Música acusmática
La música acusmática (del grec ἄκουσμα akousma, «lo que se sent, cosa sentida»[1]) és un tipo de música electroacústica composta específicament per a transmetre-la per altaveus i no per mig d'una actuació o concert en viu.
Este tipo de música sorgix d'una tradició musical que es remonta a l'introducció a finals dels anys 1940 de la música concreta, una forma de música experimental.[2] A diferència de les obres musicals convencionals que es publiquen en partituras, les composicions purament acusmáticas normalment existixen únicament com gravacions d'àudio.
La composició de la música acusmática es basa en el concepte del «sò acusmático», que se sent sense poder distinguir la seua causa. Atres elements musicals convencionals com la melodia, la harmonia, el ritme i la mètrica poden estar presents pero generalment se'ls dona més consideració a característiques del sò com el timbre i l'espectre. Els materials per a la composició poden incloure sons provinents d'instruments musicals, la veu humana, sons generats electrònicament, àudios modificats en processadors d'efectes, aixina com efectes de sò i gravacions de camp.
La música és produïda per mig de tecnològiques musicals, com la gravació digital de sò, el processament digital de senyals i les estacions de treball d'àudio digital. Estes ferramentes s'utilisen per a combinar, yuxtapondre i transformar de qualsevol manera concebible un material sonor. En este context, el método de composició pot considerar-se com un procés de «organisació de sò», un terme usat per primera volta pel compositor francés Edgar Varèse.[3]
Orígens
[editar | editar còdic]Segons certs documents històrics, el terme «acusmático» té orige en akousmatikoi, com es denominava als discípuls de Pitágoras, que impartia les seues classes darrere d'una cortina per a que la seua presència no distraguera del contingut de les seues paraules. En la música acusmática, els altaveus són la «cortina» que impedix vore la font del sò.[4] En estes condicions, l'audiència es concentra en el sò i s'agudisa la percepció auditiva. En 1955, Jérôme Peignot i Pierre Schaeffer varen usar per primera volta el terme «acousmatique» per a definir l'experiència d'escoltar música concreta, basada en el sò com a recurs primari per a la composició musical.[5]
Desenroll
[editar | editar còdic]En els círculs acadèmics, els térmens «música acusmática» o «art acusmático» són d'us comú, particularment per a referir-se a la música concreat contemporànea.[6][7] No obstant, no existix acort sobre si la pràctica acusmática es referix a un estil de composició o a una manera d'escoltar el sò.[8] Scruton definix l'experiència del sò com inherentemente acusmática; en paraules de com Lydia Goehr (1999): «el món del sò no és un espai en el qual podem entrar; és un món que tractem a distància».[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «ἄκουσμα, DGE Diccionari Grec-Espanyol». dge.cchs.csic.és. Consultat el 2022-12-18.
- ↑ Palombini, C. (1998), "Pierre Schaeffer, 1953: towards an Experimental Music', an exegesis of Schaeffer's 'Vers unix musique expérimentale', Music & Letters 74 (4): 542--57, Oxford University Press.
- ↑ Ouellette, Fernand (1973). Edgard Varèse, London: Calder and Boyars. ISBN 978-0-7145-0208-3.
- ↑ Schaeffer, Pierre (1966). Traité dones objets musicaux (en fr), Paris: Éditions du Seuil.
- ↑ Peignot, J.Esprit.(280)
- 111-123.
- ↑ Denis DufourLi són dones musiques, Symposium Ina-GRM and France-Culture.Ina-GRM/Buchet-Chastel.Paris:
- ↑ Dhomont, F.Organised Sound.Cambridge University Press.
- ↑ McFarlane, M.W.eContact!.Journal of the Canadian Electroacoustic Community.Montreal:
- ↑ Bauer, Amy (2004). «Tone-Color, Movement, Changing Harmonic Plans: Cognition, Constraints, and Conceptual Blends in Modernist Music», Ashby, Arved Mark (ed.). The Pleasure of Modernist Music (en en), University of Rochester Press. ISBN 978-0-8153-3000-4.
Bibliografia adicional
[editar | editar còdic]Austin, Larry, and Denis Smalley. “Sound Diffusion in Composition and Performance: An Interview with Denis Smalley.” Computer Music Journal 24/2 (Summer 2000), pp. 10–21.
- Chion, Michel. Guide dones objets sonores, Pierre Schaeffer et la recherche musicale. Ina-GRM/Buchet-Chastel, Paris, 1983.
- Desantos, Sandra, Curtis Roads, and François Bayle. “Acousmatic Morphology: An Interview with François Bayle.” Computer Music Journal 21/3 (Fall 1997), pp. 11–19.
- Dhomont, Francis. “Ràpel acousmatique / Acousmatic Update.” eContact! 8.2 (Spring 1995).
- Smalley, Denis. “Space-form and the acousmatic image.” Organised Sound 12/1 (April 2007) “Practice, process and æsthetic reflection in electroacoustic music,” pp. 35–58.
- Smalley, Denis. “Spectromorphology: Explaining Sound-Shapes.” Organised Sound 2/2 (August 1997) “Frequency Domain,” pp. 107–26.
- Truax, Barry. “Composition and Diffusion: Space in Sound in Space.” Organised Sound 3/2 (August 1998) “Sound in Space,” pp. 141–46.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Música acusmática» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.