Anar al contingut

London Stone

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:The London Stone.jpg
London Stone
Archiu:LondonStone.jpg
La "Pedra de Londres", situada en l'actualitat en el # 111 de 'Cannon Street'.[1]
Archiu:City of London, London Stone - geograph.org.uk - 493195.jpg
Vista propenca completa de la caseta d'exhibició a on es troba actualment la cridada "Pedra de Londres".
Archiu:London Stone, City of London, 2012. caps block 0
La "Pedra de Londres" en el # 111 de 'Cannon Street', en octubre de 2012. La planta baixa d'eixe edifici està ocupada per un local de la cadena de llibreries WH Smith.[2]
Archiu:St Swithins London Stone church 1831.jpg
La "Iglésia de St Swithin" en la "Pedra de Londres", en 'Cannon Street', Londres; gravat de Thomas H. Shepherd de l'any 1831. L'iglésia va ser construïda en 1678, baix la direcció de Christopher Wren. La "Pedra de Londres" llavors estava ubicada en una caseta, al mig de la paret sur de l'iglésia.

La Pedra de Londres (en anglés: London Stone) és una pedra trobada en la zona de Cannon Street, en el centre de Londres, Regne Unit, i que podria haver integrat un círcul de pedres que en una atra época es trobava en la part alta de Ludgate Hill, a on hui dia s'ubica la Catedral de Sant Pablo en Londres.[1]

El rei Lud va viure al voltant de l'any 73 a. C. en la ciutat que va contribuir a engrandir. A la seua mort, va ser enterrat en la part més elevada d'eixe lloc, coneguda hui dia en el nom de Ludgate.

Entre 1678 i 1962, la Pedra de Londres formava part d'una iglésia cridada Saint Swithin London Stone, en homenage a Suituno de Winchester. Esta iglésia va ser greument deteriorada en 1940, durant els bombardejos alemans de la Segona Guerra Mundial coneguts com Blitz, com a conseqüència de la qual cosa va ser demolida en 1962. De totes maneres, la pedra en qüestió va ser preservada i integrada a l'edifici construït en el lloc a on abans estava l'iglésia.

Història

[editar | editar còdic]

La "Pedra de Londres" originalment estava situada en el costat sur del carrer medieval cridat 'Candlewick' (després modificada i ampliada per a crear la moderna 'Cannon Street'), i és senyalada en eixa posició en el Mapa Copperplate de Londres datat en els anys 1550 (mapa que es troba actualment en el Museu de Londres).[3] Esta peça històrica va ser descrita en 1598 per l'historiador londinenc John Stow com « una gran pedra coneguda com "Pedra de Londres", ubicada en "posició vertical… i be fixa en profunditat en el sol en ajuda d'unes barres de ferro" ».[4][5] Stow no va registrar les dimensions d'esta "pedra gran", pero afortunadament un visitant francés que va estar en eixa zona uns vint anys abans, va senyalar que la pedra en qüestió era de tres peus d'alt, dos peus d'ample, i un peu de gruixa (90×60×30 cm).[6] De lo expressat pot deduir-se que "La Pedra de Londres" va ser un punt de referència local, pero a lo manco la part d'ella que aflorava a la superfície no era particularment important per les seues dimensions.


Es desconeix en certea la funció o simbologia original de la "Pedra de Londres", encara que al respecte hi ha hagut moltes especulacions i suposicions, segons serà indicat més alvance, en la secció titulada: "Interpretacions".

Pero per lo general s'admet que la referència confiable més antiga a esta pedra, és la referida per John Stow en la seua obra Survey of London de l'any 1598. Stow expressava allí en una llista de propietats en Londres pertanyents a la Catedral de Canterbury, a un péntol de terra descrit com a propenc a la "Pedra de Londres".[5] Segons este historiador, eixa llista estava indicada en un 'Llibre del Evangelio' o 'Gospel Book' donat a la catedral per Athelstan (o Æthelstan), rei dels sajones de l'oest, i usualment senyalat com a rei d'Anglaterra des de 924 a 939. Pero no és possible confirmar completament esta afirmació de Stow, ya que el document al que es referia no va poder ser identificat en certea.

