Louis de Funès

Archiu:Louis de Funès 1970.jpg

Louis de Funès

Louis Germain David de Funès de Galarza i Soto (Courbevoie, 31 de juliol de 1914-Nantes, 27 de giner de 1983) va ser un actor i comediante francés de pares espanyols.

Va ser l'actor favorit dels francesos, segons una série d'enquestes realisades des de finals dels anys 60, va interpretar més de 150 papers en el cine i més de 100 en el teatre. El seu estil personal com a actor és recordat per la seua gran energia interpretativa i la seua àmplia gama d'expressions facials i tics.

Va interpretar el paper de Don Salluste de Bazán, Ministre de Facenda del Rei d'Espanya, en la película francesa de cult "Deliris de grandea", ambientada en l'Espanya de el XVII.

Louis de Funès, un dels actors francesos més famosos de tots els temps, goja també d'un ampli reconeiximent internacional. Ademés de la seua immensa fama en el món francòfon, també seguix sent un nom conegut en moltes atres parts del món, inclosos els països de parla alemana, Espanya, Itàlia, Portugal, l'antic bloc de l'Est, Albània, Grècia, l'antiga Yugoslàvia, Iran, Israel, Maurici i Turquia.

Una família emigrada

La seua família paterna pertanyia a la noblea de Sevilla. El seu pare, Carlos Luis de Funes de Galarza (1871-1934), era advocat. La seua mare, Leonor Soto Rec (1879-1957), era ama de casa, filla d'un notari d'Ortigueira (La Corunya), localitat a la que va aplegar en 1903 Carlos Luis de Funes com a representant de joyeria, treball que havia mamprés despuix d'abandonar la seua activitat com a advocat. Abdós varen establir una relació no ben vista per les seues respectives famílies, per lo que varen decidir emigrar a França. Allí varen aplegar en 1904, a on es varen establir. Carlos Luis de Funes de Galarza va continuar en l'ofici de joyer, per a després partir cap a Veneçola, d'a on va retornar alguns anys més tart consumit per la #tuberculosis. En 1934, va morir en Màlaga en soletat.

Biografia

Als cinc anys, Louis va rebre, per part de la seua mare, les primeres lliçons de piano. Va passar la seua infància en Villiers-sur-Marne (Seine-et-Oise) i va assistir a l'internat Jules-Ferry. En 1930, va finalisar els seus estudis secundaris en el Lycée Condorcet i per sugerència del seu germà, qui es dedicava a la venda de pells fines, va ingressar en l'Escola Superior de Peletería, prop de la plaça de la Bastilla, pero va ser expulsat per continus altercats. Va començar llavors a treballar en distintes peleterías i va eixercir ademés atres oficis dels que va anar generalment despedit a causa del seu holgazanería^{cita requerida}. Per esta raó, els seus pares varen decidir inscriure-ho en la École technique de photographie et de cinéma, hui en dia cridada École nationale supérieure Louis-Lumière. Louis va elegir el curs de cine, tenint com condiscípulo a Henri Decaë qui serà, anys més tart, director de fotografia en els seus films. Segons Decaë, Funès va ser expulsat de l'institució un any més tart, en 1933, per realisar una «broma» en la que va utilisar hiposulfito de sodi, provocant aixina un incendi. Funès va viure llavors un periodo en el que va oscilar entre la desocupació i menuts treballs dels que sempre terminava sent despedit.

Funès es va casar en primeres nupcias en Saint-Étienne el 27 d'abril de 1936 en Germaine Louise Elodie Carroyer. D'eixe matrimoni va nàixer un fill, Daniel Charles Louis (n. 12 de juliol de 1937- m. 23 de giner de 2017). Divorciat el 13 de novembre de 1942, el 20 d'abril de 1943 va tornar a casar-se, esta volta en Jeanne Augustine Barthélémy, bisnieta de Guy de Maupassant, qui li va donar dos fills, Patrick Charles (n. 27 de giner de 1944), mèdic radiólogo, i Olivier Pierre (n. 11 d'agost de 1949), comandant en Air France.

Trayectòria artística

La seua vida artística no va començar be, devent recórrer per a subsistir a menuts treballs tals com tocar el piano en bars de baixa categoria. Haver posseït un bon oït musical li va permetre aplicar-ho, anys més tart, en films com Li Corniaud, Li Grand Restaurant i L’Homme Orchestre; ademés tenia bons coneiximents sobre cine. En aquells anys, va desenrollar la mirada sollozante i els gests fastidiosos del Ànet Donald segons pròpia confessió.

