Macintosh 128K

 

El Macintosh va ser l'ordenador personal original de l'empresa Apple que va iniciar una llínea de productes que es manté fins al dia d'hui orientada inicialment al mercat de consum massiu. Llançat en giner de 1984 al preu de 2495 dólars nortamericans, tenia una carcassa color beige i era d'un sol mòdul.

Este ordenador d'Apple contava com a principal característica en una interfaç gràfic d'usuari (GUI). Ademés va incorporar l'us de la rata per a interactuar en l'interfaç gràfic, convertint en un estàndart en l'indústria.

Una muesca en la part superior de la carcassa permetia carregar l'ordenador per al seu transport. Este model original de Macintosh és ara conegut com el Macintosh 128K, un retrónimo falcat per a diferenciar-ho d'atres models.

Història i Desenroll

El computador va ser originalment un proyecte dirigit de forma semiclandestina dins d'Apple Computer per Jef Raskin. Raskin, un matemàtic i filòsof, va idear un proyecte que suponguera una ruta distinta al Apple II, llavors el producte insígnia de la companyia; idea expressada en un artícul escrit en 1979 titulat Computers by the Millions (Computadores per a Millons), artícul que no va ser publicat fins a 1982 en SIGPC Newsletter degut a que el principal inversor de la companyia en aquell llavors Mike Markkula li va demanar que fora tractat com un informe intern confidencial de la companyia.

El primer borrador que Raskin va imaginar era el d'un equip "tot en un" que incloïa monitor, teclat i impressora capaç de treballar sense necessitat de cables externs, a un cost estimat de 1000 dólars. A canvi, el computador només devia estar equipat en una reduïda pantalla de cinc polzades, un CPU econòmic (Motorola 6809) i una memòria principal de capacitat molt compacta de 64 kB. Inicialment el proyecte es va cridar Annie pero Raskin va voler evitar un to sexiste i va buscar un nom distint, optant pel de la seua varietat de poma preferida, la McIntosh. Problemes en la ya existent marca d'equips d'àudio McIntosh Laboratory, ho va dur a variar el nom a Macintosh.

Per a setembre de 1980, Steve Jobs, fundador i un dels líders de la companyia, venia d'eixir del fallanc proyecte Apple III i s'havia abocat en molta intensitat al Apple Lisa. Pero finalment discrepàncies en John Couch, cap d'aquell proyecte, varen fer que el president d'Apple en aquell llavors Mike Scott recolzara a Couch i deslligara a Jobs d'aquella assignatura. Jobs no tardaria en buscar un atre tema en el qual intervindre i va recular en aquell chicotet producte en desenroll del que pocs sabien de la seua existència. Raskin duya un quadern a on apuntava les seues idees de l'aquell computador cridat "El Quadern del Macintosh". Pero la personalitat de Jobs, qui originalment va contractar a Raskin, va entrar en conflicte en la d'este últim durant el procés. Jobs, motivat pel propi Raskin, venia de visitar el Xerox Parc en 1979 a on havia segut profundament impressionat pels alvanços tecnològics que es duyen en aquell centre d'investigació: els interfaços gràfics d'usuari, el dispositiu malnomenat "rata", els mapes de bits. Este interés de Jobs chocava en el concepte de Raskin escomençant pel processador: el modest chip Motorola 6809 no podria soportar aquells alvanços que Jobs volia incorporar, per lo que va pressionar a l'empresa per a que virarán cap al més potent processador Motorola 68000, que era el mateix que utilisava el Lisa. De forma confidencial, li va demanar a l'ingenier autodidacta Burrel Smith per a que armara un prototip de placa que amprarà el nou chip. Smith treballe dia i nit durant 3 semanes conseguint impressionants resultats i alvanços importants. Raskin va tindre que donar-se per vençut i recalcular el preu de l'equip en ciernes. Raskin no estava molt convençut del potencial dels interfaços gràfics i d'ocupació dels icons en lloc de comandos escrits simplificats.

Placa base de Macintosh 128K.

Finalment en el temps Jobs va escomençar a impondre la seua visió sobre l'originalment plantejada per Raskin, reclutant ingeniers que havien treballat en el proyecte Lisa, com Bill Atkinson. Jobs volia subsanar el fet de ser apartat del proyecte Lisa, ordenador orientat al món empresarial i professional, lo que considerava una derrota personal, aplegant a apostar al cap del proyecte Lisa que el Macintosh estaria llest abans d'un any. Les tensions entre Raskin i Jobs varen aplegar a un punt en el que Scott va tindre que tornar a prendre una decisió radical. Ya que en una oportunitat ya havia apartat a Jobs d'un proyecte, esta volta li va donar la raó a Jobs. Raskin va tindre que ser forçat a prendre un llicència que es va convertir finalment en expulsió. El camí per al Macintosh estava ya traçat. Steve Jobs, ya plenament al mando, va reclutar a atres ingeniers del proyecte Lisa com Andy Hertzfeld i extrabajadores el Xerox Parc com Larry Tesler i Bruce Horn. La Macintosh seria finalment la visió de lo que Jobs pensava que devia ser el substitut de l'Apple II com el producte sobre el que cimentara en el futur propenc la companyia: una màquina per a que el mercat de consum directe dirigit al públic en general sense coneiximent previ en computació l'operació de la qual i maneig fora immediat i intuïtiu, recolzat en un interfaç gràfic i en l'ocupació de la rata. Jobs va convertir el adminiculo que va vore en el Xerox Parc, en un dispositiu econòmic i viable amprant un sol botó (Raskin pensava que la rata devia tindre 3 botons).

