Mares del Desert

Archiu:Righteous Syncletica of Alexandria (Menologion of Basil caps block 0 ).jpg

Pintura de Sinclética d'Aleixandria

En l'expressió Mares del desert o "ammas del desert" es coneix a les primeres dònes del cristianisme primitiu que varen decidir dur, en el desert, una forma de vida ascética, pròpia d'ermitañas, anacoretas i monjas, similar a la forma de vida que varen adoptar els Pares del Desert. En els apotegmas que varen escriure els Pares, hi ha referències a les ammas i als apotegmas que algunes d'elles varen escriure. Se sap que va haver dònes que varen practicar la vida anacorética. Algunes voltes varen tindre que fer-ho vestides com a monges, com va ser el cas de santa Florecia (discípula de santa Triaise, verge recluso) o santa Rosalía de Palermo baix una regla masculina o guia patriarcal. Sara, Sinclética d'Aleixandria i Teodora, a els qui se'ls atribuïxen apophthegmata, no varen ocultar la seua identitat femenina.

Algunes de les seues influències espirituals es poden apreciar en la vida anacorética femenina de certes penitentes, similar a la que havia dut santa María Magdalena, com lo va ser la vida de santa María Egipcíaca; també es destaca en esta época l'influència i obra del Itinerari espiritual d'Etheria.

Història

Archiu:Dioecesis Aegypti 400 caps block 1 -es.svg

Les diòcesis d'Egipte en l'any 400 d. C.

La religió naixcuda en Palestina en el sí de comunitats judeocristianes va conseguir propagar-se per atres ciutats i països del Imperi romà, aplegant a organisar-se baix el primat de la comunitat romana.

No hi ha dubte de que les dònes estaven involucrades d'un modo més intens en la primera difusió del cristianisme de lo que les fonts, baix el seu prisma centrat en l'home, sugerixen. En conseqüència, els estudis actuals sobre la dòna s'esforcen en gran mida en redescubrir a les primeres màrtirs cristianes, les profetisas i les mestres.

Hans Küng

En el II es va plantejar la polèmica entre els partidaris d'una religió que prometia la gnosis, el coneiximent redentor dels orígens del mal, i els que promovien la fe en el coneiximent de la veritat revelada. Estos últims varen ser els majoritaris i varen fixar cànons sobre qué era cristià. Un d'estos cànons és el que va establir a quí corresponia el càrrec de bisbe i en qué consistiria. Entre atres coses, els corresponia decidir la correcta ensenyança «apostólica» sobre la base de la «successió apostólica». Els bisbes, explica Hans Küng, varen desplaçar als doctors carismàtics, i també als profetes i a les profetisas.

Desafortunadament, l'establiment d'estructures jeràrquiques va impossibilitar especialment la verdadera emancipació de la dòna, i encara és aixina.(...) El ethos de «igualtat» dels primers cristians es feya valdre predominantment en l'esfera privada, pero l'educació, un noble ideal helènic, normalment se li negava a les dònes. La dominació masculina es va implantar per complet, especialment en l'esfera de lo sagrat. Incontables teòlecs i bisbes advocaven per l'inferioritat de la dòna i, contràriament a tot lo permés i desijat en l'iglésia primitiva, reclamaven l'exclusió de les dònes de tot ministeri en l'iglésia.

Hans Küng

Al començament de el III, l'emperador Constantino va decretar que el cristianisme fora equiparat a la religió pagana (Edicte de Milà, 313) i va promoure la tolerància religiosa. Al mateix temps va conseguir l'unitat ideològica i administrativa de l'Imperi Romà a través del Concilie de Nicea que, com a emperador, va convocar en l'any 325. La capital va ser traslladada a Bizancio. A la mort de Constantino, les demés religions varen ser erradicades fins que, a finals de el IV, Teodosio va decretar la prohibició general dels cults pagans i els ritos de sacrifici. Despuix del decés de Teodosio, l'Imperi es va dividir en el d'Orient i el d'Occident. Aquell va perdurar com Bizancio fins a mediats de el XV. A finals de el V es va produir la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, despuix d'haver segut invadit pels hunos durant els sigles IV i V.

Ammas

Amma María (germana de Pacomio) va ser la fundadora dels primers cenobios femenins. Quan, en l'any 320, Pacomio organisa la vida cenobítica en la Tebaida, les monges del monasteri de Panópolis eren més de quatrecentes.

En una cela es va recloure Thais, naixcuda en el IV, en recaptes per a tres anys, despuix d'haver segut acceptada per l'Iglésia, temps durant el qual va fer penitència pels seus pecats. Quan va eixir, es diu que va viure entre les monges del desert egipcíac sol durant un breu periodo de quinze dies, i després va morir.