En 1945 l'actor Daniel Gélin va presentar Louis de Funès a Jean Stelli, i este li va donar un paper en una seqüència de la película La Tentation de Barbizon, estrenada en 1946, en la que Gélin va interpretar a Michel Berthier, el porter de l'empresa «Publi-Mondial» i en la que de Funès va debutar en el cine en el paper d'un atre porter, el del cabaret «Li Paradis». Este paper és el punt de partida de la seua carrera cinematogràfica. Pocs anys més tart va fer d'extra i de doble, eixercitant múltiples rols en un mateix film, com per eixemple en la película Du Guesclin, en la que va interpretar, al mateix temps, a un menic, a un astrólogo, i a un noble.

Contava en poc més de 30 anys quan es va presentar en el teatre per primera volta i, per la seua timidea, no va gojar d'una fama immediata. A principis dels anys 50, Sacha Guitry li va concedir menuts papers, particularment, en els films La poison, Je l'ai été trois fois, Si Paris nous était vaig contar, i La Vie d'un honnête homme, en lo que aixina va tindre l'oportunitat de refinar el seu personage sense utilisar caraces ni disfrassos. Entre 1952 i 1953, les seues participacions en la revue Bouboute et Sélection i Ah! els belles bacchantes, respectivament, varen començar a contribuir al advenimiento de la seua fama com a actor. Ademés, va integrar un grup d'actors còmics en el que va perfeccionar la seua tècnica, explotant facetes desconegudes per a ell fins a eixe moment. A l'any següent, va participar en l'adaptació cinematogràfica de Els belles bacchantes, la seua primera película en color.

Un director de cine, Claude Autant-Lara, va notar el seu potencial còmic. Després en 1957, en el film Ni vu, ni connu, la seua interpretació del peixcador furtivo fugint del guardabosques li val el títul de «millor còmic del moment». Claude Magnier va llançar l'obra teatral Oscar en 1958, i encara que en els primers anys de representació de l'obra de Funès no formava part del seu elenc, va escomençar a actuar en ella a principis dels anys 1960. L'adaptació al cine de Oscar, de l'any 1967, també en de Funès en el repartiment, va anar un èxit de taquilla.

En 1964 va estrenar el primer film de la saga del Gendarme, El gendarme de Saint-Tropez (gojant esta série de películes de gran èxit fins a la mort mateixa de l'actor). També en l'any 1964, va iniciar una atra saga també exitosa: Fantômas, tenint la mateixa dos seqüeles més. Per a tancar eixe inoblidable any, de Funès, en 50 anys d'edat, va actuar baix la direcció de Gérard Oury en la película Li Corniaud (Espanya: L'home del Cadillac, Argentina: El papanatas), tenint per companyer al seu amic Bourvil.

En 1965, la revista Clave va aplegar a comparar el duo còmic Bourvil/De Funès a aquell duo format per Llorer i Hardy (El gros i el flac).

Després, en 1966, Louis de Funès va tornar a actuar en Bourvil en La Gran Vadrouille (Espanya: La gran chala, Argentina: La gran fuga), que és el film que més entrades va vendre en el país gal en 17 millons d'entrades fins a l'arribada de la película nortamericana Titanic de James Cameron en 1998. Aixina i tot, cap atra película francesa va conseguir aplegar a eixe top fins a l'estrena de Benvinguts al Nort conservant l'honor entre les películes compatriotes. Paralelament, incursionó en teatre.

En 1971, sempre en Gérard Oury (el seu director fetiche), va realisar en Espanya La Folie dones grandeurs (Deliris de grandea). El seu companyer anava a ser Bourvil, pero l'actor va fallir abans del rodage, sent substituït per Yves Montand.

A partir de març de 1973 es va comprometre per complet en el rodage de Les loques aventures de Rabbi Jacob podent-se estrenar el 18 d'octubre del mateix any. Al sendemà de l'estrena, va actuar en teatre iniciant durant casi 200 dies consecutius la peça de Jean Anouilh, La Valse dones toréadors fins a abril de 1974. Des de llavors, va descansar en el castell de la seua esposa prop de Nantes, a on va gojar de la jardineria i es va negar a realisar qualsevol atre proyecte en la finalitat de dedicar-se al pròxim film de Gérard Oury, Li Crocodile, el rodage del qual devia iniciar-se en maig de 1975. En eixe proyecte, Louis de Funès anava a interpretar a un dictador suramericà. No obstant, en plena preproducción, va sofrir un infart lo que ho va obligar a desistir d'eixe proyecte, renunciant para sempre també a la seua carrera teatral ya que ho consumia físicament.

