Front Libanés
El Front Libanés (en àrap: الجبهة اللبنانية, al-Jabha al-Lubnaniyya) o Front Libanais en francés, va ser una coalició de partits polítics, en la seua majoria nacionalistes, format en agost de 1976 per intelectuals maronitas durant la guerra civil libanesa.[1] Se supon que la creació d'esta organisació va ser una resposta a la creació del Moviment Nacional Libanés, una coalició d'esquerra liderada per Kamal Jumblatt i els seus aliats.
Orige
Tan pronte la Guerra civil va esclatar en 1975, varis dels futurs líders d'este Front varen organisar als seus partits polítics i els varen transformar en milícies, notablement el Partit Nacional Lliberal de Camille Chamoun, el influencial Partit Kataeb, també cridat Falanges Libaneses de Pierre Gemayel, i el Moviment Marada de Suleiman Frangieh. El número d'hòmens d'estes tres milícies rondava els 18,000 en total, lo que era un número relativament gran considerant que Líban tenia menys de tres millons d'habitants per a l'época.
Durant la Batalla de Tel el Zaatar, els líders cristians varen considerar la necessitat de formar una coalició per a coordinar i arreglar les seues operacions, ademés de ser una resposta a la formació del Moviment Nacional del Líban. William Hawi, líder del "Consell Suprem de Seguritat" (renombrado més tarde com a Consell Militar de les Falanges Libaneses), va ser assessinat per un francotirador durant els combats en el camp de refugiats el 13 de juliol de 1976. Despuix d'açò, el liderage va ser assignat al fill de Pierre Gemayel, Bashir.
El 20 de juny d'eixe mateix any, el buró polític de les Falanges Libaneses va aprovar la "Resolució 3450 de les Forces Libaneses Conjuntes",[2]la qual va crear el Front Libanés.
Guerra civil libanesa
Líders
El Front Libanés estava liderat per l'expresident de Líban Camille Chamoun, i els seus participants principals eren Pierre Gemayel, fundador i president del Partit Falangiste, el president de Líban, Suleiman Frangieh, que acabava d'eixir del seu lloc,[1] el professor de filosofia, eminent diplomàtic i expresident de l'Assamblea General de les Nacions Unides en 1958, Charles Malik, i Fouad Frem al-Boustani, president de l'Universitat Libanesa. El Front també va incloure a figures religioses, com el pare Charbel Qassis, qui va ser reemplaçat per Bulus Naaman com "cap del congrés permanent de les órdens monásticas libaneses".[1] També, per un curt temps, el poeta i prominent membre dels Guardians dels Cedres, Said Akl, va formar part de l'organisació.
Lluites internes
Per la dominancia de les Falanges Libaneses sobre el Front i els seus acostaments en Israel, les relacions entre el Moviment Marada i els demés partits membres varen escomençar a deteriorar-se, ya que Suleiman Frangieh era pro-siri.[3] cal resaltar que Síria estava invadint al Líban llavors. En juny de 1978, el fill de Suleiman Frangieh i comandant dels Marada, Tony, va ser assessinat per membres armats de la Falange junt a la seua filla de tres anys, Jihane, i a la seua esposa dins de la seua mansió en un intent de seqüestre fallanc per órdens de Bashir Gemayel despuix de l'assessinat d'un funcionari falangiste, fet ordenat pel mencionat.[4] L'incident es coneix com la Massacre d'Ehden, i est va ser el punt d'inflexió que va causar l'eixida de Suleiman Frangieh i la seua milícia del Front Libanés.[4] En la massacre varen morir entre 28 a 40 individus.
Tongada i intent de reformación
El mateix any, el Front Libanés va lluitar en la Guerra dels Cent Dies contra Síria. A finals dels anys 70 i a inicis dels 80, a partir del desig de Bashir d'unificar a les milícies del Front Libanés en la seua política de la "Unificació pel Rifle", apareixen les Forces Libaneses, les quals comencen a guanyar una gran influència i que finalment reemplaçarien a la coalició.
En 1982, les Forces Libaneses postulen a Bashir Gemayel per a les eleccions presidencials. Va ser elegit pel Parlament de Líban per 58 de 62 vots tant dels representants cristians com dels musulmans, encara que Bashir mai va aplegar a posesionarse ya que va ser assessinat per una bomba unes semanes despuix el 14 de setembre.
La majoria de líders prominents del Front Libanés havien fallit (Pierre Gemayel en 1984, Camille hamoun i Charles Malik en 1987) i varen ser reemplaçats per nous caps com Georges Saadeh, Amin Gemayel i Karim Pakradouni. Despuix de tots estos events, el Front Libanés va viure per un curt periodo de temps, reemplaçat per les Forces Libaneses. Dany Chamoun, fill del ya fallit Camille Chamoun, intenta reformar l'antiga organisació, creant el "Nou Front Libanés" que recolzava al general Michel Aoun. El proyecte de reformar-ho, i, per lo tant, el Front en sí, va acabar en l'assessinat de Chamoun en 1990.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 The war for Lebanon, 1970-1985. ISBN 978-0-8014-9313-3.
- ↑ «بشير الجميل: الحلم اللبناني الجميل - Lebanese Forces Official Website».
- ↑ O'Ballance, Edgar (1998). Civil War in Lebanon, 1975-92. ISBN 978-0-312-21593-4.
- ↑ 4,0 4,1 «[1]».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Frente Libanés» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.