Magnetograma

El terme magnetograma té dos significats, utilisats per separat en els contexts de camps magnètics del Sol i la Terra.

En el context del camp magnètic del Sol, el terme magnetograma es referix a una representació pictòrica de les variacions espacials en l'intensitat del camp magnètic solar. Els magnetogramas són a sovint produïts gràcies al efecte Zeeman (o, en alguns casos, l'efecte Hanle), el qual George Ellery Hale va amprar en la primera manifestació que una taca solar era d'orige magnètic, en 1908. Els magnetogramas solars està produïts per instruments equipats en els telescopis coneguts com magnetógrafos. Alguns magnetógrafos només poden medir la component del camp magnètic a lo llarc de la llínea de visió de l'observador a la font (la component " llongitudinal " del camp). Un eixemple de tal magnetógrafo de "llínea-de-vista" o "llongitudinal" és el Michelson Doppler Imager (MDI), un instrument científic que pren magnetogramas del Sol per a medir la velocitat i els camps magnètics en la fotosfera solar per a deprendre sobre la zona de convecció i sobre els camps magnètics que controlen l'estructura de la corona solar. Un magnetógrafo vector també medix la component de la perpendicular del camp magnètic a la llínea de vista (la component" transversal" del camp), aixina que les tres components del vector de camp magnètic poden ser deduïdes. Dos eixemples inclouen l'instrument de SOLIS de l'Observatori Solar Nacional i el Helioseismic i Magnètic Imager a bordo el satèlit d'Observatori de Dinàmica Solar de NASA.

En el context de la geofísica, un magnetograma és una mida de la variació temporal de la força local i direcció del camp geomagnètic. Tals magnetogramas han existit des del temps victorià, i l'Enquesta Geològica britànica ha preservat gravacions del 1850s, mostrant els efectes del Acontenyiment Carrington de 1859, la tormenta magnètica coneguda en la Terra.