Mars Climate Orbiter

La Mars Climate Orbiter (MCO) va ser una sonda de la NASA llançada des de Veta Canyar l'11 de decembre de 1998 per un eixida Delta II 7425 i va aplegar a Mart el 23 de setembre de 1999, despuix d'un viage de 9 mesos i mig. Esta missió va ser anteriorment denominada Mars Surveyor '98 Orbiter.

Concepció artística de la Mars Climate Orbiter.

Era la segona nau espacial del programa Mars <o>Surveyor</o> '98, l'atra nau era la Mars Polar Lander.

Les dos sondes varen ser llançades per separat, encara que formaven una única missió en la finalitat d'estudiar el clima de Mart. L'objectiu principal era estudiar les variables atmosfèriques, com a complement a les missions Mars Global Surveyor i Mars Exploration Rover, en preocupacions més geològiques. Devien estudiar l'aigua i el diòxit de carbono, entendre cóm s'acumulen, la seua interacció entre l'atmòsfera i la superfície, i obtindre evidències de cóm va ser el passat climàtic i com serà el seu futur.

La missió estava programada per a durar un any marcianà, equivalent a aproximadament dos anys terrestres. Aparte de la seua missió científica, la MCO també anava a servir de relé per a la transmissió de senyes cap a la Terra per a la Mars Polar Lander que devia posar-se en la superfície marcianana pocs dies abans de la seua arribada a Mart, el 3 de decembre de 1999 i també per als Mars Exploration Rover.

La Mars Climate Orbiter es va destruir per un error de navegació, consistent que l'equip de control en la Terra feya us del Sistema Anglosaxó d'Unitats per a calcular els paràmetros d'inserció i va enviar les senyes a la nau, que realisava els càlculs en el sistema mètric decimal. Aixina, cada encés dels motors hauria modificat la velocitat de la sonda d'una forma no prevista i despuix de mesos de vol l'error s'havia anat acumulant. Durant els últims dies de vol, conforme la gravetat de Mart tenia una creixent influència, es va observar que la sonda s'apartava cada volta més de la trayectòria prevista i s'acostava més i més al planeta, alguna cosa que haguera segut impossible si s'hagueren tingut en conte ben tots els factors. Finalment la sonda va passar sobre Mart a només 57 km d'altura, en lloc dels 140 km a 150 km prevists, quedant destruïda per la fricció en l'atmòsfera del planeta.

Segons la revista IEEE Spectrum el fallo té raïls en la pròpia gestió de seguritat, puix durant mesos els controladors es percataron de que hi havia alguna cosa anómal en la trayectòria de la sonda, que requeria més correccions de les habituals. Els controladors varen intentar obrir una investigació al respecte, que hauria segut rebujada pels responsables del proyecte. Per la seua banda, els gerents es varen excusar afirmant que no havien rebut una solicitut formal d'investigació. També es diu que va ser un fallo de conversió de milles angleses a quilómetros.

La nau

La nau tenia forma de caixa, construïda d'alumini de niu d'abella. Media 2,1 m d'altura i 1,6 m de llarc. També tenia doble mòdul, un d'equipament i un atre de propulsió. El mòdul d'equipament es monta en la part superior i conté els equips electrònics, en la part exterior es monta els experiments, l'antena NASA, la caixa de la bateria, i les cambres d'estreles. El mòdul de propulsió es monta en la part inferior i conté els sistemes de propulsió, en motors i tancs de combustible. Ademés es monta també una antena parabòlica d'alt guany d'1,3 m de diàmetro, i els panels solars en una superfície d'11 m², montada en la part exterior de la nau. La nau pesa en el llançament 629 kg, dels quals 338 kg són de propelente, i solament la nau 291 kg.

Per a obtindre electricitat, es varen usar 3 panels solars, cada u en 5,5 m de llarc, i junts 11 m, en cèlules de arseniuro de gali, que podien generar 1000 W en la Terra i 500 W en Mart. L'electricitat anava acumulada en una bateria de NiH2 per al seu us en l'obscuritat i càrregues de màxima potència. La propulsió usava un motor principal de 640 N,4 motors de 22,4 N i 5 de 0,9 N per a l'actitut. El depòsit de propelente era hidracina (II) i tetróxido de dinitrógeno (II) en una massa de 338 kg. El control de temperatura es va conseguir de forma passiva per mig de l'us de persianes per a controlar la temperatura interna, revestiment Kapton tèrmics, multi-mantes aïllants, pintura, i radiadors. La nau esta estabilisada en tres eixos d'1,5 mrad per 1 s i 3 mrad per 3 s.

El control d'actitut es va determinar usant 2 cambres d'estreles, en un catàlec d'estreles, sensors de Sol, rodes de reacció, i una unitat de medició inercial. Les telecomunicacions es feyen en banda X, usant un transpondedor Cassini, un amplificador d'estat sòlit de 15 MCO Els components d'este sistema usava una antena parabòlica d'alt guany d'1,3 m de diàmetro, una antena de mig guany per a transmetre i una atra de baix guany per a recepció. Un antena NASA de 10 W s'usa per a les comunicacions en el Mars Polar Lander en doble via. El control de la nau es feya per mig de l'us d'un processador A. de 32 bits, usant ademés targetes electròniques (C&NASA), també s'usa un software de vol en numeroses aplicacions, i soluciona, comprimix, etc. La memòria interna de la nau és de 128 IEEE per a almagasenament de senyes.

Vore també

• Mars Polar Lander
• Press Kit December 1998