Llei de Bradford
La llei de Bradford és un model descrit originalment per Samuel C. Bradford l'any 1934 per a estimar la disminució exponencial de rendiment (decreixent) d'ampliar la busca de les referències en les revistes científiques. Una formulació és que si les revistes en un àrea s'elegixen pel número d'artículs en tres grups, cada u en un terç dels artículs, llavors el número de revista en cada grup serà proporcional a 1:n:n².[1] Este principi es pot formular de variades formes.
En moltes disciplines este patró es denomina distribució de Pareto. A modo d'eixemple, suponga que un investigador té cinc revistes per a les seues publicacions. Suponga que en un més hi haja 12 artículs d'interés en eixos journals. Suponga ademés que per a trobar una atra dotzena d'artículs d'interés, l'investigador tinguera que accedir a atres 10 publicacions. Llavors eixe multiplicador d'investigador de Bradford bm és 2 (per eixemple 10/5). Per a cada dotzena adicional d'artículs, eixe investigador necessitaria vore bm voltes revistes adicionals. Després de vore 5, 10, 20, 40, ... revistes, la majoria dels científics ràpidament es dona conte de que hi ha poc de nou.
Diferents investigadors tenen diferents números de publicacions de núcleu, i diferents multiplicadors de Bradford. Pero el model calça prou be en diferents matèries, i be pot ser un model general d'interaccions humanes en sistemes socials. Com la llei de Zipf, en la qual es relaciona, carim d'una bona explicació de per qué funciona. Pero este coneiximent és útil per als bibliotecaris. Lo que significa que per a cada especialitat és suficient identificar les "publicacions núcleu" per a eixa àrea i només subscriure aquelles. Rara volta els investigadors necessitaran eixir d'eixe conjunt.
No obstant l'impacte ha segut major que això. Armat en esta idea i inspirat pel famós artícul de Vannevar Bush As We May Think,[2] Eugene Garfield del Institute for Scientific Information en els anys 1960 va desenrollar un índex comprehensivo de com el pensament científic es propaga. El seu Science Citation Index (SCI) tenia l'efecte de facilitar l'identificació d'cual científic publicant ciència d'impacte, i que ciència apareixia que revista. També va provocar el descobriment, que alguns no esperaven, que poques revistes, tals com Nature i Science, serien núcleu per a totes les ciències dures. El mateix patró no ocorre en les humanitats o ciència social - possiblement degut a que la veritat objectiva siga més difícil d'establir allí, o degut a que la lliteratura usada en eixes àrees és més difusa, en menys émfasis en les revistes de publicació periòdica.
El resultat d'açò és una pressió per a publicar en les millors revistes científiques, i pressió a les universitats per a assegurar l'accés al núcleu dels journals.
La llei de Bradford es coneix també com la llei de dispersió de la lliteratura científica de Bradford i distribució de Bradford.[3] Esta llei de distribució en bibliometría es pot aplicar a la ret World Wide Web.[4]
Disseminació
[editar | editar còdic]Hjørland and Nicolaisen (2005, p. 103) varen identificar tres tipos de disseminació:
- Disseminació lèxica. La disseminació de les paraules en els texts i en coleccions de texts.
- Disseminació semàntica. La disseminació de conceptes en els texts i en coleccions de texts.
- Disseminació de les matèries. La disseminació de ítemes útils a una tasca o problema.
Ells varen trobar que la bibliografia de la llei de Bradford (incloent els artículs del mateix Bradford) no són clars en relació en que tipo de disseminació efectivament s'està medint.
Lleis i distribucions afins
[editar | editar còdic]- Llei de Zipf, originalment usada per a freqüències de paraules
- Llei de Zipf–Mandelbrot
- Llei de Benford, originalment amprada per a explicar aparentment mostreig no-aleatori
- distribució de Pareto, originalment representava la distribució de bens entre els individus en un sistema econòmic capitaliste.
- distribució Zeta
- Llei potencial; una forma general matemàtica per a les distribucions curtóticas "forts", en una funció de densitat polinomial. En esta forma, estes lleis poden expressar-se derivar-se les estimacions.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Bradford's law, in Dictionary of Algorithms and Data Structures». U.S. National Institute of Standards and Technology. Consultat el 24 d'octubre de 2007.
- ↑
- ↑ Tortosa FM & Civera Cristina (2002). Noves tecnologies de l'informació i documentació en psicologia. Ariel Psicologia
- ↑ Turnbull, DonUniversity of Toronto Technical Report.Consultat el 5 de juliol de 2007.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Bradford, S.C. "Sources of Information on Specific Subjects". Engineering: An Illustrated Weekly Journal (London), 137, 1934 (26 January), pages 85-86.
- Reimpreso com:
- Bradford, S.C. “Sources of information on specific subjects”. J. Information Science, 10:4, 1985 (October), pages 173 - 180.[1]
- Hjørland, B. & Nicolaisen, J. (2005). Bradford's law of scattering: ambiguities in the concept of "subject". Proceedings of the 5th International Conference on Conceptions of Library and Information Science: 96-106.
- Nicolaisen, J. & Hjørland, B. (2007). Practical potentials of Bradford's law: A critical examination of the received view. Journal of Documentation, 63(3): 359-377. Available at: http://dlist.sir.arizona.edu/2123/
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ley de Bradford» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.