L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Massacre de Tel al-Zaatar

La masacre de Tel al-Zaatar (àrap مجزرة تل الزعتر) va ser un event que va ocórrer el 12 d'agost de 1976 durant la guerra civil libanesa.[1][2][3] Va tindre lloc en el context del sege de Tel al-Zaatar, un dels camps de refugiats palestins al nort de Beirut, que es trobava en una zona a on la majoria de la població eren de confessió maronita. El sege va ser portat a terme per milícies cristianes libaneses dirigides pel Front Libanés, en el marc d'una campanya per a expulsar del nort de Beirut als palestins i, més que tot, a aquells afiliats en l'ala radical de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP)[4] la qual tenia el control de bona part dels camps en la ciutat.[5] El campament era estratègicament important, ya que la seua ubicació en el cor de Dekwaneh tallava els llaços entre àrees cristianes i dificultava el transport de suministraments i reforços a combatents del Front Libanés, ademés de que els seqüestres, assessinats i atacs en francotirador des dels camps palestins eren comuns i casi diaris.[5] Es creu que les accions posteriors al sege varen ser perpetrades com una venjança contra la comunitat palestina en general per la massacre de cristians ocorreguda en Damour.

Context històric

Quan va esclatar la guerra civil libanesa, el país estajava una enorme proporció de refugiats palestins afiliats a diverses faccions polítiques.[4] Al començament de 1976, el campament de refugiats de Tel al-Zaatar constava d'unes 3.000 vivendes que donaven covil a uns 20.000 refugiats, la majoria dels quals eren seguidors de la facció As-Saika de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP).[4] Ya que molts dels habitants originals del campament havien marchat per a lluitar en As-Saika entre giner i juny de 1976, el control de facto del mateix va passar gradualment al Front per la Lliberació Àrap, una atra facció de la OLP.[4] Esta organisació fortificó el campament de Tel al-Zaatar i va començar a usar-ho com a almagasén de municions i suministraments per a la seua ala armada.[4]


Algunes milícies dretanes en una majoria cristiana, com les Forces Regulars Kataeb del partit Falangiste o els Guardians dels Cedres, varen començar a atacar campaments de refugiats palestins poc despuix de l'inici de la guerra civil pel respal que la OLP havia mostrat per les faccions izquierdista i musulmanes,[4] ademés de que els campaments més importants (Tel al-Zaatar, Karantina, Jisr el Basha i Dbayeh) es varen convertir en una amenaça per a l'est de Beirut, Keserwan i el Matn, les principals regions habitades per maronitas i controlades pel Kataeb i els seus aliats, dificultant el transport de recursos als combatents. El 18 de giner, les milícies dretanes varen prendre el control per la força del barri de Karantina, en la secció oriental de Beirut, perpetrant posteriorment la massacre de Karantina, en la que varen assessinar a unes 1.500 persones. Les forces cristianes tenien els seus recels a l'hora de crear una escalada del conflicte en la OLP, pero consideraven a Karantina un objectiu llegítim per tractar-se d'una zona habitada en part per musulmans libanesos que recolzaven a dita organisació, per tindre la presència de combatents armats i per trobar-se en la principal carretera que usaven per al suministrament de les seues posicions en Beirut.[4] A pesar dels combats en el lloc, els musulmans de veïnats aledaño controlats pels cristians no varen ser atacats, i la majoria de residents musulmans es varen quedar[6] No obstant, la OLP es va unir a les milícies musulmanes i varen perpetrar la massacre de Damour en venjança per lo succeït en Karantina.[4]

Damour era un bastió del Partit Nacional Lliberal (PNL), una facció cristiana afiliada al front Libanés que dirigia a les milícies que havien declarat la guerra a la OLP al començament de giner.[4] Per este motiu, el campament de Tel al-Zaatar es va vore rodejat d'uns 500 soldats de les Forces Regulars Kataeb, atres 500 del braç armat de el PLN (Milícia dels Tigres) i atres 400 milicians més de diversos grups, com per eixemple els Guardians dels Cedres, Tanzim, i Al-Tyous.[4] Uns 300 membres de les forces de seguritat libaneses es varen unir a les milícies.[4] Anaven equipats de tancs Super Sherman i d'un esquadró de vehículs acorazar Panhard AML-90.[4]

Per la seua banda, en el campament de refugiats hi havia uns 1.500 milicians armats de la OLP.[4] La majoria d'ells estaven afiliats a As-Saika i al Front per la Lliberació Àrap.[4] També hi havia grups menors de milicians del Front Popular per a la Lliberació de Palestina i del Front Popular per a la Lliberació de Palestina-Comando General (una escissió de l'anterior).[4] Per a complicar encara més la defensa, hi havia milicians no afiliats a cap grup pero que lluitaven baix el paraigües de la OLP, la majoria dels quals eren fedayines estrangers.[4] La gran divisió interna de les distintes faccions del campament va contribuir en gran mida a l'èxit del sege, ya que la majoria dels milicians i afiliats d'As-Saika varen abandonar el campament.[4]

