Manuscrit trobat en una botella

Manuscrit trobat en una botella

Manuscrit trobat en una botella o Manuscrit trobat en una botella (en anglés: MS. Found in a Bottle) és un conte de terror de l'escritor nortamericà Edgar Allan Poe publicat per primera volta en el periòdic Baltimore Saturday Visiter el 19 d'octubre de 1833. L'autor va rebre per ell un premi lliterari dotat en 50 dólars.

Argumente

Un narrador anònim, alluntat de la seua família i del seu país, s'embarca com a passager en un carguero procedent de Batavia (actual Jakarta) en destí a les Illes de la Sonda. A la veta d'uns dies de viage, el barco es troba en calma i, a continuació, sofrix un simún (una combinació de tormenta d'arena i cicló tropical) que fa sossobrar el barco i llança per la broda a tot lo món llevat al narrador i a un vell suec. Impulsat cap al sur pel màgic simún, en direcció al Pol Sur, el barco del narrador acaba chocant en un jagantesc galeón negre, i només el narrador conseguix pujar a bordo.

Una volta a bordo, el narrador troba mapes antiquats i ferramentes de navegació inútils per tot el barco, les fustes del qual semblen haver creixcut o expandit en el temps. Pronte descobrix que tota la tripulació està formada per vells que no es fixen en ell i deambulen pel barco, perduts en els seus pensaments. No té sentit amagar-se d'ells, ya que no volen vore el narrador. En el camarote del capità conseguix material d'escritura per a escriure un diari (el «manuscrit» del títul) en els successos que atesta. El barco seguix alvançant cap al sur i ell es dona conte de que la tripulació sembla mostrar signes d'esperança davant la perspectiva de la seua destrucció en aplegar a l'Antàrtida. El barco negre entra en un clar en el gèl, a on queda atrapat en un immens mola i comença a afonar-se en l'mar.

El llector coneix tota esta història a través del manuscrit que el narrador, aparentment, conseguix ficar en una botella i tirar-ho per la broda en l'últim moment abans de morir.

Anàlisis

Tant dit desenllaç com l'història al complet (escomençant pel màgic títul que tanca prospectivamente la trama i li aporta verosimilitut), poden calificar-se, en efecte, de fantàstics en el sentit que otorgava a dit terme Juliol Cortázar. Es tracta d'un relat molt propi del seu autor, pero que no guarda una relació clara en les seues uns atres grans relats obscurs. Si estos discorren en general per caixers morbosos, macabres o terrorífics ("El Gat Negre", "El barril de amontillado", "La caiguda de la casa Usher"...), el "Manuscrit", sense deixar de professar l'ariçonada, solament pot calificar-se, de la mateixa manera que l'navío que li servix d'escenari i la avejentada tripulació protagonistes, de estrany, sent al mateix temps, s'insistix, exponent clar i eixemplar de la lliteratura fantàstica, sense més.

Des de la perspectiva del present, ningú podria discutir que este conte, per l'atmòsfera onírica i alucinógena que domina en ell, a l'absurda i esquinada actitut dels personages, al propi ambient marí térbol i neblinoso, podria passar perfectament per surrealista, i de fet com tal va ser valorat per dita corrent artística a principis de el XX.

"Manuscrit trobat en una botella" es conta, per tant, dins del grup de narracions del seu autor que caldria denominar intemporals. Ací poden incloure's "L'home de la multitut", "El cor delator", "Silenci" i "El poder de les paraules". La llista podria allargar-se, pero sobre els citats, caldria preguntar-se quin element intern de la seua estructura, que no siga accessori, identifica a estos relats concrets com de la seua época. Són tots ells descaradament moderns o, si es vol, descaradament precursors de lo modern.

L'història en general entranya una simple, encara que poderosament construïda alegoria fantasmagórica, i potser seria molt aventurar-li com a temes adjacents la tristor de la vellea, l'incomunicació, el fatalisme com a inherent a tota aventura vital.