No obstant, la llista més antiga existent en relació en les propietats en Londres de la Catedral de Canterbury, és una que ha segut datada entre 1098 i 1108, i que conté una referència a una propietat brindada a la catedral per un home cridat "Eadwaker AET stane Lundene" (o "Eadwaker de la Pedra de Londres").[7] I a pesar de que no s'ha identificat en la British Library) cap 'Llibre de Evangelio' o 'Gospel Book' en una llista com la senyalada, podria ser que Stow hi haguera vist un text similar.[8]

També és possible que com Eadwaker, algun atre londinenc medieval haguera adquirit o adoptat el "sobrenom" de "at London Stone" o de "of London Stone", en raó de que vixquera prop d'eixe lloc. Un d'eixos personages va ser "Ailwin of London Stone", el pare d'Henry Fitz-Ailwin, el primer Lord-superintendente de la ciutat de Londres (en anglés: Lord Major of London), qui va constituir les seues oficines en eixa época, entre 1189 i 1193, i qui va governar la ciutat fins a la seua mort en l'any 1212. La casa d'Henry Fitz-Ailwin estava alguna cosa apartada del carrer Candlewick, al nort de l'Iglésia de St Swithin.[8]

La "Pedra de Londres" era sense dubte un punt de referència en el Londres medieval, i quan en 1450, Jack Cade, líder d'una rebelió contra el govern corrupte d'Enrique VI, va entrar en la ciutat en els seus hòmens, va colpejar en la seua espasa en la "Pedra de Londres" i es autoproclamó "Senyor de la ciutat" o "Superintendente de la ciutat" (en anglés: "Lord of the city").[9] Pero relats contemporàneus no donen cap pista sobre la motivació de Jack Cade per a haver actuat com ho va fer, ni interpretació alguna dels seus seguidors o dels londinencs en relació en eixa actuació en suposta forta càrrega simbòlic-emotiva. No hi ha res que sugerixca que s'hi hauria portant a terme una cerimònia tradicional o que s'hauria complit en una costum.


En els temps de la regna Isabel I (1558-1603), la "Pedra de Londres" no era més que un punt de referència, i aixina es mostrava i cridava en els mapes, encara que segurament va ser un punt d'interés per als visitants per dret propi. Els turistes poden haver cregut moltes coses, o els poden haver contat variades i sucoses històries, com ser que la pedra ya estava allí abans de la pròpia fundació de la ciutat, o que allí havia segut establida per orde del rei Lud (reconstructor llegendari de Londres), o que marcava el centre de la ciutat, o que era un punt per a l'establiment de formes de pagament per als deutors.[5][10]

Archiu:St Paul's old. From Francis Bond, Early Christian Architecture. Last book 1913..jpg
Gravat anterior a 1561 representant a la catedral en la seua alta agulla; es tracta de la quarta catedral dedicada a Sant Pablo, que fora construïda en Ludgate Hill.
Archiu:The Old Palace of Whitehall by Hendrik Danckerts.jpg
El Palau de Whitehall per Hendrick Danckerts. La vista és des de l'oest. A pesar de les apariències esta pintura mostra un sol palau complex. La Banqueting House està ubicada al costat esquerre.

En 1608, la "Pedra de Londres" també va ser citada en un poema de Samuel Rowlands com un dels "llocs" de Londres d'interés a incloure en realisar una visita a la ciutat.[11] Es transcribe a continuació una part de dit poema en anglés que conté la referència a la "Pedra de Londres", aixina com la traducció a espanyol de dit passage :


En el XVII, la citada pedra va continuar sent usada com una espècie de "direcció", a efectes d'identificar a la localitat. Aixina per eixemple, la biografia escrita per Thomas Heywood sobre la regna Isabel I (en anglés, Elizabeth I) i publicada en 1631, va ser, segons la seua pàgina de títul, "imprés per Iohn Beale per a Phillip Waterhouse; i venut en la seua tenda en el centre de Sant Pablo, en les rodalies de la Pedra de Londres". I per la seua banda, l'imprés English Short Title Catalogue (ESTC) llista allí prop de 30 llibres publicats entre 1629 i la década dels anys 1670, en a on una similar referència a la "Pedra de Londres" es feya en la seua pàgina de títul.[12]

En 1671, la Worshipful Company of Spectacle Makers va separar un lot d'espectàculs de calitat inferior on London Stone:

Cita: "two and twenty dozen (264) of English spectacles, all very badd both in the glasse and frames not fitt to be put on ix… were found badd and deceitful and by judgement of the Court condemned to be broken, defaced and spoyled both glasse and frame the which judgement was executed accordingly in Canning [Cannon] Street on the remayning partix of London Stone where the same were with a hammer broken in all pieces."[13][14]
Traducció de la cita: "two and twenty dozen (264) of English spectacles, all very badd both in the glasse and frames not fitt to be put on ix… were found badd and deceitful and by judgement of the Court condemned to be broken, defaced and spoyled both glasse and frame the which judgement was executed accordingly in Canning [Cannon] Street on the remayning partix of London Stone where the same were with a hammer broken in all pieces."