La seua carrera en el cine va ser obstaculisada ya que les asseguradores plantejaven no tindre intenció de cobrir nous rodages. El director de L'Aile ou la cuisse (Cuixa o pechuga) va conseguir un segur per a dos semanes de rodage, i Louis de Funès va reaparéixer llavors en els rodages, pero sempre en un mege i una ambulància presents en el lloc. Va continuar aixina en els següents treballs, encara que a un ritme menys sostingut que en els seus inicis.

En 1980 i despuix de varis anys, va complir finalment el seu somi: adaptar al cine la seua versió d'una peça de Molière. És aixina com L'Avare (El avaro) aplega als cines, pero només obté un modest èxit. Eixe mateix any, rep un premi de les mans de Jerry Lewis. Més vesprada, en 1981, un dels seus fills li va aconsellar llegir una novela anomenada La Soupe aux choux (La sopa de coles) de René Fallet, que segons ell, tenia el potencial per a ser una bona película. Es va dispondre llavors a adaptar-la al cine en companyia de Jean Carmet i de Jacques Villeret.

La seua carrera va terminar a l'any següent en Li Gendarme et els Gendarmettes. Poc abans de la seua mort varen aplegar a cridar-li «el Chaplin francés». En 1983, als seus 68 anys, va sofrir una crisis cardíaca. Va ser una gran pèrdua per al cine francés. Gérard Depardieu, un dels jóvens actors més cotisats del cine francés en aquell moment, es va llamentar de la seua mort comentant: "Els còmics moren sempre d'una crisis cardíaca, perque fer riure cansa el cor".

Recursos humorístics

Les seues principals bases per a fer humor varen ser:

• la seua capacitat de gesticulació i d'imitació;
• la repetició en una escena dels seus gests o paraules;
• el caràcter excessiu dels sentiments i emocions que expressa, com per eixemple són la por i la desesperació (fingits o reals del seu personage).

La seua expressió de còlera és característica: gruñidos, sorolls en la boca, galtades repetitives als atres personages, grans gesticulacions, etc. Els papers es presten de buen grado a este joc: els seus personages són a sovint hipòcrites i una miqueta antipàtics, sense ser malévolos o incapaços de redenció.

Disfrassos

No dubtava en accentuar fins a l'extrem les situacions còmiques utilisant disfrassos. Els següents són alguns eixemples:

• el poeta fals i en peluca per a aparéixer d'incògnit en Li Grand Restaurant (el gran restaurant) en el qual és l'amo;
• els vestits habituals de el XVII de la Folie dones grandeurs, i entre ells, el disfràs de la «Dama de negre» en la taverna;

• la viejita que, en l'Aile ou la cuisse, demanava ser atesa en un restaurant mentres uns atres atenien exageradamente a un supost crític gastronòmic (després «la viejita» li baixa el polze en la seua guia gastronòmica);
• el trage «loubavitch» en Les loques aventures de Rabbi Jacob;
• els vestits de la «Belle Époque» en Hibernatus, a on ell devia fer-se passar pel pretenent de la seua pròpia esposa;
• el seu vestit en L'Avare és irresistiblemente divertit.

A duo

El talent de Louis de Funès funcionava be en la categoria de duos còmics regulars o ocasionals, en actors molt diversos:

• Claude Gensac, coneguda pel renom que Cruchot (el gendarme interpretat per Louis de Funès) li va donar en la série del Gendarme: «ma biche» (el meu cierva). Ella era usualment la còmpliç femenina dels personages de Louis de Funès.
• Michel Galabru, qui va fer de superior en la saga del Gendarme i va servir com a objectiu de burla per a Louis de Funès.
• Bourvil, en qui es amoldó molt be en Li Corniaud i La Gran Vadrouille.
• Yves Montand en La Folie dones grandeurs. Moltes escenes entre ells són tan célebres com el somi en les rimes d'or o la neteja de les orelles.
• Coluche, que va fer de fill de Louis de Funès en L'Aile ou la cuisse.
• Olivier de Funès, el seu propi fill en Els Grans Vacances, Hibernatus i l'Homme orchestre.