Un breu epígraf és una llínea de l'òpera Atis de Philippe Quinault:

Fonts d'inspiració

Històries en la mar

Manuscrit trobat en una botella és la primera obra de Poe en abordar el tema de l'aventura en la mar; les atres són Un descens al Maelström, La caixa oblonga i La narració d'Arthur Gordon Pym. Estes històries compartixen la singular atmòsfera dominant (els grans gèls, l'immensa nit antàrtica, l'insinuació de l'abisme, que tant impressionarien a Lovecraft), i per últim, especialment, el final inesperat i, de nou, estrany, en aigües antàrtiques. Ademés de ser un tema popular en la ficció de l'época, Poe es va vore influït pel seu germà major, William Henry Leonard Poe, qui era marí i li contava repetidament les seues aventures. L'horror de l'història prové de les seues imaginació científiques i la seua descripció d'un món físic més allà dels llímits de l'exploració humana.

El propi Poe podria haver trobat l'història d'un viage per mar cap a lo desconegut en el poema The Rime of the Ancient Mariner del romàntic britànic S. T. Coleridge. Floyd Stovall, de Texas Studies in Literature and Language, sugerix que Poe difícilment podria haver escrit una història sobre un fantasma que naufraga sense recordar les aventures d'un "vell marí" el barco del qual va ser arrastrat per una tormenta fins a l'Antàrtida. No obstant, Thomas Olive Mabbott, estudiós de l'obra de Poe, creu que el poema de Coleridge va ser una font secundària d'idees per a Poe i no una font primària.

L'Holandés Errante

L'Holandés Errante pel pintor nortamericà Charres Temple Dix (1838-1873).

El barco d'un atre món en el que es troba el narrador pot evocar a L'Holandés Errante, un barco fantasma que, segons la llegenda, vagava per les Índies Orientals en el XVII. El número de juny de 1839 de Burton's Gentleman's Magazine conté un artícul crític sobre la novela El buc fantasma de Frederick Marryat, que supostament va ser el primer treball de Poe en dita publicació. L'artícul diu: "La vella llegenda de l'Holandés Errante posseïx un material tan ric que el posseïdor d'una imaginació vigorosa només podria somiar". En una de les notes al seu poema Rokeby, Sir Walter Scott va escriure:

És una coneguda creència nàutica sobre un fantàstic navío cridat l'Holandés Errante, que es creu trobar en la latitut del Veta de Bona Esperança. A diferència de les embarcacions terrestres, força les seues vés-les en temps quan ningú s'atreviria a arriarlas ni tan sols una polzada. La raó de les seues aventures no està del tot clara. Segons la creència popular, este barco va estar una volta carregat de grans riquees, pero a bordo es va cometre una terrible atrocitat que va provocar una pesta entre la tripulació malaïda. Navegaven sense rumbo, per por a propagar la malaltia que els afligia, no se'ls permetia entrar en cap baïa. Com a castic pels seus crims, la tripulació del barco fantasma està condenada a navegar per les mars a on va ocórrer el desastre. Els mariners consideren que vore l'Holandés és el pijor dels presagios.

Una atra obra que pot haver segut l'orige de l'interés de Poe pel tema dels barcos fantasma pugues haver segut el relat A Picture of the Siga de William Gilmore Simms, publicat en la Southern Literary Gazette de Charleston (Carolina del Sur) en decembre de 1828. En aquella época Poe estava en l'eixèrcit i la seua unitat estava destinada en Fort Moultrie, en Sullivan's Island. Poe va poder haver llegit dita publicació en eixe moment. Els relats de Poe i Simms tenen molts paralelismes, especialment sorprenent és la similitut dels començos de les seues narracions.

Terra hueca

Ilustració de l'idea de John Symmes d'una Terra hueca.

Edgar Allan Poe, com a representant de la seua época, es va sentir atret pels territoris inexplorados del Pol Sur (l'Antàrtida es va descobrir en 1820, 13 anys ans que es publicara el relat). Coneixia els escrits d'Alexander von Humboldt, un científic alemà que va viajar per tot lo món en el marc de les seues investigacions. Varis crítics han argumentat que el final de l'història fa referència a les teories de la Terra hueca propostes per John Cleves Symmes, Jr. i Jeremiah N. Reynolds. Symmes i Reynolds varen propondre que l'interior del planeta era buit i habitable, i que era accessible a través d'obertures en abdós pols. L'idea es va considerar científicament plausible a principis de el XIX. És possible que Poe s'interessara per esta teoria i decidira reflectir-la en el relat. Poe també va incorporar les teories de Symmes en la seua obra posterior La narració d'Arthur Gordon Pym (1838), la seua única novela. La narració... guarda vàries similituts en Manuscrit..., inclós un final abrupte ambientat en l'Antàrtida.

