). Amfibis i reptils de l'Uruguai. Serie Fauna. Pp 128. Imprenta: Facultat de Ciències. Montevideo. UR.
  16. ↑ Tedros, M., Kolenc, F. and Borteiro, C. (2001). Melanophryniscus montevidensis (Phillippi, 1902) (Anura, Bufonidae). Quaderns de Herpetología: 143.
  17. ↑ Klappenbach, M. A., & Langone, J. A. (1992). Llista sistemàtica i sinonímica dels amfibis de l'Uruguai en comentaris i notes sobre la seua distribució. An. Mus. Nac. Hist. Nat. Montevideo, 8, 163-222.
  18. ↑ Lavilla, I. O., Ponssa, M. L., Balde, D., Basso, N., Bosso, A., Cespedez, J., Chebez, J. C., Faivovich, J., Ferrari, L., Lajmanovich, R., Langone, J. A., Peltzer, P., Ubeda, C., Vaira, M. & Vora Candioti, F. (2000). Categorisació dels Amfibis d'Argentina. Categorisació dels Amfibis i Reptils de la República Argentina: 11-34.
  19. ↑ 19,0 19,1 Lavilla, Esteban; Diego Balde and Lily Rodríguez (2004). Melanophryniscus stelzneri. The IUCN Ret List of Threatened Species. Version 2014.3. Consultat el 10 de giner de 2015.
  20. ↑ Gallardo, J. M. (1970). Estudi ecològic sobre els Amfibis i Reptils del suroest de la província de Buenos Aires, Argentina. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals" Bernardino Rivadavia" i Institut Nacional d'investigació de les Ciències Naturals: Zoologia, 10.
  21. ↑ Koslowsky, J. (1895). Reptils i batracios de la Serra de la Finestra (Província de Buenos Aires). Rev. Mus. L'Argent, 7: 149-156.
  22. ↑ Cairo, S. L., Zalba, S. M., & Úbeda, C. A. (2008). Reproductive behaviour of Melanophryniscus sp. from Serra de la Finestra (Buenos Aires, Argentina). South american Journal of herpetology, 3(1), 10-14.
  23. ↑ Cairo, S. L., & Zalba, S. M. (2007). Effects of a paved road on mortality and mobility of ret bellied toads (Melanophryniscus sp.) in Argentinean grasslands. Amphibia-Reptilia, 28(3), 377-385.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Melanophryniscus_diabolicus&oldid=531709»