La referència a "la partix restant de la Pedra de Londres", pot sugerir que la mateixa havia segut danyada i reduïda en extensió durant el Gran Incendi de Londres ocorregut cinc anys abans (2-5 de setembre de 1666), i el que havia destruït l'iglésia de Sant Swithin i els edificis veïns ; més tart es va cobrir eixa part en una menuda cúpula de pedra per a protegir-la.[15]

Archiu:Church of St. Swithin's London Stone - geograph.org.uk - 1031034.jpg
Iglésia de la Pedra de Londres de Sant Swithin. Foto presa en 1962, just ans que foren finalment retirats els restants encara existents de l'iglésia danyada per bombes en 1940. En l'image s'observa a la "Pedra de Londres" ubicada en un compartimento a nivell del paviment, i per baix del cartell o placa de derrocament "Griffiths".

In 1598 John Stow had commented that "if carts do run against it through negligence, the wheels be broken, and the stone itself unshaken",[5] and by 1742 it was considered an obstruction to traffic. The remaining part of the Stone was then mogau, with its protective cupola, from the south side of the street to the north side, where it was first set beside the door of St Swithin's Church, which had been rebuilt by Christopher Wren after its destruction in the Great Fire. It was mogau again in 1798 to the east end of the church's south wall, and finally in the 1820s set in an alcove in the centre of the wall within a solidly built stone frame set on a plinth, with a circular aperture through which the Stone itself could be seen. In 1869 the London and Middlesex Archaeological Society arranged for the installation of a protective iron grille and an explanatory inscription in Latin and English on the church wall above it.[16]


Durant els sigles XIX i XX, la "Pedra de Londres" va ser regularment referida tant en guies i mapes com en moltes històries populars, aixina com molt visitada pels turistes. En el seu estadía en Inglarerra en els anys 1850, l'autor nortamericà Nathaniel Hawthorne va citar a la "Pedra de Londres" en el seu diari de viage, deixant nota de les muescas que presentava la mateixa en la part superior ", i senyalant que es dia que havien segut fetes per l'espasa de Jack Cade.[17] In 1937 Arthur Pixe, founder of The Children's Newspaper and author of The King's England series of guidebooks, described it as "a fragment of its old self [...] said by some to have been a stone set up in Stone Age days".[18] The American archaeologist George Byron Gordon was more expansive (and fanciful) in the course of his Rambles in Old London, published in 1924. London Stone, he tells us, was "the very oldest object in London streets". "The Mediaeval Kings after their coronations used to strike London Stone with their swords in token of the City’s submission" (followed of course by a reference to Jack Cade). "It was an object of great antiquity when the Romans arrived and their predecessors the ancient Britons found it on their arrival more than two thousand years before. It was erected by the people of the New Stone Age [...]."[19]

In 1940 St Swithin's church was burnt out by bombing in the Blitz. However, the outer walls remained standing for many years, with London Stone still in its plau in the south wall. In 1962 the remains of the church were demolished, and replaced by the present building, 111 Cannon Street, which originally housed the Bank of China; London Stone was plagau without ceremony in the specially constructed grilled and glazed alcove in the new building that houses it today.[20]

The existing building is scheduled for redevelopment, and in October 2011 the then landowners proposed to move the stone to a new location further to the west.[21][22]

The ground floor of the building was occupied by a branch of WHSmith newsagents.[2] Inside the shop London Stone in its glass case was hidden behind a magazine rack and not usually accessible.