Possible sàtira

No obstant, és possible que el relat de Poe pretenguera burlar-se de les afirmacions més extravagants de la teoria de Symmes. De fet, alguns estudiosos sugerixen que Manuscrit... pretenia ser una paròdia o sàtira de les històries de mar en general, especialment a la llum de lo absurt de la trama i del fet de que el narrador, de forma poc realista, du un diari durant tot el relat. William Bittner, per eixemple, va escriure que es burlava específicament de la novela de Jane Porter Sir Edward Seaward's Diary (1831) o Symzonia: A Voyage of Discovery (1820) del seudònim "Capità Adam Seaborn", que possiblement era el mateix Symmes. Symzonia ha segut descrita com la primera novela nortamericana de ciència ficció. Pot ser significatiu que els atres contes que Poe va escriure durant este periodo, incloent Bon-Bon, pretengueren ser humorístics o, com va escriure Poe, "burlescos sobre la crítica en general".

Característiques artístiques

"I atres ones colossals alçaven per damunt de nosatres les seues crestes com a dimonis de l'abisme". Ilustració d'Harry Clarke, 1923.

En Manuscrit..., Edgar Allan Poe utilisa una metàfora familiar en relats de temàtica similar, comparant un viage per mar en el procés d'autodescubrimiento, pero li afig un nou element. Es tracta del procés de prendre notes com a forma d'evitar la mort i, al mateix temps, deprendre sobre ella. Quant més temps escriu el protagoniste, més deprenem sobre la seua història, pero al mateix temps li acosta al punt final de coneiximent, que és la mort. La botella en la que deixa caure el seu mensage resulta ser un recipient que guarda els seus secrets i descobriments, l'història de la seua vida. En cert modo, conferix a l'héroe l'immortalitat. Poe provablement creïa que el llenguage prolonga la vida humana i dona la possibilitat de la seua existència immaterial.

Parlant de les característiques artístiques de Manuscrit..., els crítics han senyalat el seu caràcter alegórico, que somet el contingut de l'història i les idees que l'autor ha expost a numeroses interpretacions. Daniel Hoffman va sugerir que el viage per mar en el relat representa «la tornada de l'ànima als seus començos, l'immersió en el cicle del naiximent d'una nova vida». David Halliburton ha sugerit que l'idea principal del relat radica en la desconexió del protagoniste en el passat i el futur. Com a resultat, es veu obligat a viure «en un present incert, un moment interminable d'horror». Charles May va trobar una explicació més racional als acontenyiments del relat. Observant que lo fantàstic de l'història apareix en acabant de que el principal sustente del narrador siguen "porcions de sucre de palma", va sugerir que pot haver segut mesclada descuidadamente en opi, de modo que lo que ocorre en l'història són les seqüeles de la droga.

Clark Griffith ha sugerit que Manuscrit... va supondre un punt d'inflexió en l'actitut de Poe cap a les tècniques habituals de la lliteratura gòtica. Si Anne Radcliffe i Horace Walpole varen utilisar circumstàncies fantàstiques com a factor extern que infunde terror en els personages de les seues obres, Edgar Allan Poe també utilisa esta tècnica, pero la font d'estes circumstàncies en Poe és el propi héroe, la seua ment. En Manuscrit... es fa recalcament en els sentiments i experiències interiors, lo que constituïx l'innovació de Poe com a autor gòtic. Al mateix temps, segons Griffith, este relat és només el primer pas en el camí de Poe cap a la «psicologización del gòtic».

El biógraf Kenneth Silverman va escriure que l'història és "un crescendo sostingut d'un pavor cada volta major davant una catàstrofe cada volta més estranya i imminent". Esta perspectiva de catàstrofe desconeguda horrorisa i estimula al narrador. De la mateixa manera que el narrador de Poe en una atra obra primerenca, Berenice, el narrador de Manuscrit... viu predominantment a través dels seus llibres, o més exactament dels seus manuscrits.