Leonardo dona Vinci (1960)
El Leonardo dona Vinci va ser un transatlàntic italià construït en 1960 per les drassanes Ansaldo, per a l'empresa naviera coneguda com Italian Line, com a tongada del ' ', perdut en 1956. Va ser utilisat inicialment en el servici de l'Atlàntic Nort junt al ' ', i posteriorment en travessies turístiques despuix de l'entrega dels nous ''' i ''' en 1965.[1] En 1976, es va convertir en l'últim buc de passagers de la Italian Line en ser utilisat en el servici de l'Atlàntic Nort.[2] Entre 1977 i 1978 va ser utilisat per a travessies per Itàlia Crociere, permaneixent inactiu a partir de 1978 fins a 1982, quan va ser desguazado.[3][1]
Prenia el nom del famós i polifacètic sabio renaixentiste Leonardo dona Vinci. El buc contava en numeroses innovacions tecnològiques, incloses les disposicions per a la conversió de la seua propulsió en energia nuclear.
Concepte i construcció
La llínea italiana havia perdut la major part dels seus barcos de passagers durant la Segona Guerra Mundial, incloent als prestigiosos ' ' i ' ', i tots els barcos que varen sobreviure a la guerra dataven dels anys 1920. En 1949 l'empresa va rebre subvencions del govern italià per a la construcció de dos nous barcos d'aproximadament 30 000 tonellades de registre brut per al servici transatlàntic a Nova York. Estos varen ser entregats en 1953 i 1954 respectivament, i batejats com a ' ' i ' ', respectivament. Açò va significar el restabliment italià en el servici transatlàntic en els millors barcos per a la llínea Mediterràneu - Nova York. No obstant, el Andrea Doria es va afonar despuix de sol tres anys de servici el 25 de juliol de 1956, quan va colisionar en el barco de bandera sueca MS Stockolm, deixant a la llínea italiana en la necessitat d'un segon buc en el servici de l'Atlàntic Nort.
A raïl del naufragi del Andrea Doria, la junta directiva de la Italian Line es va dividir en tres grups: un grup va participar en les audiències de la cort de justícia sobre el desastre, el segon es va concentrar en el funcionament operacions existents de l'empresa, mentres que un tercer grup va preparar els plans necessaris per al nou buc que reemplaçaria al Andrea Doria. En la finalitat d'aforrar temps en la construcció del nou buc, es va prendre la decisió d'adaptar els plans del Andrea Doria en un disseny alguna cosa més gran. No obstant, es varen introduir tantes innovacions i característiques de seguritat en el nou buc, que en el temps va rebre el nom de Leonardo dona Vinci. Les noves característiques de seguritat incloïen extensos mamparos estancs, pescantes de pots salvavides capaços de llançar-los en un inclinament de 25º, pots salvavides motorisats, i dos sales de màquines completament separades, cada una capaces d'alimentar a les seues pròpies hèlices i de suministrar energia a la nau de forma independent una de l'atra. Atres característiques notables varen ser les piscines climatisades per rajos infrarrojos (encara que solament en 1.ª classe), estabilisadors retràctils, aire acondicionat i bany privat en tots els camarotes d'1.ª classe i classe cabina aixina com en el 80% de les cabines de classe turista. Ademés, es varen prendre disposicions per a que el buc fora convertible per a propulsarse en energia nuclear.
La construcció del nou buc va ser adjudicada a les drassanes Ansaldo de Gènova, a on el 7 de decembre de 1958 va ser botat i batejat per Carla Gronchi, esposa de Giovanni Gronchi, president de la República Italiana. El buc va ser entregat durant el primer semestre de 1960. De la mateixa manera que el Andrea Doria i el Cristoforo Colombo, el Leonardo dona Vinci va demostrar ser un buc inestable en mal temps. El problema s'accentuava pel seu major tamany, i com a resultat 3.000 tonellades mètriques de ferro es varen instalar a lo llarc del seu fondo per a llastrar-ho i millorar l'estabilitat. Açò a la seua volta va fer que el buc fora massa pesat per als seus motors i va donar lloc a unes despeses de combustible extremadament elevats, elevant el seu calat.
Interior
Com a resultat de les disposicions adoptades per a eixecutar la conversió a la propulsió per energia nuclear, el Leonardo dona Vinci tenia un disseny interior alguna cosa inusual. L'espai reservat per al reactor estava en el centre del buc, i al voltant de la planta d'energia de la turbina de vapor. Per açò els menjadors i les cuines es trobaven en una coberta més alta de lo habitual, separades del pas de treball de la nau principal accessibles als passagers en les cobertes inferiors, que varen anar completament separades entre sí. Els espais públics de la nau varen ser elaborats per varis dissenyadors italians, com Vincenzo Mónaco i Amedeo Luccichenti que varen ser responsables de la sala de ball i del còctel bar.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Leonardo dona Vinci – TGOL» (en en-gb). Consultat el 2026-05-17.
- ↑ Miller, 1995, pp. 35, 67, 74, 102.
- ↑ «T/S LEONARDO DA VINCI (1960)» (en suec). www.faktaomfartyg.se. Consultat el 2026-05-17.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Leonardo da Vinci (1960)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.