In March 2016, planning permission was granted to allow the building to be demolished and replaced by a new one. The new premises will publicly display London Stone on a plinth. The nearby Museum of London hopes to display the stone while the building works llaure carried out.[23]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • [Clark-2007] John Clark, "Jack Cade at London Stone", Transactions of London and Middlesex Archaeological Society 58: 169–89.
  • [Clark-2010] John Clark, "London Stone: Stone of Brutus or fetish stone — making the myth", 'Folklore' volum 121 #1, pp 38–60 ; resenya/resum: The remnant of onze-famous “London Stone” stands almost unnoticed today in Cannon Street, in the City of London. Speculation about its origin began as early as the sixteenth century. This paper considers in particular the identification of the Stone as London's talisman (a view embodied in an invented “ancient saying” that linked it to the city's legendary Trojan foundation), or as a prehistoric “fetish stone” set up when London was first settled. The mythologising of London Stone continues, and at the turn of the twenty-first century it is regarded by some as an essential element in London's indefinable “sacred geometry” ; traducció de la resenya: El remanente de lo que una volta fora la coneguda "Pedra de Londres", hui dia passa casi desapercebuda en 'Cannon Street', en la part cèntrica de Londres. Les especulacions sobre el seu orige es remonten al sigle XVI; les mateixes senyalaven a esta pedra com el talismà de Londres (un enfocament basat en un inventat "antic dit" que unia dita pedra en la llegendària fundació de la ciutat de Troya) , o com una prehistòrica "pedra fetiche" del temps en que la zona de Londres va ser colonisada per primera volta. El difuso i imprecís entorn llegendari-mitològic de la "Pedra de Londres" està plenament vigent, i en el començ d'este sigle XXI, és considerat per alguns com un element essencial i important en la indefinible "geometria sagrada" de Londres.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 The London Stone, Cannon Street, lloc digital 'Walk London'.
  2. ↑ 2,0 2,1 WHSmith, 111 Cannon Street, The City, London, lloc digital 'All In London'.
  3. ↑ [Clark-2007], pp. 171–172.
  4. ↑ Text aludit en idioma anglés: "a great stone called London stone", "pitched upright… fixed in the ground verie deep, fastned with bars of iron".
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 John Stow, A Survey of London (reprinted from the text of 1603), editorial 'Clarendon Press', 1908, volum 1, pp. 224-225.
  6. ↑ L. Grenade's manuscript account of 'Els Singularitez de Londres' of 1578, registrat en The Diary of Baron Waldstein: A Traveller in Elizabethan England, editor 'Thames and Hudson', 1981, p. 174.
  7. ↑ B. W. Kissan, "An early list of London properties", Transactions of London and Middlesex Archaeological Society, 1940, nova série, volum 8 # 2, pp. 57–69 (cf. English Historical Documents: 1042-1189, edited by D. C. Douglas and G. W. Greenaway, editor 'Oxford University Press', 1961, tom ii, pp. 954-956).
  8. ↑ 8,0 8,1 [Clark-2007], p. 171.
  9. ↑ [Clark-2007], pp. 179–186.
  10. ↑ G.W. Groos, The Diary of Baron Waldstein: A Traveller in Elizabethan England (description of the tour he made in England in 1600), editor 'Thames and Hudson', 1981, pp. 174–175.
  11. ↑ Samuel Rowlands, capítul o secció: A straunge sighted Traueller en : Humors Looking Glasse, editor 'William Ferebrand', 1608 (text en llínea del poema).
  12. ↑ English Short Title Catalogue [1] archivat en Wayback Machine., editor 'British Library'.
  13. ↑ «Company History». The Worshipful Company of Spectacle Makers. Archivat des d'el original, el 24 de decembre de 2013. Consultat el 21 de decembre de 2013.
  14. ↑ Law, Frank W. (1977). The Worshipful Company of Spectacle Makers: A History, London: Worshipful Company of Spectacle Makers, p. 11.
  15. ↑ [Clark-2007], p. 173.
  16. ↑ [Clark-2007], pp. 173–176.
  17. ↑ Hawthorne, Nathaniel (1941). The English Notebooks: Based upon the Original Manuscripts in the Pierpont Morgan Library, Modern Languages Association of America, Oxford University Press, p. 289.
  18. ↑ Pixe, Arthur (1937). London: Heart of the Empire and Wonder of the World, London: Hodder & Stoughton, p. 281.
  19. ↑ Gordon, G. B. (1924). Rambles in Old London, London: John Lane, pp. 45–7.
  20. ↑ Clark, 2007, p. 177.
  21. ↑ «[2]», Mail Online. Consultat el 14 de març de 2013.
  22. ↑ «City of London Planning Case File: Relocation of London Stone». Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2013. Consultat el 14 de març de 2013.
  23. ↑ Charlotte Higgins, Psychogeographers' landmark London Stone goes on show at last, The Guardian, 12 de març de 2016.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=London_Stone&oldid=734083»