El sege i la massacre

 
El campament destruït

El 4 de giner de 1976, els milicians maronitas varen rodejar i varen sitiar els campaments de refugiats palestins de Tel al-Zaatar i Jisr al-Basha, en la perifèria de Beirut.[7] Des del 22 de juny, les forces falangistes i molts dels habitants cristians de Ras el Dekwaneh i de Mansouriya, controlats per Maroun Khoury i recolzats per Síria, varen ser intensificant el sege i duent-ho cap a un assalt militar a gran escala que va durar 35 dies.[8][9] La població civil es va refugiar en els túnels de l'aigüeral per a acaronar-se de la pluja de morters i eixides de les milícies cristianes, ajudades per l'eixèrcit siri, que va tallar les llínees de suministraments del campament des de les montanyes propenques.[10] Des de finals de juliol fins a començos d'agost, la Creu Roja va poder a dures penes evacuar a casi mil ferits.[11] Quan el campament va caure, tres mesos en acabant de que les milícies cristianes libaneses hagueren començat el sege, les morts palestines es contaven per mills.[12] Dos doctors palestins que treballaven en el campament varen afirmar que unes 1.600 refugiats havien mort durant els bombardejos dels últims dies i que atres 4.000 persones havien resultat ferides.[13] Ademés, el fet de que les milícies cristianes no prengueren a ni un sol presoner indica que es varen portar a terme numeroses eixecucions sumarias.[13]

Hafez al-Torreu va rebre dures crítiques i pressions de tot el món àrap per la seua implicació en la massacre. Estes crítiques, aixina com la dissidència interna que la massacre va originar en un país majoritàriament suní dominat per un governant alauita, varen dur a un alto el fuego en la guerra que Síria estava portant a terme contra les milícies palestines en el Líban.


La OLP va usar les cases de la ciutat cristiana de Damour, els habitants de la qual havien segut assessinats o havien fugit despuix de la massacre del 20 de giner, per a donar covil als supervivents de la massacre de Tel al-Zaatar.[14] La llenta mort per deshidratació de mils de palestins en Tel al-Zaatar ha segut considerada una de les majors atrocitats de l'història d'Orient Mig despuix de 1945.[15]

Una atra de les conseqüències de la massacre va ser l'expulsió d'As-Saika (patrocinada per Síria) de la OLP, lo que va deixar a Fatah com el partit hegemònic en esta organisació.[16]

Vore també

Referències

  1. ↑ Lisa Suhair Majaj, Paula W. Sunderman, i Therese Saliba "Intersections" Syracuse University Press. ISBN 0815629516, p. 156.
  2. ↑ Samir Khalaf, Philip Shukry Khoury (1993) "Recovering Beirut: Urban Design and Post-war Reconstruction" BRILL, ISBN 9004099115, p 253.
  3. ↑ Younis, Mono (2000) "Liberation and Democratization: The South African and Palestinian National Movements". University of Minnesota Press, ISBN 0816633002, p. 221.
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 United States Army Human Engineering Laboratory (juny de 1979). Military Operations in selected Lebanese built-up areas, 1975–1978 (PDF). Technical Memorandum 11–79 (Informe).
  5. ↑ 5,0 5,1 Ménargues, Alain (2004). Els Secrets de la guerre du Liban : Du coup d'état de Béchir Gémayel aux massacres dones camps palestiniens. ISBN 2226121277.
  6. ↑ «Ethnic Cleansing as Military Strategy: Lessons From Lebanon, 1975-1990».Doctoral dissertation, Harvard University, Graduate School of Arts & Sciences.
  7. ↑ Gowers, Tony Walker (1991). Behind the myth: Yasser Arafat and the Palestinian revolution (en anglés), Olive Branch Press, p. 150. ISBN 9780940793866.
  8. ↑ Cobban, Helena (1984), masacre de Tel al-Zaatar, Cambridge University Press, ISBN 0521272165 p 73
  9. ↑ Walid Kazziha (1979) Intersections" Taylor & Francis, ISBN 0856648647 p 54
  10. ↑ Gowers, Tony Walker, Andrew (1991). Recovering Beirut: Urban Design and Post-war Reconstruction", p. 156.
  11. ↑ «External Activities».
  12. ↑ «[1]». Consultat el 24 de març de 2019.
  13. ↑ 13,0 13,1 O'Ballance, Edgar (1998). el+zaatar&source=bl&ots=Rc9YZ2wjH1&sig=ACfU3O0bjKYIrLgxchjjXn-7LUY4erlaCw&hl=és&sa=X&vore=2ahUKEwjO4tXjs5vhAhVsyoUKHcIxACgQ6AEwEXoECAYQAQ#v=onepage&q=unrwa%20tel%20a el%20zaatar&f=false Civil War in Lebanon, 1975-92 (en anglés), Springer, p. 57. ISBN 9780230374683.
  14. ↑ Robert Fisk (2002) Pity the Nation: Lebanon at War. Oxford University Press, ISBN 0192801309 p 98
  15. ↑ Halliday, F 2005, The Middle East in International Relations : Power, Politics and Ideology, Cambridge University Press, Cambridge.
  16. ↑ Barry M. Rubin (1994) Revolution Until Victory?: The Politics and History of the PLO, Harvard University Press, ISBN 0674768035 p 50

Bibliografia

  • William Harris, Faç of Lebanon. Sects, Wars, and Global Extensions (Markus Wiener Publishers, Princeton, USA 1996) (en anglés)
  • Helena Cobban, The Making of Modern Lebanon (Hutchinson, London, UK 1985, ISBN 0-09-160791-4) (en anglés)


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Massacre_de_Tel_al-Zaatar&oldid=1435567»