El computador personal Macintosh no estava previst com un producte aïllat en sí, sino com una plataforma sobre la que es deurien anar desenrollant un conjunt d'aplicatívos que tragueren profit del seu potencial de processament tant per a edició de texts, generació de diagrames financers, càlculs matemàtics, disseny gràfic, diagramación i videojocs. De fet el primer full de càlculs Excel de l'empresa Microsoft, actualment l'estàndart bàsic de qualsevol PC compatible des de fa 25 anys, es va crear originalment per al Macintosh.

Disseny i Concepte

La visió de Steve Jobs sobre cóm devia lluir i funcionar la Macintosh, va dur a este últim a pressionar al seu equip fins al llímit en la finalitat de conseguir alcançar la seua meta. Jobs tenia una cultura autodidacta sobre el disseny industrial la filiació del qual iniciava en els interessos artesanals del seu pare, la llínea industrial dels productes de la marca japonesa Sony (la qual posteriorment va descartar) i després el descobriment del disseny i estil italià durant una conferència internacional en Aspen a la qual va assistir en l'any de 1981. També va entrar en contacte en l'escola alemana de la Bauhaus per la qual finalment es va decantar, aplegant a donar una conferència en 1983 en el mateix fòrum d'Aspen sobre el tema, predient que el disseny estava evolucionant cap a un relació decorreguda i diàfana entre forma i funció tal com ho feya la marca alemana Braun, fent seua la premissa del vaig celebrar arquitecte alemà Ludwig Mies Van der Rohe "menys és més". Va buscar a partir d'eixe moment donar-li eixa impronta a tots els productes de la seua companyia escomençant pel Macintosh, optant per un producte "tot en un", d'image neta, denotant l'alta tecnologia que contenia junt en una image amigable i poc intimidante, en una geometria minimalista per a la carcassa contrastant en atres productes de l'época.

Jerry Manock, cap de dissenyadors, i sobretot Terry Oyama varen ser els que finalment esculpieron despuix de molts esbossos que Jobs revisava de forma meticulosa la forma i l'apariència final de la màquina. Jobs va tractar que l'ordenador se semblara a certs electrodomèstics integrals més que als ordenadors disponibles en el mercat.

L'aspecte del Software també va ser fonamental per a Jobs ya que la màquina anava a tindre una apariència d'interfase gràfica a on les formes geomètriques eren fonamentals. Atkinson va conseguir un algoritme que facilitava el dibuixar formes geomètriques en la pantalla. Andy Hertzfeld va cridar a una amiga de l'institut anomenada Susan Kare qui va aportar molt en el disseny de les fonts tipogràfiques, tema que obsessionava a Jobs, quí va estudiar de forma lliure sobre disc tipogràfic en el Reeds College, degut a que en tindre una interfase gràfica, el Macintosh podia soportar centenars de dissenys tipogràfics, cosa que no succeïa en sistemes que corrien en MS-DOS. A pesar de que els directius d'Apple no estaven massa convençuts en l'obsessió de Jobs per la tipografia, este aspecte va ser vital per al posterior establiment d'una caseta de mercat entorn al món de les publicacions i la autoedición, camp inèdit per a l'indústria de computació llavors. Susan Kare també va ser l'encarregada de crear tot el catàlec d'icons que amprava la màquina i que es varen convertir després en estàndarts de l'indústria: com la cara del Mac somrient a l'inici de l'encés, la paperera, el fólder. De la mateixa manera que el Lisa, el sistema operatiu del Macintosh recreava tots els elements de l'escritori clàssic, entre ells, la calculadora, la qual va ser proposta per l'ingenier Chris Espinosa en disseny final de Jobs.

Si ben el Macintosh no era un derivat directe del Lisa, sino casi un proyecte germà, existien moltes més similituts que diferencies entre sí. Abdós ampraven sistemes operatius basats en interfaços gràfics extremadament similars, abdós varen incorporar en la seua concepció l'ocupació de la rata i la busca en pantalla, abdós es basaven en icons. Inclús abdós usaven pantalla de fondo blanc i color negre per a les llínees amprant major cantitat de fòsfor que una pantalla normal, incrementant cost i permetent ademés el WYSIWYG (lo que veus és lo que obtens) entre la pantalla i el document imprés. La gran diferència era en el software. El Lisa venia en una Suite ofimàtica de 7 programes de productivitat creada per Apple, mentres el Macintosh permetia en major facilitat que tercers dissenyaren el software que ampraria, escomençant per l'empresa Microsoft el sistema operatiu de la qual Windows està directament inspirat en el sistema operatiu del Lisa i el Macintosh. Un aspecte important del "Hardware" que va diferenciar abdós proyectes va ser que mentres el Lisa amprava el disquet de format 5¼" denominat "Twiggy", els quals varen resultar molt poc fiables, el Macintosh, que originalment també ho anava a amprar, va terminar amprant un nou format per a aquell temps de 3½" desenrollat per Sony, en una carcassa més dura i del tamany que permetia dur-ho en la bojaca d'una camisa i molt més fiable, fet que inicialment es va fer a esquenes de Jobs qui es volia decantar per un atre fabricant japonés. Est va ser un dels últims esculls tècnic que el proyecte va deure sortejar.

Finalment la funcionalitat del Mac (com finalment se li va terminar denominant a les llínees posteriors de Macintosh) es traslladava en el camp d'acció de Lisa per un preu casi 4 voltes menor, aportant al fracàs comercial de la llínea de desenroll del Lisa, a pesar de significar un enorme alvanç tecnològic en el món de la computació personal, eixint del mercat al poc temps. Els equips que varen quedar varen ser incorporats posteriorment a la llínea Macintosh en el nom Macintosh XL.