Filmografia

Artícul principal → Anexe:Filmografia de Louis de Funès.

En Fernandel, Bourvil i Jean Gabin, Louis de Funès és un dels actors francesos que va atraure a la major cantitat d'espectadors en els cines. Louis de Funès va ser molt prolífic. Despuix d'haver respost a varis centenars d'actors, dirigits per més de quaranta directors, ademés d'una década en la que va intentar diferents activitats (mija dotzena de séries de televisió, una dotzena de doblage, una dotzena de curts películes) mentres filmava en la década de 1950, va tindre més de cent quaranta llarcmetrages en el seu haver durant els seus casi quaranta anys de carrera.

Algunes películes importants

Més de la mitat de la filmografia de Louis de Funès es definix i considera "de cult". És possible reduir esta filmografia en dos terços llimitant-se a les películes que han superat el milló d'entrades en la taquilla i en les que Louis de Funès eixercita el paper principal, aixina com les poques películes a on va ser coprotagonista. En la primera part de la seua carrera, es va beneficiar històricament de la llum duta pels "jagants" del cine francés de l'época, que eren Jean Gabin, Fernandel i Bourvil. Hi ha un total de 45 llarcmetrages, en més de 140 representacions, que poden considerar-se importants. Per lo tant, el terme "major" s'entén ací des d'un triple punt de vista: crític, popular / comercial i en térmens d'alvanç en la carrera de Louis de Funès.

Conviccions religioses, socials i polítiques

Louis de Funès era molt religiósi posseïa una profunda fe.

Les seues idees polítiques s'acosten a les del gaullismo, home de dretes, afirma ser molt aficionat a Charres de Gaulle, aixina com a Georges Pompidou, i haver apreciat en la seua joventut la Confederació General del Treball i les reformes del Front Popular quan es va otorgar el primer permís remunerat segons la llei francesa (vacacions pagades). Vàries fonts d'extrema dreta li varen adjudicar idees monàrquiques i catòliques tradicionalistes, pero, encara que admirava al rei Luis XVI i va assistir en ocasions a la missa anual en memòria de Luis XVI que commemorava la seua eixecució, no era monàrquic.

Olivier de Funès va contar que durant Maig del 68 el seu pare s'interessava poc en el moviment social, pero que li semblava simpàtic que els jóvens es manifestaren en front als polítics, als que ell no apreciava. Per un atre costat, s'esglayava per la caça de bruixes que s'aveïna, no admet que els professors universitaris, els periodistes o inclús els caps d'empresa paguen el preu, es referia a sovint al Terror, i es burlava d'alguns dels tribunos de la protesta. Més vesprada va tindre una visió amarga dels acontenyiments: Em va sorprendre el Maig del 68. Volíem transformar-ho tot, lliberar-ho tot, tornar a ser jóvens.

Distincions

• Cavaller de la Legió d'Honor (1973, insígnies posades per Gérard Oury)
• César d'honor (1980, entregat per Jerry Lewis, categoria César del cine)

Bibliografia

• Luis Gasca, Louis de Funès, editor 'Planeta-De Agostini', 1999, ISBN 843958220X i 9788439582205.
• Christelle Laffin, Louis de Funès: au nom de la rose, editor 'Albin Michel', 2002, ISBN 2226135170 i 9782226135179.
• Stéphane Bonnotte, Louis de Funès, jusqu'au bout du rire, editor 'Michel Lafon', 2003, ISBN 2840989085 i 9782840989080.
• Laurent Aknin, Louis de Funès, nouveau monde, 2005, ISBN 2-84736-089-1.
• Olivier de Funès, Patrick de Funès, Louis de Funès -nouvelle édition-: Ne parlez pas trop de moi, els enfants !, editor 'Li Cherche midi', 2013, ISBN 2749129753 i 9782749129754.
• Jean-Jacques Jelot-Blanc, Daniel de Funès, Louis de Funès: L'oscar du cinéma, editor 'Flammarion', 2014, ISBN 2081342804 i 9782081342804.
• Sylvain Raggianti, Li Gendarme de Saint-Tropez : Louis de Funès, histoire d'unix saga, Paris, Flammarion, 2007, 175 p. ISBN 9782081203273 ISBN 2081203278.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Louis de Funès.
• Plantilla:Imdb nomene
• DeFunes.com, sitie web oficial realisat pels fills de Louis de Funès (francés)
• Defunes.org, enciclopèdia sobre les películes de Louis de Funès (francés)